"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

diumenge, 28 de desembre de 2008

Perillosament irrellevant (i 2)

Continuem aquest post en dues parts amb unes quantes frases seleccionades d'un llibre d'una gran autoritat internacional de management [per contextualitzar no totes les traduccions de l'anglès són literals però es manté el sentit original]. Abans aviso que no les va escriure cap individu "antisistema". Ben al contrari, són d'una persona profundament compromesa amb la millora del sistema econòmic i de relacions laborals, una persona que amb fets va contribuir a que coses importants com l'ocupació i la satisfacció en el treball de milions de persones funcionessin el millor possible. Heus ací:

- "Ni el nivell de destresa dels treballadors ni la seva dedicació poden superar les disfuncions fonamentals del sistema".

- "El rendiment del treballador està determinat en gran mesura pel sistema en què treballa, del qual n'és responsable la direcció".

- "Per millorar els resultats s'ha d'incidir en el sistema que els produeix, però tanmateix la majoria dels esforços de millora s'adrecen als treballadors".

- "Per aconseguir millors resultats s'ha de canviar el procés de producció i els mànagers han de proporcionar els mètodes i els mitjans per fer-ho".

- "Si un negoci no està ben muntat, el bon treballador no hi pot fer res i si vol canviar les coses pel seu compte pot empitjorar-les i fer-se la vida molt difícil".

- "La qualitat de la producció d'una empresa mai serà millor que la qualitat produïda a dalt de tot (de la jerarquia)".

- "Un procés pot ser estable i controlat i produir un 100% de productes defectuosos".

- "Els eslògans només aconsegueixen frustrar als treballadors, empitjorant-ne l'actitud".

- "Cap nombre d'èxits a curt termini garanteix l'èxit a llarg termini".

- "Tot sistema ha d'incloure el futur".

- "Per gestionar les persones s'ha de conéixer l'efecte del sistema sobre el seu rendiment".

- "La qualitat s'aconsegueix quan les persones estan automotivades".

- "Els objectius numèrics no aconsegueixen res ... l'esforç s'ha de fer en el mètode".

- "Comprendre un sistema és ser capaç de predir les conseqüències dels canvis que es proposen".

Aquestes cites provenen del llibre "The New Economics. For Industry, Government, Education" escrit pel nord-americà William Edwards Deming, investigador i expert en gestió empresarial de formació físico-matemàtica a qui en gran mesura s'atribueix l'èxit econòmic del Japó després de la segona guerra mundial. Aquesta obra pòstuma fou publicada poc abans de la seva mort el desembre de 1993, ara fa quinze anys. Simplificant-ho molt, els mètodes i criteris de Deming, aplicats amb devoció per una part substancial de l'empresariat industrial japonès, es basen en: a) la imperiosa necessitat de disposar d'una visió sistèmica de les organitzacions i del seu entorn; b) l'èmfasi en la cooperació entre els treballadors per innovar i obtenir resultats d'alta qualitat en lloc de refiar-se de les inspeccions i dels controls a posteriori; i c) atribuir als alts directius la responsabilitat fonamental sobre els resultats del treball. El món econòmic era òbviament el nucli dels plantejaments de Deming però és digne d'esment que va formular aquestes reflexions pensant també en els àmbits del govern, de l'educació i de la sanitat. Per això les he portat a aquest post sobre la rellevància de determinades aproximacions als problemes de l'educació.

La responsabilitat de qui pren les grans decisions i de qui les desenvolupa era un assumpte cabdal en el pensament de Deming. Situat en el context nord-americà, Deming era molt crític amb els models imperants de gestió i amb la prepotència i la vanitat de molts directius, als que feia responsables del declivi industrial dels Estats Units davant les empreses japoneses i de la severa crisi econòmica que va portar G.H.W. Bush a perdre la reelecció davant Bill Clinton el 1992 (it's the economy, stupid!) després de 12 anys de reaganomics, dèficits disparats i una economia en recessió (com ara, però aleshores no tan greu).

Per a Deming un component essencial d'aquesta enorme problemàtica era el tancament dels líders i directius en els seus propis sabers, fórmules i interessos, negant-se a renovar la visió del món induïda pel filtre corporatiu, a obrir-se a noves perspectives i mirar les coses de manera realment sistèmica. L'actualitat d'aquesta visió em sembla inqüestionable: la crisi econòmica i social de base industrial i financera (i en el fons també educativa), covada durant anys, dóna especial autoritat i rellevància a les seves paraules.

Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, la crítica de Deming als sistemes de gestió és inseparable de la denúncia dels defectes i dèficits dels mànagers. L'atac és frontal des de la primera línia del prefaci de "The New Economics ..." que comença així: "Aquest llibre és per a la gent que viu sota la tirania de l'estil predominant de gestió (prevailing style of management). Les pèrdues grans i de llarg abast causades per aquest estil de gestió ens han portat al declivi. L'estil actual de gestió ... és una presó creada per la manera com la gent interacciona. Aquesta interacció infligeix tots els aspectes de les nostres vides –el govern, la indústria, l'educació, la sanitat-".

Deming deia que qualsevol directiu (de bona fe) creu que ho està fent el millor possible i que aquest és precisament el problema, que formi part del sistema establert de gestió. El "seu millor saber fer" està implantat, està incrustat (embedded) en el sistema actual de gestió, el qual condiciona el seu pensament i la seva acció i fa que operi en el marc dels sobreentesos i dels llocs comuns del seu sector. Literalment deia que "el treball dur i els millors esforços (dels directius), si no estan guiats per nou coneixement (que provingui de l'exterior), només faran més profund el forat en que ens trobem". Encarar a fons aquesta qüestió és essencial per al benefici a llarg termini de qualsevol organització en uns temps en els que els canvis de l'entorn són imprevisibles i incontrolables.

