Cronològicament, el primer article és "Por una transformación del diseño escolar", publicat el 21 de febrer de 2008 al número 3777 (278) del diari setmanal Escuela (reproduit amb autorització). La seva tesi és que l'aula és un espai físic obsolet, que materialitza una concepció gestionària de la pedagogia que està ben clar (per a mi) que fa aigües.
Cito a continuació un parell de frases d'aquest article: (1) "El tipo básico de actividad que por sus características y condiciones el aula permite realizar implica que el aprendizaje se concibe primordialmente como un proceso lineal asociado a la transmisión de conocimiento del profesor a los estudiantes del grupo." (2) "El aula es ante todo el espacio para impartir clase con un horario escolar pautado a timbrazos que satisface el ideal burocrático de hora-profesor-grupo-materia. No es un espacio para investigar, ni para trabajar en equipo, ni siquiera para que lo hagan los profesores apoyándose mutuamente". Suposo que amb això ja es pot intuïr el que proposo.
El segon article té per títol "Educar para el cambio y el placer de aprender" i el 31 de març va ser publicat (gràcies a l'Eusebi Graners) a "noticias.com", lloc web que es presenta ell mateix com a proveïdor d'informació per a prendre decisions econòmiques. Aquesta web té una secció de e-qualitat, i per tant l'enfocament de l'article ressalta la necessitat que té l'educació de fer seus els conceptes de control de qualitat i de reingenyeria de processos.
Per il·lustrar això en transcric dues idees: (1) "la educación secundaria ... debería ser objeto de una seria reingeniería para centrarse mucho menos en la acción didáctica del profesor y muchísimo más en el trabajo y la implicación del alumno, en la aplicación del conocimiento, en la profundización mediante proyectos y en el estímulo de capacidades personales que sólo se desarrollan ejerciéndolas, como la creatividad, la iniciativa, el espíritu inquisitivo, la orientación al trabajo en equipo y la responsabilidad por el propio aprendizaje." (2) "Cultivar el placer de hacerlo (aprender) es el mejor camino para que tome cuerpo la predisposición a formarse permanentemente. No hay motivación más intrínseca, satisfactoria y potente que el placer de aprender." Tot un programa ... utòpic, però necessari perquè la secundària surti del pou.
Y el tercer article també ha vist la llum en un mitjà poc afí, en principi, al sector educatiu: la revista Compromiso Empresarial que un cop cada dos mesos apareix amb La Gaceta de los Negocios. En el número de març-abril de Compromiso Empresarial, a la seva pàgina 62, hi apareix "Por una nueva relación entre educación y empresa", el tercer i últim escrit al que faig referència en aquest post.
L'objectiu d'aquest breu article (encara més breu que els altres dos) és assenyalar que no es pot continuar mantenint la gran distància i la desconfiança que hi ha entre aquests dos móns (tot i que tots dos comparteixen la responsabilitat d'aquesta situació).
Una frase significativa del sentit d'aquest articlet és emfasitzar el que expressa la frase següent: "a medida que el trabajo se va haciendo más conceptual y complejo y que la cooperación deviene consubstancial con la labor profesional, la formación escolar de los jóvenes ha de tener en cuenta que las aptitudes emocionales y sociales son cruciales para el éxito de las personas y el funcionamiento de las organizaciones y de la sociedad." No tot s'acaba amb llargues llistes de continguts .. que no s'aprenen però que saturen les hores d'avorriment. Algú ha de dir això en veu alta. Les empreses ho haurien d'explicar amb molta claretat i insistència, tot i que diria que pràcticament no ho fan.
Gràcies pel vostre temps.
Ferran Ruiz Tarragófrtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz ¶ 10:13 PM 0 comentaris
A la web de "La mirada pedagógica" i a la pròpia web d'en Marià hi ha una explicació particularment interessant del tipus de contribucions que n'esperen els promotors, les quals han de tenir tres característiques "trencadores": han de ser propostes positives, personals i creatives.
En les seves pròpies paraules han de ser (ho copio literalment):
Propostes personals, no refetes. No enllacis articles interessants, opinions d'altres, referències alienes, sinó enriqueix-los amb la teva aportació. Sigues personal i glosa, comenta, proposa segons el teu propi punt de vista.
Propostes creatives, no convencionals. No podem canviar les coses si ho fem tot igual que ho hem fet fins ara. Cal començar a pensar de noves maneres. Crea i explora, les noves situacions demanen noves idees.
Això és posar el llistó molt amunt, però és el que cal perquè els dèficits de visió i de creativitat no se solucionen amb res, ni amb diners. Fins i tot és possible que amb més finançament els resultats que s'obtiguessin fossin menys satisfactoris pel fet d'emprar els diners en direccions equivocades, retrògrades. En aquest sentit faig meves les paraules d'en Manuel Castells: "Y en este mundo de libertad, interviene el factor en mi opinión decisivo del fracaso escolar: el desfase cultural y tecnológico entre los jóvenes de hoy y un sistema escolar que no ha evolucionado con la sociedad y con el entorno digital." (Estudiar, ¿para qué? La Vanguardia 24/11/2007) Disposar de més diners no suposa que automàticament s'adrecen a superar aquesta fractura. (I consti que no vull pas dir que no falten recursos econòmics a la nostra educació.)
Torno al tema després d'aquesta digressió. He fet un post per a Escola2018 amb el títol "Viure és aplicar coneixement" mentre intentava seguir aquest programa: positiu, personal, creatiu. A més, i a diferència d'altres escrits meus, he intentat que sigui curt. El text d'aquest post, que té un to una mica transcendentalista, és el següent:
En un sentit ampli viure és adquirir i aplicar coneixement.
En cada moment de la vida apliquem el coneixement que tenim i pel fet d'aplicar-lo el perfeccionem i l'expandim. Ho fem contínuament, de manera intuïtiva o de manera més o menys fonamentada.
El coneixement que tenim és molt valuós. Si no apliquem contínuament les coses que sabem relacionades amb la naturalesa, la vida, l'entorn físic i els sistemes tecnològics, morim.
Sobre la vida en societat coneixem moltes coses i les apliquem: capteniment i convencions socials, relacions laborals, economia, geografia, entorn humà i tradició cultural, etc. Si no les sabèssim no podríem funcionar en societat o costaria molt. Pel fet de viure en societat cada dia canviem i fem evolucionar el que sabem.
Les persones sóm coneixement aplicat i en contínua transformació. Si el que s'ensenya a l'escola no s'aplica no produeix aprenentatge. Com a màxim serà memorització o ensinistrament.
