Fa més de dos anys que el sempre pioner Alfons Cornella es feia ressó de la publicació de l'estudi "Confronting the Challenges of Participatory Culture: Media Education for the 21st Century" elaborat per experts del MIT amb el patrocini de la MacArthur Foundation (vegeu a Infonomia el missatge 924 "El (video)juego como fuente de niños innovadores", 16/01/2007). Un tema central d'aquest treball és la necessitat de donar als joves instruments per a poder desenvolupar-se en una societat que va evolucionant d'una cultura projectada (on només uns pocs s'adrecen a molts) a una cultura participativa (de molts a molts, en base l'ús d'eines digitals de comunicació i creació distribuïda per part de persones amb iniciativa, persones que sovint busquen afrimació, pertinença, connexió i suport). Aquesta Nota, a part de recomanar aquest document i l'article de l'Alfons, vol posar l'accent en la necessitat d'intervenir educativament en aquest àmbit per identificar i afrontar diversos problemes substancials.
Anem a pams. La primera cosa és ser conscients del laissez-faire dominant respecte d'aquest assumpte. Hi ha moltes persones que es meravellen per la facilitat amb que les nenes, els nens i el jovent en general fan servir les eines electròniques i els sistemes digitals. Molt sovint també pensen que, atesa aquesta facilitat -que fa que adquireixin moltes destreses i coneixements pel seu compte, de manera ràpida i àgil-, no cal que els adults intervinguin ni que els supervisin. Aquesta manera de pensar va de la mà amb el fet que una gran part d'aquests adults (pares i professorat, inspectors i directius de centres educatius), no està precisament en les millors condicions per orientar, supervisar i intervenir en aquest univers que per a ells és inestable, insegur i en ocasions inaccessible (quan no mancat d'atractiu, sobretot en relació amb els seus interessos i bagatge).
Com que generalment d'Internet i de TIC el jovent en termes pràctics en sap molt més que els adults, per a aquests és molt difícil plantejar escenaris i converses destinades a que els joves rumiïn sobre les seves pròpies experiències amb les tecnologies infocomunicatives i els comportaments que tenen quan participen en aquestes activitats. Per als adults és molt difícil estimular els joves a que vagin més enllà de la comprensió intuïtiva, de la destresa manipulativa i de la pràctica automatitzada (dit sigui sense treure ni un pél de valor a aquestes destreses i capacitats -ja voldria jo tenir-les!). Els adults tampoc saben massa bé com impulsar la reflexió sobre la informació, la interacció i la comunicació o sobre els valors a la xarxa.
Així, a cavall de la comoditat, de la incapacitat i de la resignació, el món adult exhibeix un enorme laissez passer col·lectiu, que els joves capten perfectament i que interpreten com un factor addicional de distanciament generacional i cultural. En aquestes condicions als adults se'ls fa molt difícil (i fins i tot ingrat) afrontar els problemes que planteja l'ús dels estris tecnològics per part dels joves, i en particular dels usos realment rellevants en l'àmbit de l'aprenentatge i del desenvolupament intel·lectual.
En relació amb això, una de les conclusions de l'important estudi de la UOC presentat recentment sobre Internet i l'educació escolar espanyola és que si bé professors i directors coincideixen en assenyalar que les tecnologies són molt importants per a l'educació del futur, en realitat no saben com encaixar-les en les seves activitats quotidianes. [Vegeu "La integración de internet en la educación escolar española: situación actual y perspectivas de futuro" (UOC IN3, Fundación Telefónica)]. Que els mateixos alumnes també pensin això (que no hi ha una relació clara entre el món digital i el seu propi aprenentatge escolar) contribueix a abonar la sospita que en general els joves no aprofundeixen en les seves destreses digitals perquè no se'ls ajuda a fer-ho. Malgrat que als centres educatius es faci un cert ús de les TIC, la disparitat flagrant entre el món digital i els sistemes acadèmics d'ensenyament-avaluació contribueix, entre d'altres coses, a que cada dia sigui més gran la dissociació que als ulls dels alumnes hi ha entre l'escola i la vida. Torno a repetir aquí una frase del professor Manuel Castells que he fet servir en d'altres ocasions: "El factor decisivo del abandono escolar es el desfase cultural y tecnológico entre los jóvenes de hoy y un sistema que no ha evolucionado."
L'estudi de la MacArthur Foundation al que he fet referència assenyala que aquesta problemàtica fa imprescindible una intervenció alhora pedagògica i de política educativa, que ha de centrar-se en tres eixos que anomena de manera ben suggerent: the participation gap, the transparency problem, the ethics challenge.
