"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dissabte, 21 de juliol del 2007

TutorVista

Una professora lituana amiga de Seymour Papert em va dir fa uns dies que el desembre passat el professor havia estat atropellat per una moto a Hanoi, quan intentava travessar un carrer de tràfic intens -d'aquests on no es para ningú per deixar passar els peatons- proper a l'hotel on s'allotjava. D'això ja fa molts mesos i sembla que el pronòstic no és gens optimista. Esperem que no sigui així, i que aquest educador i innovador eminent pugui sortir del mal pas en que es troba de la millor manera possible.

Dic tot això perquè estava buscant informació sobre aquest fet i m'he trobat amb un tema molt diferent, que val la pena comentar tot i que, segons com es miri, estigui a les antipodes del pensament de Papert sobre els usos educatius de la tecnologia i el seu rol en l'exploració i el desplegament de la creativitat. Que és precisament el que motivava la seva estada a Vietnam: un congrés d'ICMI sobre el paper de la tecnologia digital a l'aprenentatge de les matemàtiques.

En aquesta Nota em refereixo dons a l'organització comercial d'un servei de classes particulars per Internet. L'empresa TutorVista, amb seu a Bangalore, ofereix tutoria personalitzada a distància en aquella modalitat que la gent de marketing en diu "anytime, anywhere", a les que s'hi podria afegir "anysubject". Ara per ara és un servei en llengua anglesa de classes personalitzades de matemàtiques, anglès, ciències, economia, etc, de tots els nivells educatius, inclosos els primers anys d'universitat, orientat sobretot al mercat nordamericà. El rang de matèries que ofereix no és encara exhaustiu, però ja diuen que si no trobes el que vols no per això deixis de preguntar.

La tecnologia és simple. Només cal disposar d'Internet de "banda ampla", telefonia sobre IP (VoIP), auriculars, microfon, i una mena de tauleta digitalitzadora on professor i alumne poden escriure alhora en temps real. El sistema proporciona ajut instantani o a hores convingudes, i en aquesta darrera modalitat l'empresa pot garantir que l'alumne treballarà amb el mateix professor particular. L'import que s'ha de pagar és només 100 dólars al mes per disposar de "tarifa plana" (consultoria il·limitada, segurament amb algunes restriccions) o 20 dólars per hora. Aquestes i d'altres coses es poden veure a la web de TutorVista (empresa de la qual jo no pretenc fer-ne propaganda ni hi tinc cap relació).

No és extrany que aquesta iniciativa empresarial orientada al mercat global sorgeixi i arreli a l'Índia, al país dels "call centers" per a les empreses i el món econòmic, amb una amplíssima experiència de treball internacional i amb una base de professionals molt preparats, i que saben anglès. No és l'educació una branca de l'economia? en la societat del coneixement, no hauria de ser la seva branca principal? Dons era inevitable que arribés un tipus de servei que ens confirma, un cop més, que el valor econòmic no està tant en la informació o els continguts com en el suport, en la relació interpersonal, i també en conèixer l'alumne per saber proporcionar l'estímul convenient i l'orientació adequada en el moment oportú. El valor econòmic rau primordialment en la transacció individualitzada professor-alumne, no en l'impartiment genèric de lliçons transmitives ni en el propi material d'estudi.

Potser en aquest país ja tenim aquest tipus de servei ofertat localment, no ho sé, i si fos així, m'agradaria saber quina audiència i quin èxit té. El que voldria recalcar és com Internet "ho canvia tot", el seu efecte globalitzador. Els lectors d'aquestes Notes ja hauran comprovat el meu interès i preocupació sobre les implicacions imparables i profundes que té la globalització per a l'educació. Que de moment les seves conseqüències no siguin gaire visibles no importa massa, és només qüestió de temps; potencialment ja són aquí. Per exemple, podria una empresa d'un país de costos baixos oferir serveis de classes particulars per a estudiants catalans? tot i que sobti, oi que no sembla massa dificil? Potser algú pensi que el caràcter minoritari del català proporciona una mena de "barrera protectora", però a mi no em sembla un obstacle gaire consistent. És segur que en el mercat educatiu català el servei es pot oferir en castellà, i fins i tot és ben plausible que professors de països sense barreres idiomàtiques (vull dir, amb gent disposada a dominar una llengua estrangera –inclosa la catalana- en poc temps) puguin fer de tutors en línia emprant un català més que correcte. L'experiència real de moltes persones procedents de paísos de l'est europeu, amb la seva "voluntat innata" (és una manera de dir-ho) d'aprendre idiomes, sembla indicar-ho així.