L'escola del 2018 serà diferent i millor que la del 2008 si parteix de la base que només s'apren quan s'aplica el coneixement i es reflexiona sobre aquesta aplicació.
Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz
¶ 5:52 PM 0 comentaris
"La nueva educación" és el títol d'un llibre que vaig escriure fa un parell d'anys. L'any 2007 va ser publicat per LID Editorial Empresarial després d'haver estat guardonat amb el premi d'assaig 2006 de la Fundació Everis. No m'havia decidit a parlar-ne a "Notes d'opinió" fins ahir mateix, quan vaig rebre un correu d'un director d'institut que deia que un grup de directors "estem certament seduits per les línies d'innovació (i de treball) que apunta el teu discurs" (gràcies Ramon, espero conèixer-te aviat). Per tant deixo de banda el meu recel i dedico aquesta Nota al meu llibre o més ben dit a l'acte en què es va presentar.
Abans, però, tot i que algunes de les idees ja són conegudes pels lectors de "Notes d'opinió", vull assenyalar que el rerefons de "La nueva educación" es que l'immobilisme, el conformisme i la manca de relació amb l'exterior del nostre sistema educatiu són els pitjors enemics del benestar dels individus i de la societat espanyola, i que ara per ara no sembla que aquest sistema en conjunt sigui capaç d'originar un pensament renovador que posi en marxa maneres de fer molt més productives i satisfactòries en tots els sentits.
Fa temps que penso que l'establishment de l'educació del nostre país no aporta dosis suficients del que el professor Lamo de Espinosa expressa a la perfecció en unes paraules seves que cito a la introducció del llibre: "la primera tasca del pensament es tractar d'anar més enllà dels vels ideològics, dels prejudicis, dels estereotips, les imatges heretades o els clixés". 
A causa d'aquesta mancança, que a més vesteix la forma d'una esterilitzant "correcció política", no veig que hi hagi un pensament independent i renovador, clarament orientat al futur, que és el que més convé a la nostra educació. Precisament de persones capaces d'aportar aquesta orientació em vaig "rodejar" en la presentació del llibre que tingué lloc el dia 5 de febrer al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, gràcies a la seva degana, Josefina Cambra, que va actuar a la perfecció de moderadora i amfitriona.
Així que en aquesta Nota, més que parlar del contingut o dels eventuals mèrits de l'assaig, faré referència al que digueren els distingits ponents que van tenir la gentilesa d'acompanyar-me i de fer consideracions molt interessants, algunes de les quals intento transmetre a continuació.
Va parlar primer l'Alfons Cornella, president d'Infonomia, que per a mi és la persona ideal per mirar l'educació des de fora, sense les restriccions que imposen la jerarquia i l'estatus quo, i per contextualitzar-la en la dinàmica més àmplia d'un món global i en ràpida evolució. L'Alfons va començar destacant que compartim una certa idea de progrés i que la voluntat del llibre és contribuir al progrés del nostre país ajudant a que d'una vegada es posin damunt la taula els intruments per poder canviar una cosa tant essencial com és l'educació. En aquest sentit va destacar la importància de l'orientació al futur i el va calificar de "llibre necessari".
En una altra de les inspiradores equacions a que ens té acostumats, en Cornella va 
dir que l'èxit escolar es pot considerar com el producte de dos factors, un dels quals és la tecnologia. Avui, al segle XXI, si la tecnologia no és present en el funcionament del sistema educatiu i especialment en l'aprenentatge dels alumnes, a aquests els manca un element clau per al seu éxit en tant que instrument imprescindible per funcionar en el treball i la societat. Un sistema educatiu sense tecnologia no va enlloc. El segon factor de l'equació són les 3X de què es parla en el llibre: les capacitats d'explorar, d'expressarse-se i de comunicar-se i de bescanviar amb d'altres persones (que en anglès es corresponen amb eXploration, eXpression, eXchange). Si alguns dels dos factors de l'equació "3X x TIC = Éxit" és zero, també ho és el producte. Per a l'Alfons Cornella l'èmfasi en la tecnologia i les 3X és especialment oportú en el moment en que s'està començant a produir la incorporació al mercat laboral dels "gamers", és a dir, dels joves que han jugat intensament amb videojocs, que aporten destreses, maneres de fer i objectius que no encaixen amb els estils tradicionals.
Una cosa que em va plaure especialment va ser la seva interpretació de que per tot el llibre, encara que no s'esmentin, hi ha "tres eles" que l'articulen. Són la L de Lideratge, la L de Llibertat i la L de iL·lusió. La primera L respon a la idea de que el lideratge és des de fa massa anys l'element més ignorat (quan no menystingut) del sistema educatiu i pel sistema administratiu quan en realitat és un factor absolutament imprescindible. L'Alfons va ressaltar que el llibre és contundent en reivindicar el paper i la contribució del lideratge, tot i que això corri el risc de ser molt mal vist per un sector del món educatiu.
La L de Llibertat fa referència a que "la innovació requereix llibertat". Al sistema li sobra intervenció administrativa i necessita molta més llibertat per explorar, per articular-se, per reorganitzar-se i per reenfocar el seu rendiment. La terceral L, la d'iL·lusió, fa referència als moltíssims professionals que constitueixen l'actiu més important del sistema, que posen molt d'esforç en la seva feina però que no obtenen els resultats que esperen degut a que no hi ha un sistema d'innovació que connecti a la gent, que articuli i consolidi els avenços que ells individualment aconsegueixen. Respecte d'això va recordar la seva experiència de coneixement de les activitats innovadores de molts professors i centres amb motiu de la creació del "Perfils d'innovació", cosa que fa anys vaig tenir el privilegi de facilitar.
L'Alfons Cornella va ressaltar la gran aportació del llibre és proposar coses actuables, que es poden fer, i ser a més un dels primers que planteja la necessitat d'avançar en l'educació personalitzada perquè la veritable clau de l'èxit personal és que cadascú descobreixi com aprèn. No puc deixar de citar les paraules finals de l'amic Alfons: "sensacional llibre, estímul a la radicalitat 'dintre d'un ordre', invitació a deixar de parlar i a començar a fer".
En Joaquim Prats, catedràtic de 
la Universitat de Barcelona i president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, va començar la seva contribució posant-me vermell però feliç al dir que darrera del llibre hi ha grans dosis de solvència i d'honestedat intel·lectual i que, tot i que la paraula obligació no és la que més agrada, llegir el llibre "és obligatori per tot aquell que estigui interessat en l'educació".