Sóc del parer que tot l'anterior és en gran mesura aplicable al món educatiu, des dels parlamentaris que aproven les lleis fins als quadres de gestió administrativa i docent i als creadors d'opinió. En el meu llibre "La nueva educación" (LID Editorial Empresarial, 2007) deia que els adults que regeixen el sistema educatiu, haurien de fer abstracció del fet que aquest sistema va ser bo per a ells mateixos i s'haurien de preguntar com ha canviat el món i fins a quin punt l'actual organització escolar porta en ella mateixa el germen del desinterès, de les baixes expectatives personals respecte de l'educació formal que tan sovint porten a l'abandonament. Jo penso que, instal·lats en els seus sabers i posicions, els autors de les "grans" lleis educatives espanyoles de la democràcia (LOGSE, LOCE, LOE) no es van fer aquesta pregunta o que se la van fer de manera endogàmica i poc sistèmica. Com explico al llibre tampoc van fer cap esforç significatiu per inspirar-se en noves fonts de coneixement. El fet és que van establir molts i segurament magnífics objectius, però, com diria Deming, ni de bon tros van donar mitjans i mètodes viables per atendre la diversitat de l'alumnat (dic diversitat conscient d'emprar una terminologia que ha quedat antiquada). Van ignorar que la heterogeneïtat de bagatges culturals, cognitius, afectius, socials, psicològics i fins i tot sanitaris dels alumnes seria la norma enlloc de l'excepció. No van preveure sistemes de gestió i lideratge capaços de fer-se càrrec de les noves realitats i refer de manera apropiada els processos pedagògics (sempre he pensat que la LOGSE tenia molts elements positius però que en canvi presentava un encefalograma pla en termes d'organització i gestió). No van reconèixer que l'aprenentatge és altament individual, que no es produeix en massa, que la motivació ve de dins i no s'imposa mitjançant crides a l'autoritat. Pensant en termes tradicionals de grups, aules, matèries, hores lectives i certificats (i interessos corporatius) no van entendre que en els temps actuals cada alumne necessita un programa d'aprenentatge a mida (que no individual ni molt menys solitari) en el qual ell mateix ha de poder tenir un paper propi i actiu, i que això requereix articular nous conceptes i nous diàlegs. No van pensar que algú s'ha de fer responsable de conduir l'aprenentatge de cada alumne individualment considerat. Instal·lats en els seus sabers, entorns, ideologies i interessos, els alts directius del sistema educatiu han preferit tradicionalment donar consignes i establir llargues llistes d'objectius (fent responsables els treballadors del seu assoliment) en lloc de donar criteris, eines i mitjans per a transformar els processos i les organitzacions.

Acabo aquest post en dues parts dient que em sap una mica de greu transmetre una mirada tan àcida del sistema educatiu (és a dir, de la nostra societat i de mi mateix en tant que ciutadà i professional), però el món el canvien els disconformes (que a vegades l'empitjoren). L'educació és un problema global i els problemes globals són endimoniadament complexos. Ningú té la solució en les seves mans i molt menys la té el que escriu aquestes ratlles, que ni tan sols aconsegueix tenir el seu despatx ordenat. Tanmateix vull posar de manifest que les bones intencions de millora de l'educació difícilment es podran materialitzar en els marcs vigents (1). No n'hi ha prou amb que molts professors esforçats i motivats (i amb esperit de sacrifici i fins i tot capacitat de sofriment) intentin fer-ho el millor possible dins d'un marc que dia a dia es fa més obsolet. No serveix de massa carregar les tintes sobre la formació del professorat, l'excel·lència, la cultura de l'esforç, l'autonomia i el retorn a l'autoritat perduda (quin seria el mètode?) si es fa al preu d'evitar discutir el que realment importa, que al meu entendre no és sinó definir en tota la seva amplitud l'objectiu de millora de l'educació, basant-lo en les persones i no en termes numèrics, i repensar el sistema renovant els mètodes de gestió a tots els nivells. Crec que aquesta mena de plantejaments podrien augmentar la rellevància del debat educatiu, "carregant-lo de futur". Al cap i a la fi, com també deia Deming, el propòsit de l'escola ha de ser preparar els estudiants pel futur, no pel passat. Això sí que és veritablement rellevant.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) Que això ho pensen persones molt més autoritzades que jo n'hi ha mostres molt il·lustratives. Vegeu, per exemple: Changing Education (2007), editat per Hershock, Mason, Hawkins. Springer-The University of Hong Kong.

divendres, 19 de desembre de 2008

Perillosament irrellevant (1)


Els canvis socials i tecnològics semblen tenir lloc a un ritme més ràpid del que les institucions, els conceptes i les emocions poden donar abast.
Costa copsar les seves implicacions, modificar les idees, transformar les estructures, alterar les rutines o redefinir les pràctiques. El resultat, com diu Gwynne Dyer, és que contínuament "es pretén acomodar les noves realitats en les inapropiades institucions existents i s'intenta pensar sobre aquestes noves realitats en termes tradicionals i a vegades perillosament irrellevants". En la meva opinió aquestes consideracions són aplicables a l'educació i també al debat públic que sobre el sistema educatiu té lloc en diversos cercles (professionals, socials i polítics) i que els mitjans de comunicació recullen de manera creixent.

Un exemple d'això és que, essent cada cop més àmplies les capes d'alumnat que encaixen poc en el sistema i que encaren la seva pròpia educació de manera passiva i mancada d'interès, hi ha intel·lectuals i mitjans que es dediquen a martellejar amb eslògans com la crida a "la cultura de l'esforç", com si fos la clau de volta del problema educatiu. No vull pas dir que l'estudiant no s'hagi d'esforçar, sinó que aquesta benintencionada invocació
i d'altres de semblants em semblen del tot irrellevants en la pràctica. No tenen cap força per canviar res ja que no concreten en que consisteix aquesta cultura ni menys encara com generalitzar-la. Normalment ni tant sols es posa en qüestió si tot el que ofereix o exigeix el sistema educatiu mereix realment la pena, o fins a quin punt la manera de fer les coses porta en ella mateixa la llavor de la desmotivació. Altres exemples d'eslògans són "la recuperació de l'autoritat del professorat" o "l'augment del prestigi social del professorat". També se'ns informa (està bé saber-ho, però, ens serveix de referència?) que a llocs com Corea, Hong Kong i Finlàndia només pot accedir als estudis universitaris de magisteri una petita fracció dels estudiants amb els millors expedients, cosa que fa possible que els professors siguin "seleccionats d'entre els millors" i a més que és vital que en tot moment els professors "estiguin ben formats" (només plantejar les coses així ja indueix a descrèdit - de quina altra professió es poden dir aquestes coses de manera impune?). Sense aclarir a fons el significat d'objectius plens d'ambigüitat ni proposar mètodes per assolir-los, els bons propòsits esdevenen irrellevants, perquè ningú sap realment de què parla l'altre o, en el millor dels casos, els malentesos estan garantits. No té res d'estrany que molts professionals de l'educació es mirin aquests debats amb obert escepticisme, pagant el preu de ser acusats d'immobilisme o corporativisme. La llàstima és que dels mateixos professionals no sorgeixin prou plantejaments nítids i coordinats per aclarir aquests i d'altres tòpics amb una clara orientació de futur.