Internet revoluciona el món, l'aplana que diu Friedman, i això inclou el funcionament i l'organizació de les institucions, fins i tot de les escolars, encara que per ara es noti ben poc. Donaré un exemple nordamericà, que realment fa pensar. Als USA hi ha una forta pressió perquè els alumnes superin les proves estàndard de nivell que imposen la llei d'educació No Child Left Behind de 2001 i d'altres lleis anteriors. El director d'un centre educatiu de Califòrnia no sap com fer-s'ho per poder proporcionar el suport addicional que determinats alumnes del seu centre necessiten. Amb el pressupost de què disposa no pot pagar el professorat extra que podria contribuir a augmentar el rendiment dels seus alumnes en els exàmens i millorar per tant la imatge del seu centre. Com podeu endevinar, la solució consisteix en fer outsourcing del que sería una part de l'activitat intrínseca del seu propi centre, la solució és ... TutorVista!!!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com


dimecres, 18 de juliol del 2007

Una bona notícia

Una Nota d'opinió que vaig escriure fa uns mesos ("L'aprenentatge personalitzat") parlava de la necessitat de donar a cada alumne les oportunitats d'obtenir el màxim i el millor d'ell mateix, sigui quin sigui el seu talent o el seu entorn o procedència, i que avançar per aquest camí era fonamental per aconseguir que l'ensenyament reaccioni a la crisi del sistema. Algú, amb molta raó, em va dir que això estava molt bé, però que era impossible en la pràctica, cosa que ja admetia a la mateixa Nota quan opinava que posar sistemàticament cada alumne en el centre del seu aprenentatge és molt difícil en el marc organitzatiu actual, caracteritzat per un currículum "totalitari", abrumador, que vol ensenyar tantes coses que no deixa espai per trobar-se a un mateix, per autoexplorar-se (i l'orientació, dit sigui de passada, poc rendiment pot tenir sense autoexploració). En una altra Nota recent ("El paper de la creativitat"), insistia en que "fa falta alliberar espais per a la creativitat durant l'escolarització".

Demano a lectores i lectors que em disculpin aquestes autocites, motivades pel que em sembla una molt bona notícia, tot i que no ens afecti directament (tot i que espero que de retruc ho acabi fent algun dia, no massa llunyà). El fet és que l'autoritat curricular anglesa, la "Qualifications & Curriculum Authority" (QCA) acaba de fer públic el nou currículum de secundària (11-14), que entrarà en vigor el setembre de 2008, dissenyat "per donar al professorat un marc menys prescriptiu i més flexible per ensenyar, creant més espai per ajustar el currículum a les necessitats de cada estudiant individual", segons diu una nota oficial de la QCA.

El "Chief Executive" de la QCA, Ken Boston, ha declarat que "l'objectiu és augmentar la flexibilitat ... el currículum manté les matèries però al mateix temps ofereix més oportunitat per a l'aprenentatge personalitzat, afronta els majors reptes de la societat i equipa els joves amb les destreses per viure i treballar al segle XXI".

En concret això es tradueix en que disminueix el volum de continguts fins ara obligatoris, tot i que s'introdueixen nous temes i que el es perd queda com a voluntari o opcional. Un punt essencial del nou currículum és que s'espera que alliberi fins un 25% de l'horari escolar, temps que s'ha d'invertir en la personalització de l'aprenentatge de l'alumnat, tant del que segueix amb dificultats com del que podria avançar més i més a fons.

El Sr. Boston diu que l'enfocament adaptatiu centrat en l'alumne, "no és una obsessió moderna pel benestar dels estudiants, ni representa cap rebuig de la importància de l'ensenyament formal, tampoc no significa apartar-se del currículum basat en matèries: és l'estratègia ... que serveix per millorar l'aprenentatge i l'assoliment de resultats a tots els nivells, individual, escolar i nacional". Perquè quedi clar que això és necessari, afegeix que "l'enfocament tradicional del currículum està exhaurit, ha donat tot el que podia d'ell i ja no funciona més" (les traduccions són meves i, com sempre, aproximades; per això recomano consultar els documents originals). Els arguments donats per la QCA són, com es pot veure, prou contundents, i jo diria que no massa habituals de les esferes administratives-governamentals.

