"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dijous, 23 de novembre de 2006

El món pla de Friedman

[Post publicat anteriorment a http://ferranrt.blogspot.com el 23 de novembre de 2006]

Quan diem que el món es globalitza volem dir, entre d'altres coses, que les distàncies són progressivament més fàcils de superar i que les comunicacions entre persones són més senzilles, que es poden mantenir amb més immediatesa, amb menys entrebancs i més comoditat que abans. Uns escolars que s'escriuen e-mails amb companys de l'altre costat del món o uns joves que agafen un avió de baix cost per visitar una ciutat estrangera són exemples d'aquestes facilitats. No fa massa que això era pràcticament impossible, fins i tot impensable. Aquesta globalització es deu a l'efecte combinat de les telecomunicacions, dels transports, de la llibertat econòmica i les desregulacions, i també de l'anglès.

Respecte de la globalització Thomas Friedman va publicar l'any 2005 un llibre de gran impacte internacional: The World is Flat, que té per subtítol A Brief History of the Globalized World in the Twenty-first Century (he vist que la traducció castellana omet les paraules "món globalitzat").

Friedman és un periodista del New York Times expert en política internacional, guardonat tres cops amb el premi Pulitzer, que es va reinventar professionalment fent un meritori esforç de síntesi d'una visió global del món actual. La tesi que dóna nom al seu llibre és que el camp on operen les persones, les empreses i les organitzacions es cada cop més pla, és a dir, que el terreny on es duen a terme les transaccions i les interaccions cada cop té menys obstacles, i que els agents (països, empreses, individus) que abans no estaven en condicions de jugar-hi perquè trobaven massa barreres per entrar en la dinàmica econòmica internacional, ara ho estan fent amb moltíssima força i que aquesta força canvia completament el món i les regles de joc de la segona meitat del segle XX.

El món és més pla bàsicament perquè hi ha menys barreres i desnivells per comerciar, cosa que no vol dir que no n'hi hagi. Les repercussions d'aquest fet a l'educació són immenses, i no es limiten a la universitat i a la formació contínua o la professional, sinó que també afecten l'educació primària i la secundària, encara que de moment no sigui evident, al menys per a molts. D'aquest assumpte n'hem parlat i en tornarem a parlar, però en aquest post (que ja m'està sortint més llarg del que voldria) vull resumir breument els deu factors principals que en opinió de Friedman han desencadenat i materialitzen aquest "flattening", aquest aplanament del món. Òbviament, la potencia del pensament de Friedman, la riquesa de les dades que aporta i la varietat de matisos i implicacions només es poden copsar llegint amb intensitat el seu llibre. Aproximem-nos tanmateix al seu decàleg personal d'anivelladors de món.

Primer anivellador. La caiguda del mur de Berlin l'any 1989 va significar el final de la guerra freda i va provocar la caiguda de l'imperi soviètic en menys de dos anys, de manera que l'equilibri mundial de poders s'inclinà cap a les democràcies, els mercats lliures i les regles de l'Organització Mundial del Comerç. L'Índia va obrir la seva economia el 1991, de mans de Manmohan Singh, el seu actual primer ministre, i la Xina va definir la seva pròpia via al capitalisme.

Segon anivellador. Després de l'èxit mundial de Windows que donava una base de moltíssims milions d'ordinadors compatibles arreu del món, la sortida a borsa de Netscape l'any 1995 va comportar l'inici d'inversions massives en fibra òptica i en telecomunicacions IP. El popular browser de Netscape va marcar el pas de la computació basada en l'ordinador personal a una altra basada en Internet, obrint un camí entusiàsticament seguit per individus i empreses.

Tercer anivellador. Mitjançant el llenguatge XML i el seu protocol de transport, a finals dels anys 90 es va fonamentar una nova concepció del workflow, dels tradicionals programes de fluxos de treball. La indústria del software va posar les bases tècniques per a la interoperabilitat i el diàleg automàtic de tota mena d'aplicacions i de sistemes informàtics a través d'Internet, donant origen a processos d'interacció i de coordinació molt més ràpids i eficaços. El desplegament d'aquesta infraestructura lògica serveix per potenciar la iniciativa dels empleats més innovadors i actius, que adquireixen el rol d'autèntics motors de les empreses, i contribueix a redefinir el capital humà de les organitzacions.