El primer d'aquests eixos o problemes (the participation gap) consisteix en el conjunt de desigualtats en l'accés a les tecnologies, en la qualitat d'aquest accés i en les oportunitats de participació que poden derivar-se d'aquest accés. En aquest sentit el gap no és només ni principalment de disponibilitat tecnològica. Ja no es tracta tant de si s'accedeix o no a Internet i de si s'empren les TIC, sinó de la qualitat d'aquest accés i d'aquest ús, entesa aquesta qualitat en termes de tecnologia (velocitat, prestacions tècniques, aplicacions) i en termes de destreses individuals i de contexts personals i relacionals per aprofitar les oportunitats de la tecnologia. De manera creixent el jovent es divideix entre aquells per als quals Internet proporciona experiències riques, diverses i estimulants, en les que com més hi aprofundeixen més destacat és el paper que tenen en la seva vida, perquè els acosten a una cultura participativa (tot i que malauradament tingui poc o res a veure amb l'ensenyament), i aquells altres per als quals Internet és un recurs estret, limitat, que com a màxim exganxa d'una manera superficial i que en conjunt és poc significatiu.
Un altre assumpte a considerar (the transparency problem) és un tema clàssic de l'educació en mitjans: com aconseguir que els joves es donin compte que els mitjans (i molt especialment Internet) model·len la seva percepció de la realitat. En el món en línia cada cop és més difícil valorar la qualitat de la informació, tenir criteri sobre la seva credibilitat, separar l'orientació comercial de la no comercial. Tota mena d'interessos (econòmics, polítics, ideològics, etc.) influeixen en la informació i les interaccions que els joves tenen al seu abast, enterbolint-ne la transparència. La disfressa, el camaleonisme i l'engany poden ser més imperceptibles i insidiosos a Internet. A més a més, la validesa de la informació d'Internet sovint es jutja primordialment en funció del format i del disseny, dificultant-ne l'anàlisi.
Respecte de tot això l'experiència dels adults amb la televisió no ajuda gaire, perquè en gran mesura es basa en anuncis o en informatius presentats en blocs diferenciats i en una recepció passiva i segmentada dels altres continguts. Als adults els costa entendre que Internet pot ser molt més agressiu i manipulador que la TV. A més, com també assenyala l'informe "Confronting the Challenges ...", la tradició dels llibres de text tampoc estimula gaire a alumnes i professors a ser crítics amb els mitjans i a qüestionar la informació, que sovint s'accepta com si tota ella fos autèntica, indiscutible i presentada sense biaixos. [Hi ha una web en anglès per a fer treballs escolars, que ara sóc incapaç de trobar, que amb propòsit pedagògic presenta de manera clara i natural informació deliberadament errònia].
Intervenir educativament en l'assumpte de la transparència requereix tenir com a objectiu que els joves s'acostumin a reflexionar sobre la seva experiència amb els mitjans digitals i siguin capaços de conceptualitzar el que fan i aprenen quan participen en aquest món. Faria falta molta conversa professorat-alumnat per madurar en aquests temes; pel professorat suposaria canvis en la seva aparentment "còmoda" posició (explico al final el sentit d'aquest adjectiu) però possiblement els alumnes acabarien reconeixent i agraint aquest interès.
És indiscutible que la participació a la xarxa fa que els joves es trobin en situacions que haurien estat gairebé inimaginables fa deu o vint anys. El tercer problema (the ethics challenge) fa referència a com es podria estimular els joves perquè fossin reflexius sobre les opcions ètiques que se'ls presenten quan participen a la xarxa i la seva actuació impacta en d'altres persones. Les incipients normes d'etiqueta del ciberespai són només una primera aproximació a les pautes ètiques que haurien de guiar la seva pràctica com a creadors de contingut i com a participants en comunitats en línia. Decidir que s'exposa d'un mateix o de persones properes i pensar com guiar el propi comportament quan l'entorn estimula a jugar o actuar amb identitats fictícies són dos exemples ben immediats i quotidians dels reptes ètics que planteja la participació en els mitjans infocomunicatius. Es pot afirmar que afrontant de manera passiva el canvi tecnològic no es contribueix gaire a que els joves construeixin unes normes ètiques per moure's i desenvolupar-se en un entorn digital divers i inabastable, ambigu i complex, prometedor i també perillós.
Concloent, qualsevol intent de preparar els joves per a una cultura participativa mediada per la tecnologia fa necessari afrontar aquests tres problemes. Això requereix, grosso modo, que es renovi la visió que es té del jovent, del seu entorn, de les seves expectatives i dels problemes que afronta i que haurà d'afrontar. En el fons de tot això hi ha, en la meva opinió, una realitat simple i diàfana que tothom hauria d'entendre: els més joves no tenen consciència de quina era la realitat infocomunicativa anterior a ells, la realitat de tot just fa uns pocs anys. Perquè haurien de tenir-la? Pot tenir aquesta consciència una nena de quart de primària o un noi de segon d'ESO? Òbviament no, i certament no s'imaginen un món sense televisió, sense mòbils o sense messenger. Ben segur que tampoc no els preocupa gens ni mica que el món fos així i que ara ja no ho sigui. Perquè els hauria d'interessar com eren les coses abans que neixessin? Com a màxim els sorprèn que algú els expliqui que uns anys enrere tot això no existia. I tenen tota la raó del món per "desconnectar" quan se'ls suggereix que abans les coses (i la gent) eren millors que les d'ara.