Els que tendeixen a veure els canvis com una devaluació dels nivells, poden comfortar-se amb el fet que es mantenen els examens nacionals britànics dels 11 i dels 14 anys. El període de transició per aplicar els nous programes ha d'acabar el 2010, quan cada centre d'ensenyament ha de ser capaç de gestionar la personalització de l'aprenentatge del seu alumnat. El mandat per innovar, en base un instrument curricular renovat, sembla dons ben explícit.

Espero que es parli força d'aquest assumpte, però això ja es veurà. De moment el que calia era donar una bona notícia.

Molt bon estiu!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

divendres, 13 de juliol del 2007

El paper de la creativitat

Una col·lega m'ha donat la URL d'una interessant xerrada en vídeo d'un tal Sir Ken Robinson, que pel que he vist és un notable personatge anglès del qual jo no n'havia sentit parlar mai. Aquesta producció de l'any 2006 té el suggerent títol "Do schools kill creativity?" i considera el paper que la creativitat hauria de tenir en l'educació i les causes de que en tingui tan poc. Em permeto recomanar-lo vivament: només dura vint minuts i si més no, és un bon exercici d'anglès.

La seva tesi central és que "la creativitat és tan important com l'alfabetització i l'hauríem de tractar amb el mateix estatus", però que, en canvi, "eduquem apartant les noies i els nois de les seves capacitats creatives" i malaguanyem aquestes capacitats d'una manera implacable, "per no dir despietada". (Poso entre cometes diverses cites aproximadament literals).

La base d'aquesta falta d'atenció al desenvolupament de la creativitat s'ha de buscar molt enrera, en el propi disseny històric dels sistemes educatius de l'era industrial. Sir Ken diu que "tot el sistema d'educació pública arreu del món és un perllongat procés d'entrada a la universitat", per la qual cosa "el propòsit de l'educació actual és la producció de professors universitaris", cosa molt respectable però que no hauríem de considerar "com la més alta fita de la realització humana: és només una altra forma de vida".

El resultat d'aquest enfocament és que els sistemes educatius actuals estan basats en l'ideal de l'habilitat acadèmica, atès que en el passat van ser dissenyats a imatge de les universitats i per satisfer les necessitats de selecció d'aquestes, a més de proporcionar mà d'obra amb les qualificacions imprescindibles per satisfer les necessitats de la industrialització. La conseqüència de l'enfocament academicista és que "molts individus amb talent, brillants i creatius pensen que no ho són, perquè les coses en les que podrien destacar i ser feliços fent-les no són les que els centres educatius valoren i són sovint estigmatitzades".

Com que la creativitat es manifesta en la capacitat de fer coses i de fer relacions que un mateix no ha fet mai (fer-les sense copiar ni seguir instruccions explícites), comporta sortir-se de la norma, tenir pensaments divergents, "és una certa forma d'error" diu Sir Ken. I això no és massa compatible amb els exàmens: "Penseu en qualsevol examen: la idea bàsica és no equivocar-se, no fallar. Això no porta a la creativitat ni a la iniciativa. Si segueixes i t'apliques estrictament en el que et manen no fallaràs i aprovaràs i tothom et lloarà." Però no desenvoluparàs la creativitat.

Penso que aquest "talk" de Sir Robinson val molt la pena. La seva "performance" és destacable per la claretat, la gosadia i l'oportunitat dels seus plantejaments, i també per la manera com els presenta, amb un gran domini de la broma, de la ironia, del gest i de les pauses (remarco això del domini del ritme i dels silencis: aquí ens trobem sovint que molts locutors i conferenciants enganxen les frases sense fer la més mínima pausa). I, a més, en només vint minuts transmet un missatge clar i que fa pensar. D'això també n'hauríem d'aprendre.