Quart anivellador. L'emergència del codi obert (open source) ha donat lloc al "moviment" del programari lliure, que s'inspira en la idea de que el software ha de ser disponible i gratis per a tothom. La producció i la difusió d'aquest software s'aconsegueix mitjançant la col·laboració entre experts, sovint grans especialistes amb personalitats i dèries molt acusades (geeks). L'open source ha articulat l'establiment de comunitats que s'autoorganitzen i possibilita nous tipus d'innovació col·laborativa, sovint en confrontació amb els agents i els mecanismes del mercat, cosa que encara dóna més dinamisme al procés econòmic.

Cinquè anivellador. L'externalització (outsourcing) de determinades funcions de negoci, com ara els call-centers, i molt especialment de funcions especialitzades d'alt nivell relacionades amb les TIC serveix per abaixar costos. Alhora contribueix a integrar països poc desenvolupats en l'economia global. L'actualització de molts sistemes informàtics nord-americans deguda a l'efecte 2000 i l'esclat de la bombolla d'Internet (que va portar moltes feines d'alt nivell a països amb professionals molt preparats que costen una fracció del que costen a Occident), van consolidar l'outsourcing informàtic a l'Índia, convertida avui en potencia mundial en l'àmbit TIC, cada vegada amb un paper de més rellevància.

Sisè anivellador. A inicis de la dècada de 1980 la Xina era vista com un mercat inesgotable per a les exportacions occidentals, però el seu baix nivell econòmic impedia que la població adquirís aquests bens. Aleshores el país va passar a ser considerat més una fàbrica que no pas un consumidor, aprofitant la mà d'obra barata i a més disciplinada pel règim de partit únic. La política d'atracció de fabricants estrangers, dels seus capitals i les seves tecnologies ha convertit aquest país en la màxima expressió de l'offshoring, la fabricació "deslocalitzada", portada a d'altres territoris. Això ha integrat la Xina en l'economia de mercat i li proporciona excedents de capital que l'estan conduint a la preeminència econòmica i política.

Setè anivellador. Per aconseguir millores continuades en la rendibilitat dels negocis és imprescindible que les empreses inverteixin de manera continuada en les seves cadenes d'aprovisionament (supply chain). L'eficiència exigeix cada cop més disposar de xarxes robustes de proveïdors, de venedors i de clients que col·laborin en benefici propi (produir o comprar al menor cost, maximitzar el benefici, prosperar o al menys subsistir). Amb aquesta finalitat s'està duent a terme un incessant desplegament tecnològic per a la gestió integrada de la informació sobre producció, vendes, inventaris, costos, etc., i per a la interconnexió de subministradors, productors i clients, donant lloc a una radical transformació de les cadenes d'aprovisionament, basada tant en la tecnologia com en l'imperatiu de col·laborar o desaparèixer.

Vuitè anivellador. La reinvenció d'antigues empreses de paqueteria i correus en forma d'empreses gegants de serveis logístics ha transformat les cadenes d'aprovisionament de les empreses productores i les de subministrament de productes als mercats, permetent que qualsevol petit negoci local tingui opcions de convertir-se en un negoci global pel fet de poder enviar els seus productes a tot arreu. El funcionament i la innovació en l'àmbit logístic, tipus de negoci que Friedman denomina insourcing, requereix una continuada recerca en matemàtica aplicada i un desplegament gegantí a escala planetària d'infraestructures de telecomunicacions i de transport.

Novè anivellador. Mai abans tantes persones havien tingut tantes possibilitats d'accedir a volums il·limitats d'informació en qualsevol moment i lloc, i de seleccionar-la per elles mateixes segons les seves necessitats i criteris. Les eines de cerca a Internet permeten que tothom tingui una cadena personal de subministrament de coneixement, i l'oferta es complementa amb un nombre creixent de serveis de suport i de col·laboració de valor afegit. Aquesta capacitat de navegar personalment pel coneixement, que Friedman anomena in-forming, és l'anivellador més potent a nivell individual, i en certa manera és l'antítesi de ser ensenyat. I, a més a més, els nens estan desenvolupant aquesta capacitat des de molt petits.