Els adults sabem que fins fa ben poc el sistema tecnològic-mediàtic era molt diferent (tot i que ara no podríem prescindir del mòbil ni de la web, de la càmera digital o de l'iPod, del pay-per-view o de la televisió d'alta definició), però això no ho han viscut els joves. Deu anys en la vida d'un nen de deu anys ho són tot, però en la d'una persona de quaranta "només" representen una quarta part de la seva vida. No s'hauria d'oblidar perquè avui no es pot educar com si les coses no haguessin canviat, com si fóssim ahir. Intentar fer-ho tancant els ulls a aquesta realitat dóna una aparença de comoditat, de simplicitat, de poder concentrar-se en el més fonamental. Però no afrontar la realitat d'avui (que la tecnologia ha generalitzat una nova cultura d'interacció i participació, diferent de l'anterior) és anacrònic i conté la llavor del fracàs: així difícilment es podrà atraure ni molt menys seduir els joves. Dit en positiu, l'educació del segle XXI requereix incorporar a fons la cultura digital i per fer-ho l'ha de considerar des d'aquesta triple perspectiva: participació, transparència i ètica.
Acabo dient que opino que aquest és un assumpte que necessita "desesperadament" adquirir protagonisme, i que a més està directament connectat amb un altre problema cabdal (però amagat, tapat pel formalisme de la representació pseudo-democràtica de l'alumne en el món escolar) de l'educació tradicional: la manca de veu de l'aprenent en el seu propi aprenentatge, el que s'anomena "student voice". Ara que amb la LEC a Catalunya tindrem una Agència d'Avaluació i Prospectiva de l'Educació, no seria "participació, transparència i ètica" un bon eix argumental per debatre a fons com hauria d'evolucionar l'educació en la societat (tecnològica) del segle XXI ?
Gràcies per haver arribat fins aquí.
Ferran Ruiz Tarragó
El titular "Arnie terminates textbooks" encapçala el web d'educació del diari The Guardian d'avui (9 de juny de 2009). La notícia fa referència a que el governador de l'estat de Califòrnia (que té fama de ser força expeditiu) està disposat a reduir de totes les maneres possibles el dèficit pressupostari de Califòrnia, que és de més de 24 mil milions de dòlars. Com diu el començament d'aquest article (tradueixo aproximadament) "A la primera pel·lícula Terminator intentava extingir tota la vida humana. Ara, com a governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger vol fer història dels llibres de text en favor dels formats digitals."
L'article original de The Guardian fa referència a la substitució dels llibres per ebooks, les característiques dels quals encara estan per precisar. El procés començarà l'agost del 2010, data en que els llibres de text de matemàtiques i de ciències dels alumnes de high school seran reemplaçats per materials digitals, els quals hauran d'haver passat una revisió del seu nivell acadèmic, cosa que sembla una bona idea, juntament amb la de mirar d'avançar per passos ja que de moment es comença per ciències i matemàtiques.
El diari Los Angeles Times del 5 de juny recull el discurs pressupostari de l'antic "Terminator", en el que entre d'altres coses assenyala que la crisi s'ha d'aprofitar per fer més eficient el govern i per trobar formes innovadores "d'estirar" els diners dels impostos ("to find innovative ways to stretch the taxpayer dollar"). La mesura pretén escurçar, d'una manera encara poc definida, la partida de 350 milions de dòlars que l'estat de Califòrnia es gasta anualment en llibres de text. Literalment diu: "Now, we expect the first science and math books to be digital by this fall. If we expand this to more textbooks, schools could save hundreds of millions of dollars a year, and that's hundreds of millions of dollars that could be used to hire more teachers and to reduce class sizes." Tot i que la motivació econòmica és predominant, el governador Schwarzenegger també argumenta que els materials digitals es poden actualitzar amb facilitat i que convé desenvolupar les destreses digitals de l'alumnat.
Segons BBC News (Online push in California schools) el governador creu que les activitats que tenen lloc a Internet amb serveis com Facebook i Twitter i les descàrregues a iPods demostren que els joves són els primers d'adoptar les noves tecnologies en línia, i per això Internet és també la millor manera d'aprendre a les aules ("show that young people are the first to adopt new online technologies, and so the internet is also the best way to learn in classrooms.")
La idea que els llibres de text en paper han estat "terminats" per Arnold Schwarzenegger provoca comentaris irònics dels mitjans, inclòs el flegmàtic (en teoria) The Times. Segons l'edició digital d'aquest diari "the bodybuilding state governor" va declarar que els llibres són "outdated" i massa cars, mentre anunciava aquesta mesura aguantant quatre llibres de text grossos i dient "I can use these for the (bicep) curls."
De les dificultats tècniques, logístiques i pedagògiques poc se'n parla, de moment, tot i que els comentaris dels diaris i mitjans informatius que he citat en aquest article s'estan omplint ràpidament de punts de vista amplis i contrastats, de lectura recomanable. L'esmentat The Guardian publica un article crític al costat de la mateixa notícia i un altre que argumenta que els ebook no són l'opció més "verda".