Robinson parla de creativitat posant especial èmfasi en la creativitat artística, explicant perquè les arts, el drama i la dansa són al capdavall de la jerarquia curricular. Li faltaria fer referència al fet que la creativitat es pot desenvolpar i exercir en tots els àmbits si hi ha una acció pedagògica explícita, per a la qual els centres educatius, pressionats per un currículum aclaparador, estan poc preparats. Fa falta alliberar espais per a la creativitat durant l'escolarització. En la meva opinió, promoure la creativitat és la innovació real que l'educació necessita, i possiblement sigui una de les poques vies d'atraure la imaginació dels alumnes, de comprometre'ls i de preparar-los de veritat per a futurs aprenentatges. I, òbviament, les TIC proporcionen múltiples instruments per a la creativitat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com


dimarts, 17 d’abril del 2007

Webcams i intimitat

El passat 3 d'abril el diari La Vanguardia informava de la web votamicuerpo.com, lloc on molts adolescents i joves pengen fotos d'ells mateixos que són comentades i puntuades de l'1 al 10 pels internautes. Que aquesta mena de "servei" és un negoci per al que qualsevol publicitat és bona ho deixa ben clar el missatge que apareixia a les poques hores: "Hola: Debido a la aparición de esta página en diferentes medios de comunicación durante el dia de hoy estamos teniendo problemas en aceptar todas las visitas que nos llegan. Estamos ampliando los servidores y realizando algunos cambios para poder volver lo antes posible (Eso no significa ni que hayamos cerrado ni lo vayamos a hacer, sino todo lo contrario). Disculpen las molestias. " L'esmentat diari deia que webs com aquesta són una manifestació preocupant de la forma que pren entre adolescents i joves el "culte al cos" que tant es practica a la nostra societat. Jo hi afegiria que també és una manifestació de la promoció econòmica d'aquest culte. Amb poca inversió i encara menys escrúpols es poden muntar empreses que prosperen sobre la base de la manipulació i l'explotació de la intimitat de les persones, i molt especialment de la de joves i adolescents.

N'hi ha prou amb una observació superficial de la xarxa per constatar la gran expansió d'aquests negocis. És important remarcar que el seu impacte va molt més enllà del que es pot considerar "culte al cos" i que implica plenament l'àmbit formatiu. Aquestes webs poden incidir molt negativament en el desenvolupament dels adolescents: estimulen una fixació desproporcionada per l'aparença personal, fan que el propi cos es posi en el centre de la personalitat i indueixen a que noies i nois es presentin merament com a potencials objectes sexuals, amb exclusió de qualsevol altra característica.

Aquest fenomen ha arribat en molt poc temps, gairebé de cop, per l'efecte combinat d'Internet i de les webcams. Aquestes eines permeten gravar fotos i vídeos i pujar-los a un servidor, des del qual són visionats o descarregats. El pas intermedi per un servidor fa que en principi sigui possible un cert control si el proveïdor del servei té criteris al respecte i els aplica posant-hi els mitjans necessaris. Tanmateix no sembla que aquest sigui el cas habitual.

Una altra manera de procedir és emetre en directe, sense cap mena de filtratge, cosa que molts adolescents fan habitualment des de la intimitat dels seus dormitoris. El desconeixement dels pares d'aquesta realitat és molt gran i la immensa majoria ni s'imagina que a l'abast dels seus fills hi pugui haver servidors de videoxats cara a cara i en directe, sense cap mena de controls. Menys encara s'imaginen que en puguin ser usuaris habituals.

La tecnologia ha posat ben a l'abast dels menors d'edat l'accés a entorns d'alt risc que prenen la forma de comunitats virtuals on tothom transacciona intimitats. En els videoxats no és pas estrany que un actor demani a l'altre que es tregui la roba i que el llenguatge combini incitació, adulació, dominació i vexació. També hi ha el perill d'anar més enllà: el salt que hi ha de fer poses i exhibir-se davant la webcam a ser subministrador del priopi cos és certament molt gran però no pas impossible de donar. No falten exemples de les males conseqüències que per a alguns adolescents han tingut les incitacions i exigències de certs visitants habituals d'aquests llocs, entre els que no hi falten depredadors sexuals.

L'ús de les webcams per part dels adolescents és sobretot un assumpte de les famílies, però és clar que no pot ser aliè a un sistema educatiu que tingui com a objectiu primordial la formació de persones. El fet que la transacció de la intimitat no es produeixi en hores de classe ni s'emprin els ordinadors i les connexions a Internet dels centres d'ensenyament no significa que no se n'hagi de parlar en termes educatius. Sense dramatitzar, cal saber més sobre una problemàtica que existeix i que està molt estesa.