Desè anivellador. La digitalització de tots els continguts analògics comporta que es poden transmetre per Internet. La pròpia veu circula per Internet donant lloc a la veu sobre IP (VoIP), concepte que ja està ja essent substituït per un altre de molt més general: serveis sobre el protocol Internet (SoIP). Proporcionar aquests serveis és l'objectiu de les companyies de telecomunicacions, impossibilitades de cobrar pels conceptes clau del segle XX: temps i distància. A més la comunicació mòbil i sense fils (wireless) es dóna tant per suposada com l'electricitat, posant a l'abast de totes les persones la comunicació i la col·laboració en tot moment i lloc. Per a Friedman, les paraules "digital, mobile, personal, virtual" defineixen la desena força anivelladora del nostre temps.


La conseqüencia més immediata de tot això pel que fa l'educació dels infants i joves és que hauran d'afrontar una immensa competència, i probablement ho hauran de fer sense les relatives xarxes de seguretat vigents a finals del segle XX. Em permeto assenyalar que si no es preveu i s'actua amb energia les implicacions socials seran enormes.

Jo agraeixo a Friedman, sobretot, el seu esforç d'estructurar la complexitat endinsant-se en un territori on s'intersecten les tecnologies, les empreses, els mercats de capitals, el comerç mundial, els individus de caràcter, la política interior i la exterior de molts països, amb l'educació en el rerafons. M'agradaria que als mitjans de comunicació d'aquí hi tinguessin més accés persones com ell, que expliquessin a la ciutadania aquests canvis i diguessin com en són de ràpids, inevitables i imparables (llevat d'un cataclisme global). Voldria que en l'àmbit públic s'estigués parlant de les polítiques educatives que necessitem per desenvolupar-nos i transitar per un món aplanat, per orientar-lo, per obtindre'n el millor i per protegir-nos del pitjor.

Les anteriors explicacions dels deu anivelladors no són paràgrafs traduïts de la obra de Friedman, sinó que són síntesis meves. Espero no haver malinterpretat el seu pensament. Però, per si de cas, el més recomanable és llegir The World is Flat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

dijous, 16 de novembre de 2006

L'aprenentatge personalitzat

La preocupació d'adaptar el currículum i els mètodes didàctics a les necessitats específiques de cada alumne és un assumpte que ve de molt lluny i al que a vegades els professors hi dediquen grans esforços. Quan aquesta activitat es porta a terme d'una manera sistemàtica i per tot l'equip docent d'un centre educatiu es pot parlar de personalització de l'aprenentatge, és a dir, del procés de proporcionar a cada alumne les oportunitats d'obtenir el màxim i el millor d'ell mateix, sigui quin sigui el seu talent o el seu entorn o procedència. Avançar pel camí de personalitzar l'aprenentatge és potser l'única manera d'aconseguir que l'ensenyament reaccioni a la crisi del sistema. Tanmateix, efectuar i dur a terme l'intent sistemàtic de posar cada alumne en el centre del seu aprenentatge és molt difícil en el marc organitzatiu actual.

En aquesta Nota ens centrem en l'aprenentatge personalitzat, també conegut com a PL (personalised learning, no confondre-ho amb programari lliure!), prenent com a base, en ocasions de manera gairebé literal, les idees que planteja al respecte una web del ministeri anglès d'educació (DfES, Department for Education and Skills) que penso que és especialment interessant.