Que aquest tema és ara mateix molt viu n'hi ha d'altres evidències, locals i estrangeres. Una d'aquestes és que un districte escolar de Connecticut reemplaça els llibres de text de matemàtiques (àlgebra) de secundària superior per materials digitals orientats a proporcionar aprofundiment més que no pas extensió (qui estigui interessat por llegir la notícia a The New York Times d'ahir, 8 de juny, "Connecticut District Tosses Algebra Textbooks and Goes Online"). Les iniciatives que respecte dels "llibres de text digitals" hi ha a Catalunya fan esperar que de tot això se n'anirà parlant força.
Ferran Ruiz Tarragó
També vaig demanar aleshores que no s'ignorés tot el que fa referència a les condicions ambientals i materials en què es desenvolupen les activitats d'ensenyament-aprenentatge en els centres educatius. I, entre d'altres coses, també vaig proposar la creació d'un Institut de Lideratge Educatiu, perquè si d'una cosa se'n sap poc al nostre sistema educatiu és de gestionar el canvi. Aquest potser sigui el dèficit més gran de tots els que històricament arrosseguem tant a l'educació pública (que pràcticament mai ha comptat amb un sistema eficaç de direcció, en aplicació d'aquell estrany principi administratiu que estableix que les coses funcionen soles) com a la privada (sovint conservadora fins extrems que la fan tant o més estaticista que la pública). Cal d'una vegada sistematitzar com aprendre de manera pràctica la manera de plantejar i fer efectius canvis substancials amb vocació transformadora, polaritzats en el tracte personalitzat, la millora dels aprenentatges i la implicació dels alumnes. Aquell post acabava expressant el desig que les meves opinions i propostes fossin útils, sempre des del meu punt de vista particular sobre determinades coses que en l'àmbit educatiu convenen al nostre país.
Han passat uns mesos, el treball de la Comissió ha seguit el seu curs i el resultat n'és el Dictamen que fa tot just uns dies ha publicat el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (12 de maig). Tot i que la LEC encara no ha estat aprovada pel ple de Parlament i que mai no es pot descartar que hi hagi sorpreses, no són pocs els mitjans de comunicació que recullen declaracions polítiques en el sentit que una àmplia majoria parlamentària dóna suport el text actual. Amb aquest antecedent no em sembla prematur comentar i ressaltar alguns punts de l'articulat (als que crec haver contribuit d'alguna manera) que no estaven inclosos en el projecte inicial.
La primera cosa que remarco és l'article 89, "Serveis digitals i telemàtics a disposició dels centres". Aquest article, estructurat en quatre apartats, estableix una sèrie de coses importants. El transcric literalment:
"1. El Departament ha de facilitar als centres educatius l'accés a un conjunt de serveis digitals i telemàtics orientats a millorar el desenvolupament de l'activitat educativa. Els centres han de posar aquests serveis, en la mesura que escaigui, a disposició del professorat, els alumnes i les famílies.
2. Els serveis digitals i telemàtics a què fa referència l'apartat 1 han de posar a disposició dels centres aplicacions didàctiques i continguts educatius de qualitat, serveis de dossier personal d'aprenentatge i de registre acadèmic personal individual i altres aplicacions i serveis digitals orientats a potenciar l'excel·lència dels aprenentatges i a facilitar el funcionament dels centres.
3. El dossier personal d'aprenentatge emmagatzema en suport digital i fa accessibles, d'acord amb el que el Departament estableixi per reglament, els documents i els objectes digitals que resulten de la producció intel·lectual de cada alumne o alumna durant el procés d'aprenentatge, des del darrer cicle de l'educació primària fins als ensenyaments postobligatoris. El contingut del dossier pot servir d'evidència en el procés d'avaluació.
4. El registre acadèmic personal individual conté en suport digital, d'acord amb el que el Departament estableixi per reglament, les dades acadèmiques personals dels alumnes que els centres considerin pertinents i les que siguin necessàries per a complir la normativa sobre aspectes formals de l'avaluació dels alumnes."
Recollint una "tradició" que es va iniciar molts anys enrere (el 1988, en els temps del PIE - qui estigui interessat en la història pot clicar aquí), aquest article estableix clarament que l'activitat educativa no pot ser aliena a l'ús pedagògic de serveis digitals i telemàtics, i que de cara el futur al menys s'ha de comptar amb tres peces fonamentals: a) aplicacions didàctiques i continguts educatius, b) "dossiers personals d'aprenentatge" (altre nom per als portafolis digitals o e-portfolios), i c) registre acadèmic personal individual.