Sóc de l'opinió de que els professors i professores parlen molt poc de com els alumnes fan servir Internet. L'assumpte de l'accés a pàgines pornogràfiques en els centres educatius i de com controlar-lo era objecte temps enrera d'un cert nivell -limitat- de conversa i debat, i en una part dels centres públics de Catalunya s'havien instal·lat dispositius per fer-ho possible. Sovint s'esmentava el concepte "d'ús segur d'Internet", sobretot en relació amb l'assumpte del filtratge de continguts, i s'havien fet campanyes al respecte. Però ara és evident que el concepte de seguretat a Internet ha adquirit una nova dimensió i que s'hauria de renovar i ampliar la conversa respecte d'això, perquè la tecnologia ha posat el llistó molt amunt, situant-nos davant d'una situació molt més complexa i díficil. Només la podrem afrontar si entre tots (adolescents i joves, famílies i professorat, mitjans de comunicació, institucions) som capaços de fer seriosament aquest debat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

dilluns, 2 d’abril del 2007

Un euro al dia

Un estudi realitzat als països nòrdics assenyala que la disponibilitat i l'accessibilitat d'equipament és el factor que més facilita i estimula l'ús educatiu de les TIC. Això sembla bastant obvi, però el fet que s'afirmi en un informe realitzat per una consultora independent finançada pels departaments d'educació de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia li dóna un to molt alt de respectabilitat i de fiabilitat.

O sigui que podem donar per confirmat el que en certa manera (molts) ja sabíem: que disposar d'amplis recursos informàtics és imprescindible per canviar la pràctica de l'educació. A nivell d'un centre educatiu la destresa exercitada, el coneixement empíric i l'autosuport d'una massa crítica de professorat són els factors fonamentals perquè prengui cos la innovació basada en les TIC, molt més que les teories i els cursos. Innovar és canviar les pràctiques socials, i no hi pot haver prou pràctica si no hi ha prou eines a l'abast de tots, professors i alumnes.

És senzill quantificar el volum necessari de recursos informàtics quan l'objectiu és que cada professor o professora faci les seves classes amb l'ajut d'un ordinador. Facilitar la integració de les TIC en la pràctica del professorat requereix, essencialment, la creació d'una infraestructura de centre amb les millors condicions de seguretat i disponibilitat.

Però la cosa no és tant senzilla quan l'objectiu és canviar la pràctica de l'alumnat donant-li oportunitats reals de que sigui més actiu i responsable en el seu treball, perquè aleshores són els alumnes els que han de tenir els recursos informàtics al seu abast, d'una manera àmplia i continuada. En el cas més òptim diríem que han de disposar d'ordinadors individuals (personals) de manera permanent. És a dir, un ordinador per cada alumne, o com diuen als USA, "1-to-1 computing".

Un estudi de tots els "sistemes escolars" dels Estats Units de com a mínim 4,000 alumnes (un total de 2,500 "sistemes" diferents comandats per autoritats locals) ha posat de manifest que l'any 2006 el 23% d'aquests sistemes estava implementant projectes de "1-to-1 computing". Amb l'increment dels pressupostos educatius sembla que aquesta tendència s'hagi d'accelerar, oimés si es té en compte que donar protagonisme a l'alumnat mitjançant l'ús de les TIC té uns resultats preliminars apreciables en termes de menor absentisme, de menys problemes de disciplina i de millora de les destreses d'escriptura, resultats que ja es venien veient en projectes capdavanters com el d'Henrico County o el de l'estat de Maine.

Al nostre país, què es podria fer amb un euro per alumne al dia? Si es prengués com a base un col·lectiu inicial "experimental" d'uns quants milers d'alumnes (o fins i tot, d'unes desenes de milers) en centres apropiats, que no es podria fer amb 365 euros per alumne i any? Amb 1,460 euros en quatre anys, no podria tenir cada alumne un ordinador portàtil amb tota mena de programari, manteniment, garantia, infraestructura de centre, serveis de suport? I, molt especialment, no es podrien incloure dins d'aquest cost continguts digitals lliures i de pagament substancialment alternatius als llibres de text? Pensant en termes de prova en una escala suficient, no seria aquesta una manera pràctica d'investigar com es poden afrontar conjuntament la crisi de resultats i de comportaments, la divisió digital i l'encara més problemàtic "skills gap"?

Als USA sembla que ho comencen a fer, i un 30% més barat: allà diuen que això es pot aconseguir amb un dòlar al dia. Segur que avançar en aquesta línia no és fàcil en cap sentit, ni d'una rendibilitat educativa immediata. Tanmateix, caldrà seguir-ho de prop, i sobretot, experimentar-ho!