Per a cada alumne individualment considerat, la personalització de l'aprenentatge significa que s'atenen les seves necessitats i característiques individuals, a l'escola i més enllà d'aquesta, arribant a la família i a la comunitat, i que disposa d'un suport coordinat que li permet reeixir en la seva feina, independentment del seu talent i del seu entorn. Això només es pot fer en un context escolar assenyat i ferm, que generi confiança i seguretat, en el que es tractin amb eficàcia els problemes d'aprenentatge de cada estudiant i en el que aquest o aquesta tinguin una veu real en la seva activitat escolar. Si l'alumne no hi té res a dir perquè tot està decidit, no hi ha espai per a la personalització de l'aprenentatge.

Per als pares, aquest concepte significa disposar amb regularitat d'informació actualitzada que els permeti comprendre amb claredat el que l'alumne fa i pot fer en cada moment, de com pot progressar i de quins ajuts se li poden donar a casa. També significa que les famílies tenen la possibilitat de participar en la planificació de l'educació futura dels seus fills i que tenen l'oportunitat de jugar un rol més actiu en la vida escolar, sabent que la seva contribució es benvinguda i valorada. Això darrer, malgrat tot el lip service a la col·laboració escola-familia, no és el més freqüent (a vegades són els pares els que ho posen molt difícil, en d'altres ocasions són les escoles qui els ignoren).

Per al professorat personalitzar l'aprenentatge presuposa que es posen altes expectatives en cada alumne, donant-li la confiança i les destreses per tenir èxit, posant la persona per davant del currículum oficial. Evidentment no n'hi ha prou amb voler-ho, cal estar en condicions de fer-ho, i fer que sigui possible és l'autèntica missió de l'organització escolar. D'una banda, l'organització ha d'aconseguir que el professorat disposi de temps per a l'avaluació i la planificació i que inverteixi aquest temps en equip considerant cada alumne, cas per cas i de manera permanent, atenent-lo personalitzadament i en equip al llarg del curs (no es tracta d'emprar el temps planificant genèricament els contiguts que s'han d'impartir). D'una altra banda, l'organització ha de facilitar sistemes d'informació que donin àmplies dades de cada estudiant, de manera que les decisions sobre l'ensenyament i l'aprenentatge es puguin prendre de manera informada. També tenen de permetre la captura en temps real de les dades relatives a cada alumne resultants d'actuacions com ara reunions, exàmens, entrevistes, informes, projectes, etc.

En la perspectiva dels centres educatius en tant que institucions, la personalització de l'aprenentatge comporta acceptar i assumir que cada alumne arriba amb una base de coneixements i un conjunt de destreses diferent, i també amb aptituts i aspiracions variades. Tenen que entendre y acceptar que la pràctica habitual d'adscripció mecànica de l'alumne a un currículum estandaritzat està en la base de la desmotivació i fins i tot dels fracasos escolars, és a dir, que la seva pròpia manera de fer les coses contribueix decissivament a que l'educacio sigui mediocre i llastada per les insatisfaccions. Per personalitzar l'aprenentatge és necessari organitzar l'activitat dels centres a partir de l'avaluació de les necessitats de cada alumne i de la determinació de desenvolupar el seu talent i la seva creativitat de la manera més apropiada, mitjançant un ampli repertori d'estratègies educatives en les quals les TIC són fonamentals.

Les administracions i els titulars de qui depenen els centres educatius s'ho han de creure (que la personalització és possible i necessària): han de crear les condicions en les quals els professors actuin en equip per atendre els alumnes i els centres tinguin la flexibilitat i la capacitat per personalitzar l'experiència d'aprenentatge de tot l'alumnat. Això no és el mateix que individualitzar ni tampoc significa aprendre aïllat. Avui dia, en el nostre context i en termes generals, la dificultat de personalitzar no és tant un problema de ràtios alumnes-professors com de desplegament i d'organització dels efectius existents amb uns objectius renovats. També cal que les entitats responsables dels centres articulin un ampli programa de desenvolupament professional orientat a la personalització de l'aprenentatge, en el que la interrelació entre persones i el foment de l'experimentació tinguin un paper essencial.

Per avançar en aquesta línia és necessari imaginar, experimentar i implantar un doble sistema renovat de lideratge i de responsabilitats, que sigui capaç de combinar i de fer simultàniament viables els objectius d'alta qualitat i d'alta equitat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com