La base d'aquesta afirmació tan rotunda és que quan es produeix una 
revolució les teories explicatives deixen d'explicar la realitat. Les teories es tornen insuficients perquè són resultat d'una expressió social que s'ha quedat antiquada i deixen de ser útils com a eines de futur. La base conceptual del sistema educatiu actual no és sinó una versió una mica modificada del primer sistema general d'instrucció, formació i educació dels ciutadans creat a Espanya a partir de l'any 1843, en bona part amb l'objectiu de contribuir a la construcció d'identitats col·lectives i amb el rerefons de les idees regeneracionistes que posaven a l'educació com el principal motor del canvi social.
Els temps han canviat i la societat del benestar no té res a veure amb el segle XIX, però tanmateix estem analitzant el canvi des de concepcions que són pròpies de l'onada històrica anterior, la de l'era industrial. És per això que el Dr. Prats va saludar el llibre com una contribució substancial, important, "que aporta elements per construir 
un nou mecanisme explicatiu" i apuja el nivell de discussió. "Us farà pensar", va concloure (gràcies Ximo).
El tercer ponent de la presentació va ser en Miquel Roca Junyent, membre de la Ponència Constitucional (un dels "pares" de la Constitució de 1978), ex-polític i advocat de gran prestigi. Segons Roca, a la nostra societat no hi ha toc d'alarma respecte de la gravetat de la crisi educativa quan realment aquest és un problema cabdal. N'hi ha respecte del canvi climàtic però no de la crisi educativa. Aquest darrer no passa de ser un problema que es percep però que no es trasllada a la societat amb identificacions molt clares i prioritàries.
Per a en Miquel Roca el sistema educatiu s'aïlla tot ell de la societat i no posa prou atenció en que és fonamental formar persones que es puguin promocionar elles mateixes. En aquest sentit va assenyalar que la promoció personal de l'individu va lligada a la seva capacitat de comunicar-se i de dirigir petits o grans col·lectius. Avui a l'empresa la promoció és liderar un equip de tres, de quatre, de quinze, una secció de vint. Segons Roca "estem fent unes persones que no són capaces de promocionar-se professionalment". Aquest és un problema que es dóna en qualsevol col·lectiu o nivell professional. Cal que la persona tingui coneixements i els pugui transmetre, aplicar, ensenyar, sintetitzar, transformar, i aquí "el teu llibre dóna resposta perquè la nova educació, la incorporació de les tecnologies en la capacitat de gestionar és fonamental".
En una altra línia en Miquel Roca va assenyalar que el sistema empresarial no está realment preocupat pel sistema educatiu. Els agents empresarials i socials tenen molt clar que no els hi agrada el que s'està fent, però no són gens capaços de traslladar quines són les seves pròpies propostes i posen de manifest la seva incapacitat per convertir la crítica en una proposta que sigui coherent.
Segons Roca tenim una feina urgent que ens pertoca a tots (ho va dir adreçant-se al públic assistent que majoritòriament era del sector educatiu): "O generem interès per prioritzar el tema educatiu en la nostra societat o fracassarem. O posem un toc d'alarmisme o malament rai". En paraules seves, "la crisi educativa no es viu amb dramatisme en una societat en la que tot allò que no té dramatisme s'acosta molt a que no interessa. El problema educatiu és tant greu que no val ni la pena fer demagògia a l'hora de denunciar-lo" i per tant està plenament justificat emprar qualsevol to d'alarmisme respecte de la gravetat de la situació.
És per això que un títol com "La nueva educación" es queda curt. En Miquel Roca em va aconsellar que quan faci un altre llibre sobre educació li posi un títol molt més cridaner, com ara "Compte, això s'acaba!", a veure si aleshores tothom reacciona. La seva intervenció va acabar dient: "felicitats pel llibre, per la polèmica que pugui generar i traslladeu-la fora de l'àmbit reclòs dels professionals".
Seguidament jo mateix vaig comentar les meves motivacions per escriure aquesta obra, que arrenquen de molt temps enrera i de l'interès per la "informàtica educativa", ja força anys abans de que tingués lloc la creació del PIE, del Programa d'Informàtica Educativa. Però d'aquestes motivacions potser ja en parlaré un altre dia. Acabo aquesta Nota esmentat que abans de passar al col·loqui va dir unes paraules Fernando Francés, president de l'empresa Everis per explicar el sentit del premi d'assaig que convoca la seva Fundació.
Després de tot això és un bon moment per agrair la presència de totes les persones que van venir a l'acte o bé que s'hi van interessar i per saludar especialment a totes les que em van expressar el seu reconeixement.
Ferran Ruiz Tarragó
http://www.xtec.cat/~fruiz/index.htm
PD: Gràcies a l'interès de l'amic Ramon Prujà el dia 17 de març es va presentar "La nueva educación" a la llibreria Robafaves de Mataró (la meva terra). També dóno les gràcies a tothom que va venir, als que van participar en l'animat col·loqui posterior, i molt especialment agraeixo al vell i bon amic Manel Mas, ex-alcalde de Mataró i diputat del Congrés, que tingués la gentilesa d'acompanyar-me.
En el primer d'aquests articles, el títol del qual és "El fil conductor", assenyalo que l'organització actual dels centres educatius imposa maneres de funcionar que porten el germen del fracàs i que els més malparats per aquesta causa són justament els alumnes que procedeixen de famílies amb menors expectatives sobre els beneficis de l'educació. Mirar de resoldre-ho requereix un fil conductor, que al meu entendre no pot ser cap altre que un interès radicalment renovat per cada alumne posat per davant de tradicions, conveniències i corporativismes. L'interès per l'alumne, no com a categoria sinó per tots i cadascun dels alumnes individualment considerats, no s'ha de centrar només en els que són en zona d'abandonament o de fracàs, sinó que ha de servir per posar molta més atenció en els altres alumnes. Aquests, els que amb més o menys brillantor o grisor aproven (o són aprovats) i tiren endavant, reben molta menys atenció de la que necessiten. Actualment sembla que el fet de passar de curs equivalgui a que tot va bé i que no cal preocupar-se. Com si l'aprenentatge d'aquests nois i noies fos òptim i la seva educació esplèndida. La tesi de "El fil conductor" és que s'ha de vetllar molt i molt més pels nivells de preparació i de motivació dels alumnes considerats regulars i bons, i fer tot el possible per aconseguir que al llarg dels anys que passen a l'escola adquireixin un esperit inquisitiu, obert i emprenedor, així com els coneixements i les aptituds necessàries per a un món cada vegada més complex, on el treball té dimensions cada cop més globals. Que això sigui possible amb els actuals esquemes de funcionament i de lideratge és certament dubtós, per la qual cosa cal incidir en aquests àmbits amb visions molt renovades i molt més àmplies del que és habitual.