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

divendres, 9 de març del 2007

Conservapedia

"Benvinguts a Conservapedia – Una enciclopèdia conservadora en la que podeu confiar" és l'encapçalament de Conservapedia, una enciclopèdia que els seus promotors, fonamentalistes cristians dels Estats Units segons la revista Wired, voldrien que fos una alternativa a la Wikipedia, la qual titllen d'anticristiana i antiamericana. La Conservapedia té el mateix disseny que la Wikipedia, empra els mateixos colors i tipus de lletra i fa servir les mateixes eines.

La Conservapedia és molt recent. La van obrir a finals de novembre de 2006 un advocat conservador i un equip de 58 alumnes de secundària superior de l'àrea de New Jersey escolaritzats a casa, amb la voluntat de crear un recurs per al públic en general, lliure dels defectes de la Wikipedia, que segons ells està en mans de liberals, de "sense déu" i de "sense nació". Mitjançant un curiós càlcul (que expliquen a la secció "Examples of Bias in Wikipedia") els promotors de la Conservapedia han determinat que la Wikipedia és "sis cops més liberal que el públic americà", de manera que per a ells construir una alternativa és un acte de militància, a l'abast d'uns alumnes motivats i ben dirigits.

Conservapedia dóna suport als crítics de l'escalfament global. Entre d'altres coses diu que els científics que donen arguments en favor d'aquesta teoria estan motivats per la necessitat d'obtenir subvencions i que la majoria són liberals ateus. També recull àmpliament el pensament creacionista sobre l'evolució. Així, l'entrada sobre els cangurs diu que "com tots els animals moderns ... els cangurs són descendents dels dos membres fundadors de l'espècie ... que foren portats a l'arca de Noé abans del diluvi universal".

Aquest és un intent més de subvertir la suposada hegemonia que té a Internet la teoria de l'evolució quan es tracta d'explicar els orígens dels humans i dels animals. En això la Conservapedia està acompanyada per CreationWiki, un projecte iniciat el 2004 íntegrament dedicat a promoure el creacionisme com a alternativa de l'evolucionisme. Conservapedia i CreationWiki s'inscriuen en els esforços de cristians evangèlics per reduir l'ensenyament de l'evolucionisme o al menys situar-lo en igualtat de condicions del creacionisme, darrerament modernitzat amb el nom de "disseny intel·ligent".

Aquest és un assumpte que aparentment no es planteja aquí però que darrerament ha adquirit força virulència als Estats Units, afectant la feina del professorat. En un cas que va atreure molta audiència, l'equip de professors de ciències d'una high school de Pennsylvania es va resistir al mandat de la junta escolar d'explicar el creacionisme en les seves classes. El cas va anar a judici i el jutge va donar la raó als professors, decidint que el "disseny intel·ligent" no es podia ensenyar com una alternativa científica a l'evolució, decisió que va ser qualificada de correcta pel diari oficial del Vaticà (1).

Tot plegat proporciona sobrats motius de reflexió sobre el paper del professorat en relació a l'ús educatiu de la web, i també ofereix unes excel·lents oportunitats perquè els alumnes (tot practicant l'anglès) vegin de primera mà la qüestió de la qualitat i la validesa de les fonts d'informació.


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) "In 'Design' vs. Darwinism, Darwin Wins Point in Rome", The New York Times, January 19, 2006.



dijous, 1 de març del 2007

Consumidors d'educació

Fa un parell de dies la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació va tenir l'amabilitat de convidar-me a presentar un assaig que vaig escriure l'any passat. Crec que la sessió va anar molt bé, en gran part perquè hi va haver un debat variat, intens i estimulant. Projectada a la pantalla, una frase lapidària de la presentació deia, literalment: "Els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat", és a dir, un sistema de talla més aviat única orientat a l'educació en massa. Segurament això sona bastant fort però estic convençut que és així, especialment a la secundària. Em pensava que seria una frase polèmica però no va suscitar especial atenció, tal vegada perquè els assistents van considerar-la obscura o extravagant, o perquè hi havia molts d'altres temes interessants a parlar.

Tanmateix penso que l'anterior afirmació s'aproxima a la causa més important de la insatisfacció i dels problemes de l'educació actual (i en particular de la nostra educació, ara i aquí), i que alhora és la representació d'una situació molt més general. Per aquest motiu em sento motivat a dedicar unes quantes ratlles (bastants) a aquest assumpte.