Malgrat no puc estendre'm sobre això, penso que el que es diu és realment important i que no trigarà massa a fer-se palès. El dossier personal d'aprenentatge pot proporcionar a l'alumnat un sentit molt més gran de pertinença del seu aprenentatge (li pot permetre reaprofitar el seu propi treball, cosa rara en educació, on gairebé sempre l'alumne ha de tornar a començar de nou, "from scratch") i obre la porta a formes d'avaluació basades en l'evidència del seu treball i de la seva capacitat d'explicar-lo. Particularment em convenç la proposta de dossier personal d'aprenentatge per a alumnes de cinquè de primària i més endavant. No és pas que els alumnes d'infantil i dels dos primers cicles de primària no hagin de fer servir els ordinadors, ni molt menys. Però implícitament l'article transmet la idea que l'ús sistemàtic de les TIC per part de l'alumne en el seu aprenentatge s'ha de potenciar a partir d'una edat en la que la manualitat, la grafia i la manipulació física estiguin plenament consolidades.
I, pel que fa el registre acadèmic personal individual, si es desplega amb ambició pedagògica i d'una manera no burocràtica (aquest és el gran perill que caldrà evitar), pot proporcionar un fonament sòlid als esforços de personalització de l'aprenentatge. El que actualment es pot fer quant a aprenentatge personalitzat està molt limitat pel fet que generalment els centres no disposen de dades àmplies i ben construides sobre cada alumne i el seus aprenentatges (qui estigui interessat en donar un cop d'ull a aquest concepte pot consultar el post "L'aprenentatge personalitzat" - que ja té un parell d'anys). Penso que el potencial de l'article 89 de la LEC per a l'implementació efectiva d'un ensenyament centrat en l'alumne és veritablement gran. Caldrà desplegar-lo amb intel·ligència i sensibilitat, fent un esforç per no caure en les rutines de la concepció gestionària de la pedagogia.
Ítem més. No puc estar-me de dir que em sento particularment satisfet d'haver proposat la incorporació al Projecte d'una sòlida referència als espais i els entorns d'aprenentatge dels centres educatius. El treball de la Comissió ha produit un nou article (el 87), que estableix el següent:
"L'estructura i l'organització dels centres han de definir entorns d'aprenentatge que permetin el treball en xarxa i les diverses formes de transmissió de coneixement als grups classe, i també les activitats individuals de treball i estudi. Amb aquesta finalitat, els projectes constructius de centres educatius han de definir espais, instal·lacions i equipaments que maximitzin la sostenibilitat, redueixin l'impacte ambiental i permetin integrar les tecnologies digitals, i han de configurar entorns d'ensenyament i aprenentatge funcionals i ergonòmics que estimulin la vinculació dels alumnes amb el procés d'aprenentatge."
En diversos llocs (Por una transformación del diseño escolar i, sobretot, a La nueva educación), he argumentat que l'estructura física i l'equipament dels centres educatius, especialment a la secundària, indueix l'alumnat a la passivitat i no crea vincles emocionals positius amb l'aprenentatge; més aviat els crea en sentit negatiu. No m'estenc en això ara i em limito a dir que amb aquest article la Llei es dóta d'un potencial transformador de gran envergadura, que també caldrà saber i voler aprofitar; evidentment l'obertura a nous plantejaments pot suscitar reaccions dels partidaris de l'estatus quo actual, del disseny escolar tradicional polaritzat en la transmissió i el control. En aquest punt la LEC esdevé genuïnament progressista, obrint el camí cap a dissenys que facilitin l'aprenentatge cooperatiu i el treball individual. Al cap i a la fí, amb tota naturalitat, també hauria de ser possible fer treballs en equip i estudiar a la mateixa escola.
Tinc altres coses a comentar (per exemple, el lideratge, la prospectiva educativa, la formació del professorat o la innovació), però serà millor deixar-les per un altre dia. Sóc conscient que la LEC serà valorada sobretot pel tractament d'assumptes com la dualitat educació pública-educació concertada, els cossos de professorat, l'articulació entre mecanismes de gestió territorial, la gratuïtat dels ensenyaments post-obligatoris o el compromís d'arribar en 8 anys a una despesa del 6% del PIB en educació. Tot i la innegable importància d'aquests temes, en certa manera no deixen de ser temes que ja fa temps que haurien d'haver estat superats, assumptes relatius a l'administració i el control de l'educació però força llunyans de les interaccions pedagògiques que caracteritzen el dia a dia del binomi alumnat-professorat.
És per això que dic un cop més (i acabo) que estic molt satisfet pels dos articles que he comentat. M'agradaria que adquirissin la rellevància que realment tenen perquè, al meu entendre, són dels pocs articles "orientats a l'alumne" (i també al professorat, ja que aquests dos estaments són, es reconegui o no, simbiòtics). És per això que l'esforç valia la pena i, des del meu particular punt de vista, dóno l'enhorabona a la Comissió que ha elaborat el dictamen. I les gràcies.
Ferran Ruiz Tarragó
¶ 10:12 PM 5 comentaris
Scratch és un entorn de programació resultat d'un projecte del famós Media Lab del Massachusetts Institute of Technology que té per objectiu permetre que els més petits emprin l'ordinador per crear històries animades, art interactiu i música, que implementin els seus propis jocs i que comparteixin les seves creacions amb les d'altres nens i nenes a través de la web. Amb Scratch els nens aprenen importants conceptes algorísmics mentre programen moviments, transformen imatges, mesclen clips de so i integren inputs de diversos tipus de sensors.