Per avançar pel camí de la millora dels aprenentatges és imprescindible "Confrontar la realitat", que és precisament el títol del segon article. Confrontar la realitat vol dir encarar-se a diversos problemes fonamentals i molt especialment al fet de que el nostre sistema educatiu genera un nombre inacceptable d'alumnes que acaben l'ensenyament obligatori amb uns grans dèficits en les seves capacitat d'escriure, de llegir i d'entendre el que llegeixen, d'expressar-se verbalment i d'emprar les regles de l'aritmètica. En la meva opinió atacar aquest problema -que és gravíssim perquè afecta moltíssims alumnes i hipoteca completament el seu posterior aprenentatge- és l'acció més important que ha de fer el sistema educatiu ara i aquí.
Fa poc que a Catalunya s'ha estat discutint sobre les hores de llengua al batxillerat i hi ha hagut una certa controvèrsia sobre l'augment de les hores lectives de les matèries "modals" dels tres tipus actuals batxillerat (artístic, de ciències i tecnologia i d'humanitats i ciències socials) en detriment de les destinades a matèries comunes com la llengua i la literatura castellana i catalana i la filosofia. Per a mi això no és sinó una altra mostra de com els debats educatius eviten el fons dels problemes. En bona lògica, la comprensió oral i escrita i les destreses comunicatives i expressives dels estudiants haurien d'haver estat sòlidament fonamentades a l'educació primària i plenament desenvolupades en l'ESO, però d'això no se'n parla i la polèmica es limita a plantejaments sobre les hores de més i de menys. El fet és que, tot i reconèixer que en l'aprenentatge de les llengües les coses no van gens bé, no sembla que s'estigui analitzant què cal fer per solucionar-ho a fons, de manera que el domini instrumental del català i del castellà estigui plenament assolit abans de començar el batxillerat, molt abans. Molt més important que discutir el nombre d'hores de llengua al batxillerat és veure com es podrien solucionar els dèficits des de la seva mateixa base.
A banda de la discussió del batxillerat, una realitat que cal confrontar és que els centres educatius no s'organitzen per resoldre aquest assumpte, o que ho fan molt poc. L'aprenentatge de la lectura i l'escriptura té una finestra temporal que cal aprofitar. Si no es fa en el temps que toca la persona n'és molt perjudicada. Controlar l'èxit d'aquest procés no es pot deixar només pel final; si no va bé s'ha d'actuar immediatament. Precisament per això és encara més inadmissible que, sigui pels motius i circumstàncies que sigui, passin els anys i no s'adoptin mesures dràstiques per reenfocar l'aprenentatge dels moltíssims nens i nenes que presenten dèficits en aquests àmbits. Un bon sistema educatiu hauria de ser capaç de reaccionar internament davant d'això. Però aquest no és pas el cas del nostre. Com que en el lloc i moment on el problema seria corregible s'hi dóna poca rellevància, s'ignora o se n'amaga l'evidència, el problema es fa més i més gran i adquireix proporcions pandèmiques.
És per això que a l'article "Confrontar la realitat" vaig proposar que als 10 o 11 anys es fes un diagnòstic de cada nen i nena de la manera més objectiva i completa possible i fer-lo arribar a qui correspon: als pares i als mestres, i també al propi alumne, explicant-li que li cal i a quines coses s'haurà de dedicar de manera preferent per a no quedar enrere. Per aconseguir eficàcia i objectivitat aquesta prova hauria de ser externa als propis centres, per la qual cosa podria semblar una revàlida però en cap cas la seva funció hauria de ser filtrar o segregar. Una prova externa, que tingui per missió diagnosticar amb precisió la situació de cada alumne, adquireix plenament sentit si es fa amb l'objectiu de que posteriorment a ella cada centre s'organitzi fent tot el que calgui i amb els recursos necessaris per garantir que tot l'alumnat, sense excepcions, acaba la primària havent adquirit sòlidament les competències esmentades, sobre les quals es puguin construir amb eficàcia i satisfacció els aprenentatges posteriors. Si no té aquesta finalitat, si no va associada a un ferm plantejament d'adaptació personalitzada, provista dels mitjans i de les reestructuracions necessàries, no val la pena plantejar-la ni molt menys fer-la.
I perquè cal que sigui una prova organitzada i valorada externament? Mirem una mica enrera. Fa sis o set anys que es van establir les proves de competències bàsiques en acabar el segon cicle de l'educació primària, que tenien com a objectiu ajudar a focalitzar els mestres en aquests aprenentatges bàsics. Les proves donen els resultats que donen però ningú sembla que planifiqui l'acció educativa posterior precisament en base als resultats obtinguts. Això no es fa en general ni molt menys per a cada alumne en concret. Les proves de competències són massa casolanes per als professionals i massa "tecnocràtiques" per a les famílies i la societat.
Cal una cosa molt més clara, rotunda i eficaç. L'avantatge d'una prova individual i externa seria que els pares i mares sabrien que hi ha una important prova diagnòstica en un cert moment de l'etapa escolar i corresponentment hi posarien expectatives i n'esperarien els resultats (així com els plans d'acció individual corresponents per resoldre les mancances detectades) en un moment concret de l'escolarització. A més a més, els centres sabrien quin és el moment i quina és la manera de donar comptes d'un aspecte absolutament crucial del seu treball.
Si en el decurs de la primera escolarització no s'actua per atacar el dèficit lector i de les altres competències fonamentals, l'educació de facto contribueix a les desigualtats i les legitima. Ara, aquí, avui, aquesta medalla d'honor se la poden penjar tots els agents de l'educació, els mestres i professors, els centres educatius (universitats incloses), les patronals privades i l'administració (tant les persones que hi treballem com la institució en conjunt), més o menys ex aequo. I els agents socials i econòmics, també, ja que gairebé mai no han fet sentir la seva veu al respecte. Confrontar aquest problema és cabdal i ha de passar per davant de consideracions curriculars, administratives, econòmiques i professionals. La manca d'actuació decidida i eficaç en aquest assumpte potser porti a plantejar el dret a rescabalament quan el sistema no atén l'alumne com cal per garantir que desenvolupa plenament aquestes competències. Els alumnes i les seves famílies tenen el dret a que es faci tot el possible perquè s'assoleixin.
Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com ¶ 9:57 PM 0 comentaris
Després d'un esforç titànic l'any 2007 finalment ha vist la llum l'ordinador XO, resultat tangible del projecte "One Laptop Per Child" (OLPC, "un portàtil per a cada nen") creat amb l'objectiu de desenvolupar un equip de 100 dòlars per a ús educatiu dels nens i nenes de països del Tercer Món o amb nivells de riquesa inferiors als occidentals. El novembre passat va començar la producció d'aquests equips a la factoria de Quanta a Changshu (Xina). Personalment saludo aquest esdeveniment, important i il·lustratiu, i com que en aquesta època de l'any es reparteixen moltes felicitacions em permeto donar-ne unes quantes en relació amb aquest assumpte.
Així que la primera felicitació és per al líder i ànima del projecte, el Sr. Nicholas Negroponte, fundador del mític Media Lab del MIT. Negroponte no és l'únic ni el primer que té la visió de que en el món d'avui la tecnologia és clau per a l'aprenentatge i de que l'aprenentatge per a un món global no es pot bastir d'esquena a la tecnologia, i que per tant cal potenciar l'aprenentatge mitjançant les TIC i l'accés a Internet, sobre tot per als alumnes pobres de països pobres. Però sí que ha estat la primera persona capaç de materialitzar aquesta visió amb un desenvolupament tècnic extraordinari i de fer alhora un esforç planetari de difusió i defensa de la seva idea.
Des de la formulació del concepte el 2002, Negroponte no s'ha cansat de repetir que l'OLPC és un projecte d'educació, que per donar resultats precisa d'una tecnologia avançada i resistent. Amb aquesta finalitat ha mobilitzat recursos per tirar-lo endavant malgrat el menyspreu i els obstacles d'alguns gegants de la informàtica. El maig del 2007 Negroponte va dir que l'empresa Intel "hauria d'avergonyir-se d'ella mateixa" pels seus esforços per fer inviable el projecte OLPC, acusant Intel de vendre el seu Classmate PC per sota del seu cost per impedir l'èxit de l'XO en els sistemes educatius dels països emergents als quals està destinat. Tanmateix uns mesos després la tensió va baixar considerablement, possiblement a causa del previsible final feliç del desenvolupament de l'XO, i la Fundació OLPC i l'empresa Intel van signar un acord de col·laboració, benvingut per AMD, l'empresa que proporciona el processador de l'XO, sumant-se a companyies com Google i Red Hat que són partners del projecte. Aquest acord preveu l'aportació de diners i d'expertesa tècnica d'Intel, i que les aplicacions desenvolupades pel Classmate funcionaran en l'XO i també a l'inrevés. Tanmateix no constitueix cap mena de treva en la lluita per a l'èxit comercial.
Tot i que l'XO ha rebut crítiques perquè el seu preu és gairebé el doble del previst (s'acosta als 190 dòlars) i per les seves baixes prestacions comparades amb equips de preus molt superiors, te característiques espectaculars. És per això que la segona felicitació és per a la senyora Mary Lou Jepsen, Chief Technology Officer del projecte OLPC des del 2005 i veritable cervell en l'aspecte tecnològic. Val la pena parlar una mica del que ella i el seu equip han aconseguit. El cap d'estratègia d'AMD afirma que l'XO és la primera revisió en profunditat de l'arquitectura de l'ordinador personal des de que IBM va crear el PC fa més de 25 anys. No es tracta només d'un portàtil de cost reduït sinó d'una nova aproximació al concepte de laptop, desenvolupada específicament perquè sigui barat traient-li tot el que és superflu o menys necessari en un laptop convencional però al mateix temps afegint funcionalitats i usabilitat. BBC News en proporciona una excel·lent descripció il·lustrada.
L'XO és un ordinador basat en Linux i programari open source, amb carcassa de plàstic i que pesa 1,5 Kg. M'agradaria exposar les seves característiques a partir de la meva pròpia experiència, però com que no l'he pogut tocar amb les meves mans ho faré seguint un article de David Pogue, comentarista tecnològic del diari The New York Times.
L'XO és a prova de pols i de pluja i suporta caigudes des d'un metre i mig. És silenciós (no té ventilador) i la bateria dura 6 hores d'activitat intensa o 24 hores si s'empra només per llegir. Porta incorporades camera, micròfon, tauleta gràfica, controladors de jocs i una pantalla que es pot girar per adoptar la configuració d'un tablet. No té parts mòbils (disc dur, DVD), és fàcil de mantenir i es pot emprar en àrees ambientalment hostils. L'XO és l'ordinador portàtil de cost més baix mai fabricat i el més sostenible en el sentit mediambiental. La seva pantalla és petita (7,5 polzades) però de molta resolució: 1.200 x 900 pixels. Es pot fer servir en exteriors ja que és llegible a la llum del sol (aleshores es desconnecta la retroiluminació de la pantalla), un invent de Jepsen que també ha coinventat el sistema de gestió d'energia de consum ultra-baix i transformat aquests invents en hardware comercial.
L'equip fa servir un nou tipus de bateria (ferro-fosfat de liti) que costa 10 dòlars i que admet més de 2.000 recarregues, entre dos i quatre vegades les d'un laptop normal. Consumeix una potència mitjana de 2 watts, comparada amb els 60 o més d'un ordinador portàtil estàndard. A part de la connexió a la xarxa elèctrica, l'aparell pot funcionar mitjançant un mecanisme d'acció manual o un pannell solar de 12 dòlars (8-9 euros!), que també serveixen per carregar la bateria.
L'XO disposa d'un sistema estàndard de connexió a Internet sense fils (wireless) i també d'un sistema anomenat "xarxa en malla" (mesh networking) que significa que tots els ordinadors es veuen uns als altres de manera instantània, sense configuració addicional. Així n'hi ha prou amb que un d'ells tingui accés a Internet per posar-lo a disposició dels altres XO. Prement un botó surt un mapa que representa els equips de l'àrea i es connecten un a l'altre amb un clic.
La primera versió de la màquina (XO-1) només té un gigabyte de memòria flash, una cinquena part de la qual està ocupada pel sistema operatiu basat en Linux. L'arrencada es lenta (dos minuts) i també ho és el canvi de programes però un cop carregats tenen una bona velocitat. Respecte d'això l'equip de l'OLPC argumenta que els portàtils cars d'avui no són pas més ràpids del que eren fa uns quants anys. La memòria flash conté processador de textos, navegador, lector de PDF, calculadora, programes de dibuix i música, de xat i de gestió de la camera. Increïblement, una tecla permet visualitzar el codi de gairebé tot el que s'està executant, plana web o aplicació, i es pot experimentar amb el codi modificant-lo; per descomptat sempre es pot tornar al codi original. La "xarxa en malla" permet, també tocant una tecla, que el està fent un ordinador sigui vist en d'altres ordinadors de la xarxa. Tot i que el software no està plenament consolidat, al darrera de tot això hi ha un col·lectiu organitzat de voluntaris del open source per afegir prestacions i revisar i optimitzar els programes actualment disponibles.