Situem-nos de primer en el món dels adults. Per a aquests la participació en una economia basada en el consum és inevitable i imprescindible. S'ha d'anar al supermercat i pagar quan ens toqui el torn, hem de posar gasoil amb les nostres mans i impregnar-nos del seu perfum, consumim cinema després de fer cua. Estalviem per a la jubilació (consumim un producte financer) i a l'oficina bancària rebem explicacions poc convincents de per què el nostre pla de pensions només acumula pèrdues, tot i que l'entitat proclama als quatre vents que té uns resultats rècord. Necessitem Internet, però si l'ADSL deixa de funcionar perderem el temps i la paciència amb el suport telefònic, tot i els beneficis fabulosos de la companyia de serveis. No podem viure sense consumir ni ens podem lliurar dels seus inconvenients.

En una botiga hem d'aguantar mirades de suspicàcia o inclús discutir perquè ens canviïn un producte defectuós. Hem de pujar en un autobús ple a vessar o hem de perdre hores del nostre temps amb la Renfe, dia sí, dia també, mentre ens martellegen dient que el transport públic és fabulós. Paguem peatges quan l'autopista està col·lapsada i no rebem servei. De la satisfacció que genera el consum de TV més val no parlar-ne. En definitiva, i per no seguir enumerant (pretenc quelcom més seriós que polititzar aquest post), les transaccions quotidianes associades al consum tenen sovint una vessant incòmoda i enganyosa, fins i tot aspre o desagradable (pujar en un avió n'és un bon exemple, darrerament molt "perfeccionat"). Dir que el consum genera frustració tampoc seria exagerat en molts casos. Aquest és un terme particularment apropiat als usuaris d'informàtica. Crec que la popularitat de Google es deu en bona mesura al fet que el seu ús no és gens frustrant.

Continuem en el món dels adults. La gran majoria dels adults ha de treballar per poder consumir. Aquí es produeix el mateix d'abans: que amb una certa freqüència l'experiència no és del tot satisfactòria. El món del treball i de la vida professional comporten tibantors i conflictes en la relació amb els companys de feina i amb els clients, incomprensions, avorriment i expectatives no reixides. A la vida laboral no li són alienes submissions i humiliacions, ni tampoc penalitats i riscos per al benestar i la salut, fins i tot riscos mortals. Quin remei! És la vida i la vida és dura, ens diem a nosaltres mateixos. Gairebé no queda cap altra opció que considerar normal aquest estat de coses, tot i que afortunadament el treball i el consum també donen satisfaccions i això ens compensa.

La primera pregunta clau és la següent. Què volen els adults consumidors-treballadors? Millorar la qualitat de vida és una aspiració ben comuna i raonable. Els que ho aconsegueixen són envejats (ni que sigui perquè es jubilen: quants professors no ho estan esperant?) Però, a banda d'això, què més volen els adults? Jo diria que volem que les persones amb qui tractem no ens enganyin i siguin honestes amb nosaltres, que no ens facin perdre el temps, que ens atenguin bé i a ser possible amb una certa deferència. Volem que les transaccions quotidianes pròpies del consum siguin individualitzades, còmodes, raonables i que ens donin satisfacció. En certs casos esperem que generin experiències enriquidores i fins i tot memorables. En assumptes realment importants, com els que afecten la salut, volem que ens coneguin, que ens escoltin i ens dediquin un cert temps. Volem no ser només un nombre en un expedient. Volem que la transacció de "consumir sanitat" no es limiti a uns minuts d'un especialista que tal vegada ens mira sense veure'ns.

En l'àmbit laboral els adults voldríem que relacions i transaccions fossin productives i satisfactòries. Volem estar informats, opinar i ser tinguts en compte. Desitgem trobar sentit a la feina que fem, ens interessa que sigui profitosa i útil. En general no es tracta que els adults no vulguin treballar, ni que vulguin inventar-se objectius inapropiats ni anar descontrolats, a la seva, tot i que d'aquests també n'hi ha. El que la gent generalment vol és poder fer el que pertoca fer (el que justifica el seu sou) amb autonomia i sense interferències innecessàries, amb temps i responsabilitat, amb suport i bon ambient, controlant el que es té entre mans, tenint una certa perspectiva del context i la utilitat del treball. En la meva opinió, el professorat compartiria clarament aquestes idees, que crec que tenen una aplicabilitat molt general. Tan general que també valen pels alumnes.