El fet d'afrontar assumptes claus per al futur excessivament condicionats pel pes combinat del passat llunyà i de la història més recent no és pas un tret exclusiu de les nostres terres. En un recent llibre de l'OCDE, el (meu admirat) pensador anglès Tom
Bentley escriu que l'aproximació a la reforma de l'educació que predomina en els països membres d'aquesta organització "es basa en el mateix paradigma de governança de sempre i en el domini continuat de les burocràcies públiques" (Innovating to Learn, Learning to Innovate. OECD, 2008). En general els governs com a màxim semblen aspirar a que es donin les condicions perquè cada centre educatiu disposi d'una estratègia focalitzada en la millora dels resultats acadèmics i del seu propi rendiment, sempre d'acord amb el sistema existent de governança i de rendició de comptes. I res pus, que diuen a Mallorca. És a dir, els governs busquen millores i plantegen les actuacions que consideren apropiades, però ho fan pensant que els bons resultats que desitgen s'aconseguiran dins del marc constrictiu que ells mateixos i les seves burocràcies han edificat al llarg des molts anys. Em permeto dubtar que sigui possible quadrar aquest cercle.

A més a més, per l'opinió pública
s'estén la idea que el principal criteri d'èxit de l'educació és que el sistema educatiu d'un país sigui capaç d'aconseguir posicions capdavanteres en els informes PISA o que com a mínim progressi en aquesta direcció. Bentley ho expressa ben clarament quan assenyala que "a través de països i cultures, la definició d'escola d'èxit és notablement similar, influenciada de manera creixent per la internacionalització de les mesures i indicadors de rendiment". Tot i que crec en la importància i l'interès del sistema d'avaluació PISA (el qual, irònicament, possiblement constitueixi la darrera esperança dels constructivistes), polaritzar tant el debat educatiu en aquest assumpte i les seves derivades és, a més d'una tremenda simplificació, una invitació a la seva improductivitat. Les dades de PISA s'exploten fins a un nivell inversemblant i sembla que tot quedi reduït a que les mitjanes dels estudiants pugin o baixin uns quants punts en les proves o a comparar posicions en el ranking internacional o autonòmic. També hi ha delectació en observar com evoluciona el percentatge de "fracàs escolar", donant implícitament per suposat que aprovar l'ESO equival a "èxit escolar". En aquest context, el sentit autèntic de l'educació, el ple desenvolupament cada alumne com a persona, dels seus coneixements i valors, queda força allunyat dels objectius i prioritats d'uns aparells de gestió educativa i d'uns comentaristes preocupats sobretot per les macroxifres, els indicadors i els eslògans de fàcil lectura.

Tot plegat semblaria indicar que aquest no és un bon camí per superar l'actual sistema burocràtic d'escolarització-educació ni tampoc per crear entorns d'aprenentatge que contribueixin decisivament a que tota la població escolar adquireixi els coneixements i les destreses per al segle XXI (que no només no són les mateixes que les del darrer terç del segle XX sinó que són més exigents), a més de disposar de les màximes possibilitats de formar-se com a persones. Tanmateix, és tanta la força dels marcs de referència tradicionals, que ni tant sols les escoles privades d'èxit s'aparten de les formes organitzatives i dels mètodes reguladors del sector públic (Bentley).
Ben ancorades en els conceptes i els patrons tradicionals, el seu èxit es basa més en l'elitisme i la predictibilitat dels seus plantejaments que no pas en la centralitat de l'alumne, la formació del caràcter, l'optimització dels aprenentatges i el desenvolupament de la creativitat. Per complicar més les coses, sembla que de la mà de la burocràcia educativa europea i estatal estem en camí de sacralitzar una visió més aviat fragmentada i estreta de les competències, sense parar esment, com diu el prospectiu danès Feiwel Kupferberg, que a la llarga la creativitat és més important que la competència. (No hauria de fer falta però prefereixo deixar clar que penso que és absolutament primordial i prioritari assolir les competències bàsiques de lectura, d'expressió oral i escrita i d'aritmètica).

En definitiva, si fem cas dels debats actuals, sembla com si el futur dels sistemes educatius s'hagués de preparar emprant, gairebé de manera exclusiva, les concepcions de l'aprenentatge i l'ensenyament desenvolupades durant els segles passats, els models tradicionals d'organització i els sistemes de gestió educativa despersonalitzats i de masses que han caracteritzat els sistemes educatius en les darreres dècades, incorporant-hi tant sols alguns afegitons. Respecte d'això no està de més recordar que l'èxit en termes d'aprenentatge del procés d'expansió dels sistemes educatius dels anys 80 i 90 ha estat més aviat magre (em refereixo a Espanya però el mateix
ha succeït en d'altres països). Els polítics i les burocràcies que han gestionat aquests processos ho han fet basant-se en els paradigmes i en les institucions existents, sense pensar realment en les necessitats i les característiques dels que havien estat anteriorment exclosos de l'escolarització. Aquí, fa vint anys, es va pressuposar, em temo que sense cap mena de base, que els nous "estudiants" encaixarien sense massa dificultats en les institucions existents i que s'acoblarien al sistema acadèmic de manera humil i agraïda. Aquesta etapa, que es va caracteritzar per l'aplicació d'una legislació desproveïda de sistemes efectius d'informació, d'organització i de lideratge (coses que cap norma ni cap política han solucionat fins ara i sense les quals és pràcticament impossible gestionar el canvi), constitueix, en la meva opinió, un cas paradigmàtic del que deia al començament, del fet de pensar en termes tradicionals intentant acomodar les noves realitats en les inapropiades institucions existents. Tant aquí com a la banlieue salten a la vista els resultats d'inserir per força col·lectius substancials de joves en un sistema educatiu que sistemàticament els planteja situacions en les que no poden desenvolupar un paper constructiu.