La tercera felicitació és pel Sr. Tabaré Vázquez, president de la República de l'Uruguai, primer país del món que ha adquirit l'XO. La primera comanda és de 100.000 ordinadors per a escolars d'entre 6 i 12 anys i podria adquirir-ne 300.000 més per equipar a tots els estudiants de l'Uruguai l'any 2009. Pel que sembla la decisió va correspondre en gran mesura al propi Sr. Vázquez, acabant així amb les indecisions de l'administració educativa qualificada per alguns com a "màquina d'impedir". Valdrà la pena seguir l'evolució d'aquest projecte, anomenat Plan Ceibal.
Aquest acord en ferm amb l'Uruguai, el primer que es materialitza després de múltiples gestions de Negroponte amb caps d'estat i de govern, demostra la complexitat dels processos de presa de decisió i deixa entreveure algunes de les dificultats de fons que hi ha en els macroprojectes de tecnologia per a l'educació. La primera és el llistó massa elevat de les pròpies expectatives. Inicialment l'OLPC havia dit que per fer viable la producció feia falta una comanda de 3 milions de màquines, que oferia als governs en paquets de 250.000. D'això als cent mil de l'Uruguai hi ha un bon salt, un autèntic bany de realitat.
Una altra dificultat és la combinació de l'extrema competitivitat del mercat informàtic i del joc polític de fons. Un bon exemple n'és que el govern de Libia, que havia semblat interessat en l'XO, va acabar decidint-se per una oferta d'Intel recolzada per Microsoft, segons informa Reuters. El resultat és que Intel és en curs de subministrar 150.000 ordinadors Classmate PC per un preu que no s'ha fet públic. La venda a Libia es la segona més llarga que s'ha fet d'aquest equip després de la venda de 700.000 d'aquests equips a la Allama Iqbal Open University de Pakistan.
La dura competència al projecte OLPC també es manifesta en les accions col·laterals que són possibles gràcies al poder de les grans empreses d'informàtica. En aquest sentit Intel també ha informat d'un acord amb Nigèria, país en el que es desenvolupa un petit projecte pilot amb uns centenars d'XO que havia suscitat elevades expectatives (el 2006 es va anunciar l'acord per un milió d'equips XO, acord que no es va confirmar). Intel, en el seu esforç per consolidar-se en aquest importantíssim estat africà, ha ofert un pla d'inclusió digital destinat a donar formació a 150.000 professors, proporcionar equips a les escoles i fer projectes pilot d'atenció hospitalària en àrees remotes, coses que queden fora de l'abast de l'OLPC.
Tot plegat el fet real és que, ara per ara, l'XO s'ha difós molt menys del que la Fundació OLPC s'esperava. Per ajudar a donar-li impuls als Estats Units s'ha endegat l'operació "Give 1, Get 1" (G1G1), de duració limitada: per un import de 400 dòlars es poden comprar dos ordinadors XO, dels quals un el rep el comprador i l'altre es destina a països en desenvolupament. Molts caps d'estat i presidents de govern han flirtejat amb Negroponte (ell mateix ha declarat que havia sobreestimat la importància de les encaixades de mans amb els més alts dignataris), i li han donat esperances que finalment no s'han concretat tot i la retòrica habitual sobre la relació entre competitivitat i educació, la formació de capital humà i la necessitat de desplegar tot el potencial dels joves mitjançant l'ús de les TIC a l'educació.
Tothom diu que està encantat amb la iniciativa OLPC i que posar ordinadors en mans dels alumnes estaria molt bé. Aleshores, perquè els governs no es decideixen? A ben segur que la resposta a aquesta pregunta té facetes relacionades amb els pressupostos, la burocràcia, l'academicisme, la incertesa sobre com encaixaria en el sistema, la formació del professorat, altres prioritats, etc. Però sembla que no es pot descartar una hipòtesi, tal vegada poc confessable però important: donat que la informàtica d'usuari ara per ara està majoritàriament basada en sistemes i productes d'Intel-Microsoft, el cap d'estat o de govern que ha de prendre la decisió no vol passar a la història com aquell que va embarcar el sistema educatiu del seu país en una aventura de tecnològica incompatible, divorciada del que s'empra a les empreses i a la societat. Seguint aquesta especulació i dit sigui amb tot el respecte, és possible que un cert component freakie del projecte OLPC faci por als decisors i als aparells estatals.
Això dóna peu a una quarta felicitació, aquesta per a un tàndem insòlit, el format pel Sr. Negroponte i el famós Sr. Bill Gates, de Microsoft (una mena de versió high tech dels "extraños compañeros de cama" de la política). El motiu no és altre que per la seva lliçó de realisme, certament interessat, però realisme al cap i a la fi.
Al llarg d'aquests anys les relacions entre les dues organitzacions no han estat especialment productives: el projecte de la Fundació OLPC és un projecte open source i quan Microsoft li demanava que incorporés Windows XP la resposta que obtenia era que sí, que així seria quan el codi de Windows fos obert. Diàleg de sords, òbviament. Val a dir que les crítiques de Microsoft al projecte de l'XO han estat en conjunt moderades, centrant-se en coses concretes com que la pantalla és petita i la falta de disc dur. El mes de maig de 2007 la gent d'OLPC encara deia que no hi havia cap pla per donar suport a Windows.
Aleshores, la situació és que, d'una banda l'OLPC gairebé no aconsegueix col·locar el seu producte, i sospita (o coneix?) el motiu de fons. Veu com Intel pren la iniciativa, desplegant tot el seu poder. De l'altra, Microsoft, veient la potencial competència de l'XO i d'altres desenvolupaments open source als països emergents, decideix promocionar la seva tecnologia oferint als governs amb finalitat educativa una suite conjunta d'XP i Office al preu de tres dòlars. Les prestacions són una mica descafeïnades però incorpora el paquet Microsoft Math 3.0 i Learning Essentials 2.0 per a Office, a més del gestor de correu Live Mail.