Anem ara a la qüestió que ha motivat tota aquesta argumentació. Tot això, es pot aplicar també a nens i adolescents? Què volen els "no adults", els nens i joves dels centres educatius? Si se'ls preguntés, no voldrien més o menys el mateix que els adults? O és que degut a la falta de coneixements i de maduresa pròpies de la seva edat, tot això que hem assenyalat ja no els és aplicable? Pensem potser que els consumidors d'educació, per ser menors d'edat, només han de tenir l'opció de callar i conformar-se?

Personalment em decanto per la primera idea: els nens i joves que consumeixen educació i alhora hi "treballen" en el seu aprenentatge volen el mateix bon tracte que voldrien els adults. Per tant, passivitzar els alumnes, no comptar amb les seves personalitats, opinions i expectatives, és molt greu i té uns efectes molt perjudicials: per a mi és la principal causa d'insatisfacció, d'ineficàcia i de fracàs del sistema educatiu. Crec que el pes d'això és molt superior al dels factors socioeconòmics.

Atès que, en termes generals, el disseny del sistema educatiu és molt antiquat (s'orienta a continguts i lliçons i fou pensat per a l'educació en massa), l'alumne no passa de ser vist com a un "consumidor d'educació" passiu i sense veu. A aquest consumidor se li "ven" un producte en molts aspectes inapropiat, tal com acostuma a passar en el consum massificat. I quan considerem l'alumne com un treballador de l'educació (cosa ben legítima atès que està obligat a lliurar-hi gran part del seu temps) experimenta una problemàtica força semblant a la dels treballadors adults.

En resum, crec que es pot ben dir que per culpa del sistema educatiu d'avui "els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat". I la reacció de moltíssims alumnes és ben clara: indiferència, escapisme o despreci, en alguns casos violència, que se sumen a la natural oposició al món adult. Si amb les estructures actuals no es poden produir avenços substancials en aquest sentit, és que el sistema educatiu no és bo, o al menys, es pot estar segur que no és prou bo.

Els mitjans de comunicació cada cop s'ocupen més del tema educatiu, donant veu a gent de la política, dels sindicats, de l'administració, del món universitari, de col·lectius de professors, de l'economia, etc. En la meva opinió, el tractament que donen a aquest tema és segurament benintencionat però desinforma l'opinió pública i, de facto, culpabilitza el professorat. Hi ha cap altra professió que s'hagi de sentir contínuament acusada d'estar mal preparada? I en ocasions, ni que sigui per passiva, que ho sigui per part dels seus propis empleadors? És habitual que els mitjans de comunicació proclamin que els afers educatius anirien molt més bé amb més i millor formació inicial i continuada dels professors, amb més vocació i també amb una mica més de recursos. Això, tot i tenir un fons de raó, em sembla rebutjable perquè amaga totalment les enormes disfuncions estructurals del sistema educatiu i la naturalesa del producte que s'ofereix a l'alumne. En aquest context seria molt important centrar el debat en temes nous i en especial en com s'ha de replantejar el paper del "consumidor d'educació". No perdem de vista que és un consumidor obligat a acceptar el producte que se li proporciona en una transacció molt sovint despersonalitzada, descontextualitzada i propera al tedi i la desmotivació.

Té res d'estrany que quan a casa se li pregunta a un fill o filla, com ha anat l'escola avui, què has fet, aquest es refugiï en l'evasiva i els monosíl·labs? El que està dient amb aquesta resposta és que no té res d'engrescador a dir. La seva experiència com a consumidor ha estat anodina, i en ocasions, nefasta. Des de l'òptica de treballador del seu propi aprenentatge, l'alumne sap que no ha pogut influir sobre la seva pròpia feina, tot estava prescrit, tot li ha estat manat. Els alumnes, els joves, forçats a consumir un producte rutinari, dissenyat i materialitzat d'una manera que li és aliena, simplement paguen la transacció amb la moneda de la indiferència, de la negació de la conversa i del rebuig.

I les TIC? Doncs per a mi les TIC són imprescindibles per personalitzar l'acte d'aprendre: són els instruments tècnics i conceptuals que més poden contribuir a dinamitzar i transformar la vivència quotidiana dels "consumidors d'educació".

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com