Però aquest problema, tot i ser enorme, no és el més greu. Seguint el pensament de Bentley, el problema més gran és que les pròpies organitzacions educatives en el seu estat actual
produeixen fronteres que limiten les possibilitats d'aprendre, perquè limiten l'abast de la recerca, de la interacció, de la cooperació, de l'expressió personal, de la informació i de la creativitat en les activitats d'ensenyament-aprenentatge. També frenen la participació, especialment entesa com conducció progressivament corresponsable de la pròpia trajectòria acadèmica. I això afecta tot l'alumnat, el seu futur i el de la societat. Aquest sí que és un assumpte rellevant.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

dimecres, 26 de novembre de 2008

Millorar l'educació és possible


Finalitzat un projecte que m'ha absorbit tot el temps que hauria pogut dedicar a escriure, torno a disposar d'energies per mirar de reemprendre el blog Notes d'opinió, aturat durant mig any. Com a capçalera d'aquest post aprofito el títol d'un article que el diari El Periódico ha tingut l'amabilitat de publicar-me i que es pot llegir en català i en castellà. El títol "Millorar l'educació és possible" fa referència al Centre Educatiu Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d'Anoia, que ha estat guardonat amb el Premi Catalunya Educació 2008 pel seu plantejament veritablement innovador, que il·lustra que hi ha maneres d'avançar en en el camp educatiu i que fer-ho està en bona mesura en mans dels professionals de l'ensenyament. Un modest article no pot fer justícia a un projecte educatiu de llarga volada, madur i dinàmic, però si que pot servir per dir que tenim exemples propers i potents de com millorar l'educació tenint sempre posat el focus en l'alumne i aprofitant els extraordinaris instruments tecnològics del nostre temps. Felicitats al tot els estaments del Jacint Verdaguer i molt especial a les persones que són les ànimes i motors del projecte (tothom que ho coneix una mica sap qui són).

Ferran Ruiz Tarragó


dijous, 5 de juny de 2008

L'educació i la màquina de vapor

Per invitació del Departament d'Educació avui he donat una conferència sobre "les TIC i la transformació de l'educació" a un nombrós grup de professorat i membres de serveis educatius que participen en projectes d'innovació. Crec que el que he dit ha estat ben rebut, que ha interessat força. Fins i tot puc dir que a algunes persones els ha interessat molt. També crec, atenent a una intervenció concreta, que plantejar escenaris de futur a llarg termini a professionals que possiblement tinguin vivències educatives quotidianes complexes i que segurament no veuen possibilitat de gaudir de millores reals a curt termini pot provocar una reacció d'incomoditat o fins i tot d'obert rebuig. És per això que vull justificar una mica, en els paràgrafs que segueixen, la necessitat d'apartar-se de l'habitual, de proposar i construir (amb la participació de tots) noves visions, de dir que la vella locomotora educativa de la societat ha estat superada pels temps encara que de moment no hi hagi recanvi a la vista. D'aquí el títol "l'educació i la màquina de vapor".


Per a mantenir-se en moviment totes les societats han de disposar d'energia vital en forma de persones educades, que tinguin coneixements, valors i iniciativa i que siguin capaces de crear dinamisme econòmic, cultural i social. D'aquestes persones, quantes més, millor. Amb la progressiva extensió de l'escolarització i de l'educació superior, el sistema educatiu de Catalunya va ser durant una part del segle XX la locomotora que amb una eficàcia limitada però raonable va proporcionar aquesta força motriu en una societat que partia de la base d'haver dut a terme, en el seu moment, la Revolució Industrial. Els titulats que el sistema educatiu va aportar a la societat (entre els quals es compta la gran majoria del professorat actual) es van formar en un marc mental configurat per la creença en el valor a llarg termini dels seus coneixements, pel caràcter local de les seves ocupacions, per l'estabilitat laboral i la previsibilidad de les seves activitats i trajectòries professionals.

És obvi que per als joves d'avui les coses ja no es presenten així.

Donats els grans canvis que hi ha en tots els ordres és lògic preguntar-se si aquesta locomotora educativa que ens va ser útil (i que avui per avui és l'única que tenim) no s'ha quedat irremisiblemente vella, si no se sembla a una màquina de vapor antiquada, per a alguns magnífica i entranyable, però que ja no pot donar el rendiment que la societat li reclama. Veient la gravetat dels problemes, com en són de tòpiques moltes postures i la limitació conceptual i material amb que es desenvolupen les escasses iniciatives veritablement innovadores, és lícit preguntar-se si el que fem (en conjunt) és conformar-nos amb millorar en el possible el rendiment de la vella màquina de vapor de l'era industrial en lloc de pretendre renovar a fons el sistema motriu de la societat.

En els pocs anys que duem de segle ha emergit una realitat nova, diferent de la que va caracteritzar l'últim terç del segle XX, i molt més distinta encara de la realitat de les etapes anteriors al "desarrollismo" espanyol dels 60. En un temps molt breu (el d'Internet) els avenços tecnològics han transformat la producció del coneixement i la seva utilització, han modificat les relacions laborals i l'organització del treball, han redefinit els sistemes financers i han alterat les pautes de consum, de comunicació i d'intercanvi cultural. Aquests canvis no només no han finalitzat, sinó que continuen a tota velocitat. És per això que l'educació del segle XXI no pot limitar-se a aspirar a produir persones amb els perfils del segle passat ni pot pretendre fer-ho amb el mateix repertori d'estratègies, i al seu torn obtenir millors resultats.