Aleshores es produeix la notícia bomba, impulsada pel realisme dels dos líders que els porta a un partenariat fins fa poc impensable: Microsoft participa a l'OLPC i gent de les dues organitzacions es posen a treballar (podeu veure-ho aquí) per incorporar la suite de tres dòlars en la memòria flash de l'XO, tot i la dificultat de que Windows interactui amb les coses no estàndard que fan que l'XO sigui tant innovador, com les tecnologies de pantalla i de gestió de l'energia. Això comportarà augmentar una mica el preu de l'XO tant per les llicències com per la necessitat de posar un processador una mica més potent, però en cap cas s'altera l'esquema de preus de l'XO: vindrà a ser l'ordinador de 200 dòlars!
Així que, després del seu naixement el 2007, potser el 2008 serà l'any en què es produirà l'envolament de l'XO, tal vegada per comandes de centenars de milers o de milions d'equips per a sistemes educatius de països emergents. I no només per a aquests, ja que l'acord val per tots els països (segons informa Associated Press, dinou governadors d'estats dels Estats Units ja s'han interessat pel tema). El projecte OLPC és ara global.
Si la cosa acaba tècnicament bé, el tàndem Negroponte-Gates pot exercir una seducció irresistible i es pot obrir una dinàmica de mercat TIC-educació sense precedents. Si és així, quina mena de conclusions en traurem? Milions de nens afrontant la seva escolarització amb el recurs permanent a un ordinador personal, en uns quants anys, no provocarà en ells i en els seus països una explosió de creativitat i d'iniciativa? Ens plantejarem com ens concerneixen els projectes educatius d'alt potencial innovador, no importa el país on es que duguin a terme ja que l'educació també, ho volguem o no, és un assumpte global?
Ferran Ruiz Tarragó
¶ 12:42 PM 4 comentaris
El mes de juny passat una jutgessa de Connecticut va decretar la celebració d'un nou judici per a la professora substituta Julie Amero, condemnada per ensenyar voluntàriament imatges pornogràfiques als alumnes de la seva classe de "7th grade" (12 anys). El jurat la va considerar culpable de quatre delictes d'atemptat contra la integritat moral d'un grup de menors d'edat. La pena màxima que se li podria arribar imposar és de 40 anys de presó (10 anys per cadascun dels delictes), tot i que segons els experts probablement la seva condemna hauria estat força inferior en no tenir antecedents penals. Diversos aplaçaments en fer pública la condemna i aquesta decisió d'efectuar un nou judici es poden interpretar, diuen, com punts favorables per a l'acusada, tot i que hi ha prou marge per a la incertesa sobre el veredicte final.
El resum dels fets és que Julie Amero havia de substituir un professor. A petició d'ella, que volia enviar un correu al seu marit, aquest professor li va obrir l'ordinador amb la seva contrassenya (Amero no en tenia pel seu caràcter de substituta) i li va dir de no tancar l'ordinador sota cap concepte perquè aleshores ell tendria problemes per tornar-hi a accedir. Amero es va absentar per anar al lavabo i quan va tornar uns alumnes estaven mirant una web de models de pentinats i de cop i volta van començar a sortir pop-ups pornogràfics.
Amero no va saber reaccionar. Va intentar tancar-los, però cada cop en sortien més i no se li va ocòrrer apagar el monitor ni desendollar l'aparell. Posteriorment diria que no sabia com fer-ho i que no va atinar a tapar-lo amb alguna peça de roba. Pel que sembla l'ordinador va estar una llarga estona mostrant pop-ups, sobre la duració de la qual hi ha discrepàncies. Un alumne va declarar que la professora es va passar dues hores amb aquestes imatges a la pantalla i un altre va dir que la professora el va apartar físicament perquè no les veiés. Les declaracions després serien aprofitades per l'acusació.
Julie Amero va dir a la direcció del centre el que havia passat però el director se'n va desentendre. Més tard, un cop iniciat el procés penal, treient de dins el més fosc de la cultura corporativa del sector educatiu —abandonar el professor quan aquest té problemes o mala sort—, diria que "la professora Amero és la única que ha tingut un problema amb els ordinadors ... aquí no havíem tingut mai pop-ups", implicant per tant allò tant insidiós d'alguna cosa haurà fet ...
L'ordinador en qüestió era un PC força antic, amb Windows 98 i Internet Explorer 6.02, sense antispyware i amb el programari de filtre i antivirus expirat, en no haver estat renovada la llicència. Tot i que el sistema operatiu, l'antivirus i els eliminadors de programes espia haguessin estat actualitzats, això no hauria pas garantit que no apareixerien pop-ups o problemes imprevistos. Res però va impedir la fiscalia de tirar endavant el seu cas d'atemptat contra la integritat moral dels menors d'edat. La policia mai va mirar si l'ordinador estava infectat o no (ho estava) i durant el judici el jutge va impedir testimonis pericials de la defensa argumentant que aquell no era lloc per entrar en "qüestions tècniques".
Com recolliria el diari USA Today, això és el que passa per tenir policies, fiscals i jurats tecnològicament analfabets. En relació amb això un post de Tech News Watch assenyalava que els jutges no es disculpen per estar tècnicament desinformats (aquí fa poc que un jutge va demanar les "planxes d'impressió" d'una vinyeta suposadament delictiva publicada en una revista d'humor) i que la defensa va ser negligent i poc assertiva en l'aspecte tecnològic. A més, en un cas així el sistema de jurat permet que els prejudicis i les fòbies es combinin amb la més absoluta ignorància del món de les tecnologies de la informació, de les incidències indissociables al seu ús i del paper d'aquesta en el món d'avui.
No és extrany que el cas hagi suscitat moltíssims comentaris. La gran majoria han estat de simpatia per l'acusada, expressant que un incident així podria passar a tothom i que ser castigat per una cosa tant insignificant és increïble i fa basques. Però no totes les opinions han anat en aquesta línia. N'hi ha que aprofiten l'ocasió per expressar dubtes seriosos i insultants —ofendre via Internet és senzill, surt barat i no cal donar la cara— sobre la competència personal i la intel·ligència de la professora, dient que podia haver reaccionat molt millor. També n'hi ha que volen que els errors (dels altres) es paguin amb sang. I no falta qui assegura que Julie Amero va disfrutar ensenyant les imatges als alumnes i que es mereix el càstig sobradament. D'aquests n'hi ha que diuen que n'hi ha prou amb mirar-li la cara per saber que és culpable. També hi ha qui suggereix que la policia tindria que investigar si hi ha rastres de pornografia a l'ordinador que la professora Amero té a casa seva, per veure si està interessada en aquest tema. Si no n'hi ha, és que està "neta", però si n'hi ha, aleshores ja es té l'evidència que es buscava.