La decisió de posar recursos per desenvolupar aquest projecte respon a la idea de que l'èxit de les persones (en tant que protagonistes de les seves vides i de l'activitat de les empreses, de les comunitats i dels països) depén molt més de les seves capacitats creatives que no pas del volum de coneixements que acumulen (en un post anterior, citant F. Kupferberg, deia que "creativity is more important than competence"). Sembla que això també ho pensa Mitch Resnick, líder del projecte Scratch, que creu fonamental ajudar als infants i adolescents a dissenyar, a inventar i a expressar-se creativament, ajudant a construir una "societat creativa".
Fa un parell d'anys vaig tenir el goig de participar en una presentació d'Scratch a la Northeastern University feta pel propi Resnick a un grup petit de membres de la IFIP. Tanmateix poques vegades havia tornat a pensar-hi fins que fa uns dies el Servei de Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement del Departament d'Educació en va organitzar un sessió de presentació. Crec que estaria molt bé potenciar aquesta eina i la seva metodologia de treball, de manera que fossin més conegudes, i que els clubs de programació Scratch s'estenguessin pels centres educatius i es formessin xarxes col·laboratives de projectes com les que ja hi ha en molts països. Precisament d'aquí dos dies (el 16 de maig) se celebra el dia mundial de Scratch. El Citilab de Cornellà cel·lebra l'Scratch Day amb una sèrie de tallers per a nens i nenes i l'Escola Pia de Granollers organitza un taller per a pares i mares. Amb aquestes iniciatives un grapat de nens i nenes (i també d'altres més grans) gaudira molt jugant amb Scratch. De cara el futur estaria molt bé que l'any vinent l'activitat d'aquests pioners assolís un abast molt més gran.
Una altra eina per estimular la creativitat associada a un projecte del MIT Media Lab (Lifelong Kindergarten és el bonic nom del grup responsable, també associat a la "factoria Resnick") és Crickets. Els Crickets són petits dispositius programables que poden fer que certs objectes girin, s'encenguin i toquin música. A un Cricket se li poden connectar llums, sensors i motors i es senzill escriure programes informàtics per governar les seves accions. Els Crickets són veritables ordinadors que nenes i nens poden fer servir per crear escultures musicals, ninots que ballen, objectes interactius i d'altres invents artístics, tot aprenent en el procés creatiu importants idees de l'àmbit matemàtic, de les ciències i de l'enginyeria.
Crickets és el resultat basa en més d'una dècada de recerca educativa finançada per la National Science Foundation (NSF) dels Estats Units. Quant a concepte i finalitats té semblances amb el kit LEGO MindStorms, dissenyat especialment per fer robots. Tanmateix Crickets està dissenyat per fer creacions artístiques interactives i programables i es considera que té un ampli potencial per acostar les nenes als temes tecnològics dels quals massa sovint n'estan excloses.
Degudament promocionada i suportada, la parella Scratch-Crickets podria donar lloc a una reconceptualització de l'aproximació escolar i lúdica a les TIC (llunyana hereva de Logo), estimuladora de la creativitat, de la col·laboració i del sentit de pertinença i projecció del propi aprenentatge. Fins i tot, ho dic mig en broma i mig seriosament, podria servir per donar una mica més de substància a l'ús educatiu dels recentment promesos "ordinadors per a l'alumnat de cinquè de primària" ...
Salut.
Ferran Ruiz Tarragó
Com que el Projecte recull molt poc les TIC i tot el conjunt de temes pedagògics i organitzatius que hi estan relacionats, la meva exposició no va consistir en fer propostes d'esmenes sinó que es va centrar en assumptes que ara per ara no es consideren. No m'estic referint a coses tècniques o de detall, sinó a temes que trobo substancials i que tenen fortes implicacions. Per exemple, que la llei reculli quelcom tant senzill com el dret dels alumnes d'utilitzar al llarg dels seus anys d'aprenentatge escolar les eines digitals pròpies del temps en què viuen (i a ser avaluats de manera corresponent). O que no s'ignori, com passa amb el redactat actual, tot el que fa referència a les condicions ambientals i materials en què es desenvolupen les activitats d'ensenyament-aprenentatge en els centres educatius. També vaig proposar la creació d'un Institut de Lideratge Educatiu, perquè si d'una cosa se'n sap poc al nostre sistema educatiu és de gestió del canvi, i aquest és potser el dèficit més gran de tots els que arrosseguem.
Aquestes i d'altres consideracions i propostes estan argumentades en un document que vaig lliurar a la Comissió. Estic intrigat per saber si serviran. Espero que sí!
Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz/
PD. El Parlament de Catalunya publica les transcripcions de les sessions en la seva web (http://www.parlament.cat/ secció documents, apartat transcripcions). També proporciona les gravacions en video. ¶ 11:47 AM 5 comentaris
Continuem aquest post en dues parts amb unes quantes frases seleccionades d'un llibre d'una gran autoritat internacional de management [per contextualitzar no totes les traduccions de l'anglès són literals però es manté el sentit original]. Abans aviso que no les va escriure cap individu "antisistema". Ben al contrari, són d'una persona profundament compromesa amb la millora del sistema econòmic i de relacions laborals, una persona que amb fets va contribuir a que coses importants com l'ocupació i la satisfacció en el treball de milions de persones funcionessin el millor possible. Heus ací:
- "Ni el nivell de destresa dels treballadors ni la seva dedicació poden superar les disfuncions fonamentals del sistema".
