"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dissabte, 30 d’abril de 2011

Evasió i utopia

Avui torno a parlar de "La sociedad de la ignorancia" (Ed. Península, 2011), però aquest cop ho faig per introduir la meva contribució a aquesta obra, el breu assaig titulat "Educar, entre la evasión y la utopía".

La relació entre aquestes dues paraules em va aparéixer amb força al llibre de Zygmunt Bauman "Temps líquids. Viure en una època d'incertesa" (Viena Edicions, 2007). En el capítol cinqué, "La utopia a l'època de la incertesa", l'autor del concepte de modernitat líquida afirma que en termes semàntics l'evasió és justament el contrari de la utopia. Per a Bauman utopia és un fi distant, cobejat i somiat, capaç de respondre millor a les necessitats humanes. Inventat per Thomas More a partir dels termes grecs eutopia (bon lloc) i outopia (enlloc), utopia és un món ideal lliure d'amenaces, és una illa de somni purificada de la inseguretat i de les pors on les persones poden viure les seves vides amb plenitud. Així, utopia seria el lloc cap on el progrés pot acostar als que el cerquen de manera col·lectiva. Citant novament Bauman, Oscar Wilde deia que el progrés era la realització d'utopies. Per Anatole France la utopia era el principi de tot progrés i l'esbòs d'un futur millor: fins i tot els troglodites, per no continuar a les cavernes, van haver de somiar un món millor.

A l'extrem oposat de la utopia se situa l'evasió. Les persones en general tendim a preferir ocupar-nos de temes gratificants o d'interès immediat més que no pas d'involucrar-nos en assumptes complexos o que només són rellevants a llarg termini, especialment si transcendeixen l'esfera individual. L'evasió també és desinterés d'esforçar-nos, de cooperar, és desplaçar el discurs de la millora compartida al de la supervivència individual. Evadir-se implica distreure's de pensar, és desentendre's d'inquietuds, és optar per limitar al màxim els maldecaps i les preocupacions i centrar-nos en el que ens gratifica.

En la nostra cultura evasió és un concepte amb prestigi: d'una manera o altra contínuament estem convidats a evadir-nos, d'instal·lar-nos en entorns materials o imaginaris que ens proporcionin satisfaccions i comfort, sigui amb fórmules genèriques, sigui amb experiències a mida dissenyades per una indústria activa i potent. Tots ens evadim -no és pejoratiu- tothom té ganes d'evadir-se, de "desconnectar", de "relaxar-se", i certament el comú dels mortals experimenta una necessitat psico-biològica de fer-ho. A les antípodes d'aquest prestigi, la pretensió de perseguir l'utopia és desconcertant i sospitosa; ser tractat d'utòpic és sinónim, en el millor dels casos, de mancat de realisme, quan no de desassenyat, irracional i fins i tot perillós.

La relació de tot això amb l'educació és el que he mirat d'explorar a "Educar, entre la evasión y la utopía".

Millorar l'educació s'ha convertit en un assumpte cada cop més present al debat públic. La problemàtica educativa és objecte de conversa més o menys informada i generosa en mitjans de comunicació i entre famílies i professionals. Tanmateix, jo diria que el lloable objectiu social i polític de millorar l'educació no va acompanyat d'un esforç cooperatiu prou potent i audaç de creació de visions globals a llarg termini. Sembla que s'espera que les solucions apareixeran quan les aporti algú, persona o institució, preferentment de l'àmbit polític o administratiu. Dit d'altra manera, al debat col·lectiu li manca el punt d'utopia necessari per dibuixar visions inspiradores i alhora realistes del que podria ser un futur educatiu més productiu i satisfactori si, de manera col·lectiva i respectuosa, ens atrevissim a analitzar a fons les bases que determinen les realitats i les relacions específiques de l'esfera educativa. En aquest sentit, per a mi, l'evasió es manifesta quan les propostes de millora se centren en actuacions sobre variables aïllades pròpies del que en podríem dir "els mapes mentals predominants". La utopia seria ser capaços de pensar en formes alternatives d'estructurar la relació entre el món adult del professorat (i també el dels pares i mares) amb el dels infants i joves. Sens dubte aquest debat ens portaria a prioritzar la centralitat de les persones i la construcció dels seus aprenentatges per damunt de les tradicions, conveniències i estructures més aviat anquilosades del sistema actual.