Els precedents que una sentència condemnatòria en ferm podrien crear són esgarrifosos, tot i que això passi als Estats Units. Aquí, podria haver-hi un cas similar? Especulant una mica, podria un professor ser portat a judici per l'aparició de continguts pornogràfics en un ordinador de la seva aula? Amb l'assignació de responsabilitats respecte de les TIC en els centres d'ensenyament derivada de les normatives actuals, es podria acusar a un coordinador d'informàtica o un director de no tenir actualitzat el programari de protecció o de no haver pres totes les mesures tècniques necessàries? Seria la responsabilitat traslladable a les empreses contractades per donar suport a la gestió tècnica dels equipaments? O als ens públics o privats titulars dels centres?
Amb tota probabilitat en cas d'incident segurament es farien públiques opinions que dirien que és inacceptable que una escola no tingui una total seguretat en aquest àmbit, com si això fos tant fàcil. Es diria que els centres educatius són responsables de la seguretat dels alumnes en tots els sentits, per la qual cosa tots els ordinadors han de disposar de totes les proteccions possibles, tenir-les actualitzades i pagar els serveis que siguin necessaris. Quantes famílies, periodistes o "creadors d'opinió" no demanarien grans responsabilitats a l'escola, això sí, fent ulls clucs al fet que tal vegada els seus propis fills hagin vist tanta o més pornografia per Internet amb els amics o des de la intimitat de les seves pròpies llars?
En definitiva, aquesta notícia d'actualitat posa de manifest un assumpte molt delicat, complex i d'implicacions poc clares, que mereixeria reflexió, debat i criteris sensats i ben informats, que generessin confiança i pautes clares d'actuació. Cas contrari podria estendre's l'actitud, tant perjudicial com lògica, que manifestava una professora: "després de llegir aquesta notícia a la meva feina no faré servir mai més els ordinadors".
Ferran Ruiz Tarragó
PD. Hi ha un blog dedicat a aquest cas i, com és ben propi dels Estats Units, s'ha constituït un fons col·lectiu per a la defensa de Julie Amero, al que s'hi poden fer aportacions via Pay Pal. A més dels links que conté el text anterior, aquest article ha estat elaborat a partit d'informacions publicades al New York Times ("Connecticut Teacher Convicted in Pornography Case Gets New Trial", 7 de juny de 2007), a la web del Norwich Bulletin (http://www.norwichbulletin.com/), ciutat on va passar el cas, i la web i el fòrum de The Times Online: http://technology.timesonline
http://www.networkperformanceda
Dic tot això perquè estava buscant informació sobre aquest fet i m'he trobat amb un tema molt diferent, que val la pena comentar tot i que, segons com es miri, estigui a les antipodes del pensament de Papert sobre els usos educatius de la tecnologia i el seu rol en l'exploració i el desplegament de la creativitat. Que és precisament el que motivava la seva estada a Vietnam: un congrés d'ICMI sobre el paper de la tecnologia digital a l'aprenentatge de les matemàtiques.
En aquesta Nota em refereixo dons a l'organització comercial d'un servei de classes particulars per Internet. L'empresa TutorVista, amb seu a Bangalore, ofereix tutoria personalitzada a distància en aquella modalitat que la gent de marketing en diu "anytime, anywhere", a les que s'hi podria afegir "anysubject". Ara per ara és un servei en llengua anglesa de classes personalitzades de matemàtiques, anglès, ciències, economia, etc, de tots els nivells educatius, inclosos els primers anys d'universitat, orientat sobretot al mercat nordamericà. El rang de matèries que ofereix no és encara exhaustiu, però ja diuen que si no trobes el que vols no per això deixis de preguntar.
La tecnologia és simple. Només cal disposar d'Internet de "banda ampla", telefonia sobre IP (VoIP), auriculars, microfon, i una mena de tauleta digitalitzadora on professor i alumne poden escriure alhora en temps real. El sistema proporciona ajut instantani o a hores convingudes, i en aquesta darrera modalitat l'empresa pot garantir que l'alumne treballarà amb el mateix professor particular. L'import que s'ha de pagar és només 100 dólars al mes per disposar de "tarifa plana" (consultoria il·limitada, segurament amb algunes restriccions) o 20 dólars per hora. Aquestes i d'altres coses es poden veure a la web de TutorVista (empresa de la qual jo no pretenc fer-ne propaganda ni hi tinc cap relació).
No és extrany que aquesta iniciativa empresarial orientada al mercat global sorgeixi i arreli a l'Índia, al país dels "call centers" per a les empreses i el món econòmic, amb una amplíssima experiència de treball internacional i amb una base de professionals molt preparats, i que saben anglès. No és l'educació una branca de l'economia? en la societat del coneixement, no hauria de ser la seva branca principal? Dons era inevitable que arribés un tipus de servei que ens confirma, un cop més, que el valor econòmic no està tant en la informació o els continguts com en el suport, en la relació interpersonal, i també en conèixer l'alumne per saber proporcionar l'estímul convenient i l'orientació adequada en el moment oportú. El valor econòmic rau primordialment en la transacció individualitzada professor-alumne, no en l'impartiment genèric de lliçons transmitives ni en el propi material d'estudi.
Potser en aquest país ja tenim aquest tipus de servei ofertat localment, no ho sé, i si fos així, m'agradaria saber quina audiència i quin èxit té. El que voldria recalcar és com Internet "ho canvia tot", el seu efecte globalitzador. Els lectors d'aquestes Notes ja hauran comprovat el meu interès i preocupació sobre les implicacions imparables i profundes que té la globalització per a l'educació. Que de moment les seves conseqüències no siguin gaire visibles no importa massa, és només qüestió de temps; potencialment ja són aquí. Per exemple, podria una empresa d'un país de costos baixos oferir serveis de classes particulars per a estudiants catalans? tot i que sobti, oi que no sembla massa dificil? Potser algú pensi que el caràcter minoritari del català proporciona una mena de "barrera protectora", però a mi no em sembla un obstacle gaire consistent. És segur que en el mercat educatiu català el servei es pot oferir en castellà, i fins i tot és ben plausible que professors de països sense barreres idiomàtiques (vull dir, amb gent disposada a dominar una llengua estrangera –inclosa la catalana- en poc temps) puguin fer de tutors en línia emprant un català més que correcte. L'experiència real de moltes persones procedents de paísos de l'est europeu, amb la seva "voluntat innata" (és una manera de dir-ho) d'aprendre idiomes, sembla indicar-ho així.
Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
¶ 7:18 PM 2 comentaris