- "El rendiment del treballador està determinat en gran mesura pel sistema en què treballa, del qual n'és responsable la direcció".
- "Per millorar els resultats s'ha d'incidir en el sistema que els produeix, però tanmateix la majoria dels esforços de millora s'adrecen als treballadors".
- "Per aconseguir millors resultats s'ha de canviar el procés de producció i els mànagers han de proporcionar els mètodes i els mitjans per fer-ho".
- "Si un negoci no està ben muntat, el bon treballador no hi pot fer res i si vol canviar les coses pel seu compte pot empitjorar-les i fer-se la vida molt difícil".
- "La qualitat de la producció d'una empresa mai serà millor que la qualitat produïda a dalt de tot (de la jerarquia)".
- "Un procés pot ser estable i controlat i produir un 100% de productes defectuosos".
- "Els eslògans només aconsegueixen frustrar als treballadors, empitjorant-ne l'actitud".
- "Cap nombre d'èxits a curt termini garanteix l'èxit a llarg termini".
- "Tot sistema ha d'incloure el futur".
- "Per gestionar les persones s'ha de conéixer l'efecte del sistema sobre el seu rendiment".
- "La qualitat s'aconsegueix quan les persones estan automotivades".
- "Els objectius numèrics no aconsegueixen res ... l'esforç s'ha de fer en el mètode".
- "Comprendre un sistema és ser capaç de predir les conseqüències dels canvis que es proposen".
Aquestes cites provenen del llibre "The New Economics. For Industry, Government, Education" escrit pel nord-americà William Edwards Deming, investigador i expert en gestió empresarial de formació físico-matemàtica a qui en gran mesura s'atribueix l'èxit econòmic del Japó després de la segona guerra mundial. Aquesta obra pòstuma fou publicada poc abans de la seva mort el desembre de 1993, ara fa quinze anys. Simplificant-ho molt, els mètodes i criteris de Deming, aplicats amb devoció per una part substancial de l'empresariat industrial japonès, es basen en: a) la imperiosa necessitat de disposar d'una visió sistèmica de les organitzacions i del seu entorn; b) l'èmfasi en la cooperació entre els treballadors per innovar i obtenir resultats d'alta qualitat en lloc de refiar-se de les inspeccions i dels controls a posteriori; i c) atribuir als alts directius la responsabilitat fonamental sobre els resultats del treball. El món econòmic era òbviament el nucli dels plantejaments de Deming però és digne d'esment que va formular aquestes reflexions pensant també en els àmbits del govern, de l'educació i de la sanitat. Per això les he portat a aquest post sobre la rellevància de determinades aproximacions als problemes de l'educació.
La responsabilitat de qui pren les grans decisions i de qui les desenvolupa era un assumpte cabdal en el pensament de Deming. Situat en el context nord-americà, Deming era molt crític amb els models imperants de gestió i amb la prepotència i la vanitat de molts directius, als que feia responsables del declivi industrial dels Estats Units davant les empreses japoneses i de la severa crisi econòmica que va portar G.H.W. Bush a perdre la reelecció davant Bill Clinton el 1992 (it's the economy, stupid!) després de 12 anys de reaganomics, dèficits disparats i una economia en recessió (com ara, però aleshores no tan greu).
Per a Deming un component essencial d'aquesta enorme problemàtica era el tancament dels líders i directius en els seus propis sabers, fórmules i interessos, negant-se a renovar la visió del món induïda pel filtre corporatiu, a obrir-se a noves perspectives i mirar les coses de manera realment sistèmica. L'actualitat d'aquesta visió em sembla inqüestionable: la crisi econòmica i social de base industrial i financera (i en el fons també educativa), covada durant anys, dóna especial autoritat i rellevància a les seves paraules.
Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, la crítica de Deming als sistemes de gestió és inseparable de la denúncia dels defectes i dèficits dels mànagers. L'atac és frontal des de la primera línia del prefaci de "The New Economics ..." que comença així: "Aquest llibre és per a la gent que viu sota la tirania de l'estil predominant de gestió (prevailing style of management). Les pèrdues grans i de llarg abast causades per aquest estil de gestió ens han portat al declivi. L'estil actual de gestió ... és una presó creada per la manera com la gent interacciona. Aquesta interacció infligeix tots els aspectes de les nostres vides –el govern, la indústria, l'educació, la sanitat-".