En el marc de la vida i de l'economia del segle XXI no n'hi ha prou que el sistema educatiu posi les bases de l'existència d'una certa elit professional. Ara es tracta que capaciti el màxim nombre possible de persones per treballar creativament amb el coneixement, persones que han de ser flexibles i adaptables, amb mentalitat global, que estiguin predisposades a aprendre al llarg de la seva vida. I a més, sent el nostre un país molt petit, això ha d'assolir-se no només per a una fracció de la població escolar sinó per a la gran majoria. En cas contrari el nivell de vida minvarà i no es podran mantenir les modestes però valuoses cotes de benestar social que s'han aconseguit.

Donat l'ambiciós, complex i alhora crucial que és aquest objectiu convé plantejar-se si té sentit dedicar totes les energies a reparar la vella locomotora educativa i fins i tot a fer arranjaments en el seu disseny al preu que no quedin recursos materials ni mentals per a explorar a fons nous camins. Així, amb la millor de les intencions però amb escassa perspectiva de futur es van comprometre sumes ingents en la introducció d'una sisena hora de classe en l'educació primària en lloc d'augmentar la qualitat dels aprenentatges de les classes ja establertes i d'impulsar projectes sòlids d'innovació. Això és només un exemple local d'un problema general: les burocràcies educatives tendeixen a posar més èmfasi en les velles rutines que en les noves oportunitats, de com veu les coses més en termes de passat (normes, pràctiques, costums) que d'alternatives imaginatives amb potencial de futur.
L'educació no evolucionarà en el sentit que alumnes i societat necessiten (i que convé al professorat) a força de pegats, per molt que s'acompanyin amb coses necessàries com normes més flexibles i més diners. Certament cal mantenir l'actual locomotora en moviment, però amb això no n'hi ha prou. O es creen noves perspectives sobre el que l'educació podria ser dintre de quinze o vint anys, o tot es reduirà a anar reparant la vella maquinària, apuntalant amb uns costos molt alts estructures i formes de funcionar que estan en el mateix origen dels problemes. És per això que cal impulsar a fons la generació de nou coneixement pedagògic i organizatiu des de la mateixa base, potenciant projectes amplis, audaços i rigorosos que tinguin un alt potencial d'enllumenar el futur. Alguns d'aquests projectes ja existeixen i cal potenciar-los; també cal que n'hi hagin més.
 
No hi ha garanties que el que abans funcionava vagi a seguir fent-ho en el futur. Tampoc cal pressuposar que l'educació del 2030 s'ha de semblar a la 1980. A més, com diu Manuel Castells, el rebuf dels joves a l'educació causat pel desfasament cultural i tecnològic que hi ha entre ells i un sistema que no evoluciona és creixent i imparable, fet que compromet qualsevol intent de millorar els resultats. Per tot això necessitem que un nombre apreciable de centres educatius siguin tallers de disseny i elaboració de noves formes d'aprendre i d'ensenyar.

Encara que desconeixem el futur no és del tot aventurat assenyalar que el sistema educatiu, quant més se sembli al del segle XX, menys capaç serà de fer front als reptes del segle XXI.

Ferran Ruiz Tarragó, autor de "La nueva educación" (LID Editorial), premi d'Assaig 2006 de la Fundación Everis.
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz/index.htm

diumenge, 11 de maig de 2008

Tres articles

He tingut en els darrers mesos l'oportunitat de publicar tres articles petits en tres publicacions ben diferents. L'objectiu d'aquest post és informar de la seva existència, comentar-los breument i enllaçar-los, per si poguessin interessar a algú. Tots tres tenen a veure amb el llibre "La nueva educación" i de fet són "efectes col·laterals" de la feinada que va portar escriure'l.

Cronològicament, el primer article és "Por una transformación del diseño escolar", publicat el 21 de febrer de 2008 al número 3777 (278) del diari setmanal Escuela (reproduit amb autorització). La seva tesi és que l'aula és un espai físic obsolet, que materialitza una concepció gestionària de la pedagogia que està ben clar (per a mi) que fa aigües.

Cito a continuació un parell de frases d'aquest article: (1) "El tipo básico de actividad que por sus características y condiciones el aula permite realizar implica que el aprendizaje se concibe primordialmente como un proceso lineal asociado a la transmisión de conocimiento del profesor a los estudiantes del grupo." (2) "El aula es ante todo el espacio para impartir clase con un horario escolar pautado a timbrazos que satisface el ideal burocrático de hora-profesor-grupo-materia. No es un espacio para investigar, ni para trabajar en equipo, ni siquiera para que lo hagan los profesores apoyándose mutuamente". Suposo que amb això ja es pot intuïr el que proposo.

El segon article té per títol "Educar para el cambio y el placer de aprender" i el 31 de març va ser publicat (gràcies a l'Eusebi Graners) a "noticias.com", lloc web que es presenta ell mateix com a proveïdor d'informació per a prendre decisions econòmiques. Aquesta web té una secció de e-qualitat, i per tant l'enfocament de l'article ressalta la necessitat que té l'educació de fer seus els conceptes de control de qualitat i de reingenyeria de processos.

Per il·lustrar això en transcric dues idees: (1) "la educación secundaria ... debería ser objeto de una seria reingeniería para centrarse mucho menos en la acción didáctica del profesor y muchísimo más en el trabajo y la implicación del alumno, en la aplicación del conocimiento, en la profundización mediante proyectos y en el estímulo de capacidades personales que sólo se desarrollan ejerciéndolas, como la creatividad, la iniciativa, el espíritu inquisitivo, la orientación al trabajo en equipo y la responsabilidad por el propio aprendizaje." (2) "Cultivar el placer de hacerlo (aprender) es el mejor camino para que tome cuerpo la predisposición a formarse permanentemente. No hay motivación más intrínseca, satisfactoria y potente que el placer de aprender." Tot un programa ... utòpic, però necessari perquè la secundària surti del pou.