Perquè no es pot ignorar, tal com assenyala el professor Daniel Innerarity a "La sociedad de la ignorancia", que la societat del coneixement ha acabat amb l'autoritat del coneixement. Així, l'autoritat del professorat s'ha de recompondre sobre bases diferents perquè ja no és possible basar-la en el control de l'espai informacional ni en que l'apropiació per l'alumne de la informació que se li subministra sigui un factor clau del seu èxit quan acabi la seva etapa escolar. Ni es pot pensar que l'espai físic tancat dissenyat per la transmissió oral i el control dels comportaments que pretenia imposar, com diu Bauman, "un estat de "prohibició o suspensió de les comunicacions" és una fórmula viable i efectiva avui dia ni molt menys a deu o vint anys vista. Ni tampoc es pot donar per garantit que l'espai organitzatiu tradicional, determinat per la transmutació de les disciplines acadèmiques en l'indiscutible eix estructural dels centres educatius, mantingui en el futur la vigència i la utilitat que ha tingut en el segle XX.

En definitiva, la modernitat líquida ha canviat el panorama d'estabilitats i certeses que abans posseïa el món de l'educació. Ens evadim quan pensem que hi pot haver expectatives reals de millora sense anar més enllà dels sabers, procediments i estructures tradicionals que es materialitzen en els espais físic, informacional i organitzatiu tot just esmentats. Construir la utopia passaria per ser capaços de dissenyar i posar en marxa, de manera pausada, participativa i humil, una renovació pedagògica que superés unes disfuncions que cada dia que passa són més manifestes, contribuint alhora a satisfer millor les necessitats de les persones (els alumnes) en l'incert món que els espera.

En el fons ens enfrontem a la paradoxa irresoluble de voler arreglar els problemes de la "societat de la ignorància" sense repensar el sistema educatiu que n'és un dels fonaments. La frase atribuïda a Einstein, que tant circula per Internet, de que no es poden resoldre els problemes amb el mateix pensament que ha contribuït a crear-los sembla perfectament aplicable al nostre cas, i més encara quan el món canvia sense aturar-se. També semblaria apropiat convidar-nos a nosaltres mateixos a aprofitar una altra idea del científic d'Ulm: els intel·lectuals resolen o s'esforcen per resoldre els problemes mentre que els genis busquen la manera d'evitar-los.

L'educació ja no és l'àmbit segur i amb pocs riscs que era tot just fa unes poques dècades. Hem de deixar d'evadir-nos. Avui dia no ens queda cap altra possibilitat que somiar la utopia i desenvolupar estratègies per actuar en la incertesa.

Ferran Ruiz Tarragó

(Dedicat a Glòria M.
PG de l'E ;-)

2 comentaris:

Glòria ha dit...

Com deia el Sr. Cardús: aprofitem aquesta crisi que no sabem quan podrem tenir-ne una altra!.


Somiem!

jjavierhm ha dit...

Hola Ferran. Em sumo a totes aquestes reflexions teves.
Em permeto afegir, però, que la tendència a l’evasió, sent una causa evident i molt important del no avançar, de no voler avançar, no és pas l'única causa important d'aquesta dificultat de trobar el camí de la millora de l'educació. N'hi ha d'altres igualment fortes.
Apunto algunes.
Una, la tremenda i terrible inèrcia dels sistemes i de les concepcions educatives. La inèrcia dels interessos creats, la inèrcia dels gremialismes poderosos. La inèrcia del “mamut” que deia l'ex-ministre francès Claude Allegre. La conseqüència és que les reflexions per a la millora de l’educació, la creació d’utopies educatives, no es pot circumscriure a la “comunitat educativa”.
Una altra, la progressiva i dominant concepció de la persona, i per tant del nen i de l’adolescent, com a “capital humà”, com a factor de producció, com a valor econòmic. En definitiva com a objecte i no pas com a subjecte.
Una tercera, la vana encara que benintencionada pretensió de fer de l’educació igualitària una eina d’igualitarisme social. Confonent la igualtat de drets amb l’obligació imposada de ser iguals, la igualtat d’accés amb la igualtat de resultats. I la classe acadèmica dominant –que en bona mida coincideix amb les classes política i social dominants- han fet obligatori per a tots el seu ideal educatiu: allò que esta classe és i valora: l’academicisme, el teoricisme, el batxillerat aigualit per a tots. On els sabers pràctics i manipulatius no tenen cabuda rellevant, on el domini del propi cos i els esports són considerats secundaris, d’escàs valor de present i de futur, “maries”, on les habilitats socials i relacionals no formen part dels curricula, on els sabers i les habilitats artístiques són desnaturalitzades. L’escola, sobre tot la secundària, no està pensada per a la vida, sinó per a la pròpia escola. Fa anys, en una visita a Barcelona, m’ho deia Yehudi Menuhin:”A l‘escola matem la música quan la introduïm com a una assignatura acadèmica”.
Hi ha més.
Em de repensar i reformular el què i el com de l’educació.
Xavier Hernandez