Deming deia que qualsevol directiu (de bona fe) creu que ho està fent el millor possible i que aquest és precisament el problema, que formi part del sistema establert de gestió. El "seu millor saber fer" està implantat, està incrustat (embedded) en el sistema actual de gestió, el qual condiciona el seu pensament i la seva acció i fa que operi en el marc dels sobreentesos i dels llocs comuns del seu sector. Literalment deia que "el treball dur i els millors esforços (dels directius), si no estan guiats per nou coneixement (que provingui de l'exterior), només faran més profund el forat en que ens trobem". Encarar a fons aquesta qüestió és essencial per al benefici a llarg termini de qualsevol organització en uns temps en els que els canvis de l'entorn són imprevisibles i incontrolables.
Sóc del parer que tot l'anterior és en gran mesura aplicable al món educatiu, des dels parlamentaris que aproven les lleis fins als quadres de gestió administrativa i docent i als creadors d'opinió. En el meu llibre "La nueva educación" (LID Editorial Empresarial, 2007) deia que els adults que regeixen el sistema educatiu, haurien de fer abstracció del fet que aquest sistema va ser bo per a ells mateixos i s'haurien de preguntar com ha canviat el món i fins a quin punt l'actual organització escolar porta en ella mateixa el germen del desinterès, de les baixes expectatives personals respecte de l'educació formal que tan sovint porten a l'abandonament. Jo penso que, instal·lats en els seus sabers i posicions, els autors de les "grans" lleis educatives espanyoles de la democràcia (LOGSE, LOCE, LOE) no es van fer aquesta pregunta o que se la van fer de manera endogàmica i poc sistèmica. Com explico al llibre tampoc van fer cap esforç significatiu per inspirar-se en noves fonts de coneixement. El fet és que van establir molts i segurament magnífics objectius, però, com diria Deming, ni de bon tros van donar mitjans i mètodes viables per atendre la diversitat de l'alumnat (dic diversitat conscient d'emprar una terminologia que ha quedat antiquada). Van ignorar que la heterogeneïtat de bagatges culturals, cognitius, afectius, socials, psicològics i fins i tot sanitaris dels alumnes seria la norma enlloc de l'excepció. No van preveure sistemes de gestió i lideratge capaços de fer-se càrrec de les noves realitats i refer de manera apropiada els processos pedagògics (sempre he pensat que la LOGSE tenia molts elements positius però que en canvi presentava un encefalograma pla en termes d'organització i gestió). No van reconèixer que l'aprenentatge és altament individual, que no es produeix en massa, que la motivació ve de dins i no s'imposa mitjançant crides a l'autoritat. Pensant en termes tradicionals de grups, aules, matèries, hores lectives i certificats (i interessos corporatius) no van entendre que en els temps actuals cada alumne necessita un programa d'aprenentatge a mida (que no individual ni molt menys solitari) en el qual ell mateix ha de poder tenir un paper propi i actiu, i que això requereix articular nous conceptes i nous diàlegs. No van pensar que algú s'ha de fer responsable de conduir l'aprenentatge de cada alumne individualment considerat. Instal·lats en els seus sabers, entorns, ideologies i interessos, els alts directius del sistema educatiu han preferit tradicionalment donar consignes i establir llargues llistes d'objectius (fent responsables els treballadors del seu assoliment) en lloc de donar criteris, eines i mitjans per a transformar els processos i les organitzacions.
Acabo aquest post en dues parts dient que em sap una mica de greu transmetre una mirada tan àcida del sistema educatiu (és a dir, de la nostra societat i de mi mateix en tant que ciutadà i professional), però el món el canvien els disconformes (que a vegades l'empitjoren). L'educació és un problema global i els problemes globals són endimoniadament complexos. Ningú té la solució en les seves mans i molt menys la té el que escriu aquestes ratlles, que ni tan sols aconsegueix tenir el seu despatx ordenat. Tanmateix vull posar de manifest que les bones intencions de millora de l'educació difícilment es podran materialitzar en els marcs vigents (1). No n'hi ha prou amb que molts professors esforçats i motivats (i amb esperit de sacrifici i fins i tot capacitat de sofriment) intentin fer-ho el millor possible dins d'un marc que dia a dia es fa més obsolet. No serveix de massa carregar les tintes sobre la formació del professorat, l'excel·lència, la cultura de l'esforç, l'autonomia i el retorn a l'autoritat perduda (quin seria el mètode?) si es fa al preu d'evitar discutir el que realment importa, que al meu entendre no és sinó definir en tota la seva amplitud l'objectiu de millora de l'educació, basant-lo en les persones i no en termes numèrics, i repensar el sistema renovant els mètodes de gestió a tots els nivells. Crec que aquesta mena de plantejaments podrien augmentar la rellevància del debat educatiu, "carregant-lo de futur". Al cap i a la fi, com també deia Deming, el propòsit de l'escola ha de ser preparar els estudiants pel futur, no pel passat. Això sí que és veritablement rellevant.
Ferran Ruiz Tarragó
(1) Que això ho pensen persones molt més autoritzades que jo n'hi ha mostres molt il·lustratives. Vegeu, per exemple: Changing Education (2007), editat per Hershock, Mason, Hawkins. Springer-The University of Hong Kong.
¶ 1:48 PM 1 comentaris