Y el tercer article també ha vist la llum en un mitjà poc afí, en principi, al sector educatiu: la revista Compromiso Empresarial que un cop cada dos mesos apareix amb La Gaceta de los Negocios. En el número de març-abril de Compromiso Empresarial, a la seva pàgina 62, hi apareix "Por una nueva relación entre educación y empresa", el tercer i últim escrit al que faig referència en aquest post.

L'objectiu d'aquest breu article (encara més breu que els altres dos) és assenyalar que no es pot continuar mantenint la gran distància i la desconfiança que hi ha entre aquests dos móns (tot i que tots dos comparteixen la responsabilitat d'aquesta situació).

Una frase significativa del sentit d'aquest articlet és emfasitzar el que expressa la frase següent: "a medida que el trabajo se va haciendo más conceptual y complejo y que la cooperación deviene consubstancial con la labor profesional, la formación escolar de los jóvenes ha de tener en cuenta que las aptitudes emocionales y sociales son cruciales para el éxito de las personas y el funcionamiento de las organizaciones y de la sociedad." No tot s'acaba amb llargues llistes de continguts .. que no s'aprenen però que saturen les hores d'avorriment. Algú ha de dir això en veu alta. Les empreses ho haurien d'explicar amb molta claretat i insistència, tot i que diria que pràcticament no ho fan.

Gràcies pel vostre temps.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz

dimecres, 23 d’abril de 2008

Escola2018

L'amic Marià Cano em va informar per correu fa unes setmanes de la iniciativa Escola2018, iniciativa que proposa un grup de gent molt activa del que ell mateix en forma part. Com que fa temps que penso que mirar més enllà del dia a dia i del curt termini és un assumpte fonamental per al futur de l'educació, celebro que hi hagi iniciatives en aquest sentit.

A la web de "La mirada pedagógica" i a la pròpia web d'en Marià hi ha una explicació particularment interessant del tipus de contribucions que n'esperen els promotors, les quals han de tenir tres característiques "trencadores": han de ser propostes positives, personals i creatives.

En les seves pròpies paraules han de ser (ho copio literalment):

Propostes positives, no crítiques. No parlem de l'educació que tenim, sinó de la que volem. Somia i proposa: el futur el construïm entre tots.

Propostes personals, no refetes. No enllacis articles interessants, opinions d'altres, referències alienes, sinó enriqueix-los amb la teva aportació. Sigues personal i glosa, comenta, proposa segons el teu propi punt de vista.

Propostes creatives, no convencionals. No podem canviar les coses si ho fem tot igual que ho hem fet fins ara. Cal començar a pensar de noves maneres. Crea i explora, les noves situacions demanen noves idees.

Això és posar el llistó molt amunt, però és el que cal perquè els dèficits de visió i de creativitat no se solucionen amb res, ni amb diners. Fins i tot és possible que amb més finançament els resultats que s'obtiguessin fossin menys satisfactoris pel fet d'emprar els diners en direccions equivocades, retrògrades. En aquest sentit faig meves les paraules d'en Manuel Castells: "Y en este mundo de libertad, interviene el factor en mi opinión decisivo del fracaso escolar: el desfase cultural y tecnológico entre los jóvenes de hoy y un sistema escolar que no ha evolucionado con la sociedad y con el entorno digital." (Estudiar, ¿para qué? La Vanguardia  24/11/2007) Disposar de més diners no suposa que automàticament s'adrecen a superar aquesta fractura. (I consti que no vull pas dir que no falten recursos econòmics a la nostra educació.)

Torno al tema després d'aquesta digressió. He fet un post per a Escola2018 amb el títol "Viure és aplicar coneixement" mentre intentava seguir aquest programa: positiu, personal, creatiu. A més, i a diferència d'altres escrits meus, he intentat que sigui curt. El text d'aquest post, que té un to una mica transcendentalista, és el següent:

En un sentit ampli viure és adquirir i aplicar coneixement.

En cada moment de la vida apliquem el coneixement que tenim i pel fet d'aplicar-lo el perfeccionem i l'expandim. Ho fem contínuament, de manera intuïtiva o de manera més o menys fonamentada.

El coneixement que tenim és molt valuós. Si no apliquem contínuament les coses que sabem relacionades amb la naturalesa, la vida, l'entorn físic i els sistemes tecnològics, morim.

Sobre la vida en societat coneixem moltes coses i les apliquem: capteniment i convencions socials, relacions laborals, economia, geografia, entorn humà i tradició cultural, etc. Si no les sabèssim no podríem funcionar en societat o costaria molt. Pel fet de viure en societat cada dia canviem i fem evolucionar el que sabem.

Les persones sóm coneixement aplicat i en contínua transformació. Si el que s'ensenya a l'escola no s'aplica no produeix aprenentatge. Com a màxim serà memorització o ensinistrament.

L'escola del 2018 serà diferent i millor que la del 2008 si parteix de la base que només s'apren quan s'aplica el coneixement i es reflexiona sobre aquesta aplicació.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz


diumenge, 23 de març de 2008

Compte, això s'acaba!

"La nueva educación" és el títol d'un llibre que vaig escriure fa un parell d'anys. L'any 2007 va ser publicat per LID Editorial Empresarial després d'haver estat guardonat amb el premi d'assaig 2006 de la Fundació Everis. No m'havia decidit a parlar-ne a "Notes d'opinió" fins ahir mateix, quan vaig rebre un correu d'un director d'institut que deia que un grup de directors "estem certament seduits per les línies d'innovació (i de treball) que apunta el teu discurs" (gràcies Ramon, espero conèixer-te aviat). Per tant deixo de banda el meu recel i dedico aquesta Nota al meu llibre o més ben dit a l'acte en què es va presentar.

Abans, però, tot i que algunes de les idees ja són conegudes pels lectors de "Notes d'opinió", vull assenyalar que el rerefons de "La nueva educación" es que l'immobilisme, el conformisme i la manca de relació amb l'exterior del nostre sistema educatiu són els pitjors enemics del benestar dels individus i de la societat espanyola, i que ara per ara no sembla que aquest sistema en conjunt sigui capaç d'originar un pensament renovador que posi en marxa maneres de fer molt més productives i satisfactòries en tots els sentits.

Fa temps que penso que l'establishment de l'educació del nostre país no aporta dosis suficients del que el professor Lamo de Espinosa expressa a la perfecció en unes paraules seves que cito a la introducció del llibre: "la primera tasca del pensament es tractar d'anar més enllà dels vels ideològics, dels prejudicis, dels estereotips, les imatges heretades o els clixés". A causa d'aquesta mancança, que a més vesteix la forma d'una esterilitzant "correcció política", no veig que hi hagi un pensament independent i renovador, clarament orientat al futur, que és el que més convé a la nostra educació. Precisament de persones capaces d'aportar aquesta orientació em vaig "rodejar" en la presentació del llibre que tingué lloc el dia 5 de febrer al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, gràcies a la seva degana, Josefina Cambra, que va actuar a la perfecció de moderadora i amfitriona.

Així que en aquesta Nota, més que parlar del contingut o dels eventuals mèrits de l'assaig, faré referència al que digueren els distingits ponents que van tenir la gentilesa d'acompanyar-me i de fer consideracions molt interessants, algunes de les quals intento transmetre a continuació.

Va parlar primer l'Alfons Cornella, president d'Infonomia, que per a mi és la persona ideal per mirar l'educació des de fora, sense les restriccions que imposen la jerarquia i l'estatus quo, i per contextualitzar-la en la dinàmica més àmplia d'un món global i en ràpida evolució. L'Alfons va començar destacant que compartim una certa idea de progrés i que la voluntat del llibre és contribuir al progrés del nostre país ajudant a que d'una vegada es posin damunt la taula els intruments per poder canviar una cosa tant essencial com és l'educació. En aquest sentit va destacar la importància de l'orientació al futur i el va calificar de "llibre necessari".

En una altra de les inspiradores equacions a que ens té acostumats, en Cornella va dir que l'èxit escolar es pot considerar com el producte de dos factors, un dels quals és la tecnologia. Avui, al segle XXI, si la tecnologia no és present en el funcionament del sistema educatiu i especialment en l'aprenentatge dels alumnes, a aquests els manca un element clau per al seu éxit en tant que instrument imprescindible per funcionar en el treball i la societat. Un sistema educatiu sense tecnologia no va enlloc. El segon factor de l'equació són les 3X de què es parla en el llibre: les capacitats d'explorar, d'expressarse-se i de comunicar-se i de bescanviar amb d'altres persones (que en anglès es corresponen amb eXploration, eXpression, eXchange). Si alguns dels dos factors de l'equació "3X x TIC = Éxit" és zero, també ho és el producte. Per a l'Alfons Cornella l'èmfasi en la tecnologia i les 3X és especialment oportú en el moment en que s'està començant a produir la incorporació al mercat laboral dels "gamers", és a dir, dels joves que han jugat intensament amb videojocs, que aporten destreses, maneres de fer i objectius que no encaixen amb els estils tradicionals.

Una cosa que em va plaure especialment va ser la seva interpretació de que per tot el llibre, encara que no s'esmentin, hi ha "tres eles" que l'articulen. Són la L de Lideratge, la L de Llibertat i la L de iL·lusió. La primera L respon a la idea de que el lideratge és des de fa massa anys l'element més ignorat (quan no menystingut) del sistema educatiu i pel sistema administratiu quan en realitat és un factor absolutament imprescindible. L'Alfons va ressaltar que el llibre és contundent en reivindicar el paper i la contribució del lideratge, tot i que això corri el risc de ser molt mal vist per un sector del món educatiu.

La L de Llibertat fa referència a que "la innovació requereix llibertat". Al sistema li sobra intervenció administrativa i necessita molta més llibertat per explorar, per articular-se, per reorganitzar-se i per reenfocar el seu rendiment. La terceral L, la d'iL·lusió, fa referència als moltíssims professionals que constitueixen l'actiu més important del sistema, que posen molt d'esforç en la seva feina però que no obtenen els resultats que esperen degut a que no hi ha un sistema d'innovació que connecti a la gent, que articuli i consolidi els avenços que ells individualment aconsegueixen. Respecte d'això va recordar la seva experiència de coneixement de les activitats innovadores de molts professors i centres amb motiu de la creació del "Perfils d'innovació", cosa que fa anys vaig tenir el privilegi de facilitar.

L'Alfons Cornella va ressaltar la gran aportació del llibre és proposar coses actuables, que es poden fer, i ser a més un dels primers que planteja la necessitat d'avançar en l'educació personalitzada perquè la veritable clau de l'èxit personal és que cadascú descobreixi com aprèn. No puc deixar de citar les paraules finals de l'amic Alfons: "sensacional llibre, estímul a la radicalitat 'dintre d'un ordre', invitació a deixar de parlar i a començar a fer".

En Joaquim Prats, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, va començar la seva contribució posant-me vermell però feliç al dir que darrera del llibre hi ha grans dosis de solvència i d'honestedat intel·lectual i que, tot i que la paraula obligació no és la que més agrada, llegir el llibre "és obligatori per tot aquell que estigui interessat en l'educació".

La base d'aquesta afirmació tan rotunda és que quan es produeix una revolució les teories explicatives deixen d'explicar la realitat. Les teories es tornen insuficients perquè són resultat d'una expressió social que s'ha quedat antiquada i deixen de ser útils com a eines de futur. La base conceptual del sistema educatiu actual no és sinó una versió una mica modificada del primer sistema general d'instrucció, formació i educació dels ciutadans creat a Espanya a partir de l'any 1843, en bona part amb l'objectiu de contribuir a la construcció d'identitats col·lectives i amb el rerefons de les idees regeneracionistes que posaven a l'educació com el principal motor del canvi social.

Els temps han canviat i la societat del benestar no té res a veure amb el segle XIX, però tanmateix estem analitzant el canvi des de concepcions que són pròpies de l'onada històrica anterior, la de l'era industrial. És per això que el Dr. Prats va saludar el llibre com una contribució substancial, important, "que aporta elements per construir un nou mecanisme explicatiu" i apuja el nivell de discussió. "Us farà pensar", va concloure (gràcies Ximo).

El tercer ponent de la presentació va ser en Miquel Roca Junyent, membre de la Ponència Constitucional (un dels "pares" de la Constitució de 1978), ex-polític i advocat de gran prestigi. Segons Roca, a la nostra societat no hi ha toc d'alarma respecte de la gravetat de la crisi educativa quan realment aquest és un problema cabdal. N'hi ha respecte del canvi climàtic però no de la crisi educativa. Aquest darrer no passa de ser un problema que es percep però que no es trasllada a la societat amb identificacions molt clares i prioritàries.

Per a en Miquel Roca el sistema educatiu s'aïlla tot ell de la societat i no posa prou atenció en que és fonamental formar persones que es puguin promocionar elles mateixes. En aquest sentit va assenyalar que la promoció personal de l'individu va lligada a la seva capacitat de comunicar-se i de dirigir petits o grans col·lectius. Avui a l'empresa la promoció és liderar un equip de tres, de quatre, de quinze, una secció de vint. Segons Roca "estem fent unes persones que no són capaces de promocionar-se professionalment". Aquest és un problema que es dóna en qualsevol col·lectiu o nivell professional. Cal que la persona tingui coneixements i els pugui transmetre, aplicar, ensenyar, sintetitzar, transformar, i aquí "el teu llibre dóna resposta perquè la nova educació, la incorporació de les tecnologies en la capacitat de gestionar és fonamental".

En una altra línia en Miquel Roca va assenyalar que el sistema empresarial no está realment preocupat pel sistema educatiu. Els agents empresarials i socials tenen molt clar que no els hi agrada el que s'està fent, però no són gens capaços de traslladar quines són les seves pròpies propostes i posen de manifest la seva incapacitat per convertir la crítica en una proposta que sigui coherent.

Segons Roca tenim una feina urgent que ens pertoca a tots (ho va dir adreçant-se al públic assistent que majoritòriament era del sector educatiu): "O generem interès per prioritzar el tema educatiu en la nostra societat o fracassarem. O posem un toc d'alarmisme o malament rai". En paraules seves, "la crisi educativa no es viu amb dramatisme en una societat en la que tot allò que no té dramatisme s'acosta molt a que no interessa. El problema educatiu és tant greu que no val ni la pena fer demagògia a l'hora de denunciar-lo" i per tant està plenament justificat emprar qualsevol to d'alarmisme respecte de la gravetat de la situació.

És per això que un títol com "La nueva educación" es queda curt. En Miquel Roca em va aconsellar que quan faci un altre llibre sobre educació li posi un títol molt més cridaner, com ara "Compte, això s'acaba!", a veure si aleshores tothom reacciona. La seva intervenció va acabar dient: "felicitats pel llibre, per la polèmica que pugui generar i traslladeu-la fora de l'àmbit reclòs dels professionals".

Seguidament jo mateix vaig comentar les meves motivacions per escriure aquesta obra, que arrenquen de molt temps enrera i de l'interès per la "informàtica educativa", ja força anys abans de que tingués lloc la creació del PIE, del Programa d'Informàtica Educativa. Però d'aquestes motivacions potser ja en parlaré un altre dia. Acabo aquesta Nota esmentat que abans de passar al col·loqui va dir unes paraules Fernando Francés, president de l'empresa Everis per explicar el sentit del premi d'assaig que convoca la seva Fundació.

Després de tot això és un bon moment per agrair la presència de totes les persones que van venir a l'acte o bé que s'hi van interessar i per saludar especialment a totes les que em van expressar el seu reconeixement.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/index.htm

PD: Gràcies a l'interès de l'amic Ramon Prujà el dia 17 de març es va presentar "La nueva educación" a la llibreria Robafaves de Mataró (la meva terra). També dóno les gràcies a tothom que va venir, als que van participar en l'animat col·loqui posterior, i molt especialment agraeixo al vell i bon amic Manel Mas, ex-alcalde de Mataró i diputat del Congrés, que tingués la gentilesa d'acompanyar-me.

dimecres, 20 de febrer de 2008

Confrontar la realitat

En el marc del debat sobre educació que té lloc a diversos mitjans de comunicació originat pel que se'n pot dir "la crisi de l'educació a Espanya", el diari El Periódico de Catalunya m'ha donat l'oportunitat, que agraeixo molt, de publicar dos articles que voldria comentar breument aquí.

En el primer d'aquests articles, el títol del qual és "El fil conductor", assenyalo que l'organització actual dels centres educatius imposa maneres de funcionar que porten el germen del fracàs i que els més malparats per aquesta causa són justament els alumnes que procedeixen de famílies amb menors expectatives sobre els beneficis de l'educació. Mirar de resoldre-ho requereix un fil conductor, que al meu entendre no pot ser cap altre que un interès radicalment renovat per cada alumne posat per davant de tradicions, conveniències i corporativismes. L'interès per l'alumne, no com a categoria sinó per tots i cadascun dels alumnes individualment considerats, no s'ha de centrar només en els que són en zona d'abandonament o de fracàs, sinó que ha de servir per posar molta més atenció en els altres alumnes. Aquests, els que amb més o menys brillantor o grisor aproven (o són aprovats) i tiren endavant, reben molta menys atenció de la que necessiten. Actualment sembla que el fet de passar de curs equivalgui a que tot va bé i que no cal preocupar-se. Com si l'aprenentatge d'aquests nois i noies fos òptim i la seva educació esplèndida. La tesi de "El fil conductor" és que s'ha de vetllar molt i molt més pels nivells de preparació i de motivació dels alumnes considerats regulars i bons, i fer tot el possible per aconseguir que al llarg dels anys que passen a l'escola adquireixin un esperit inquisitiu, obert i emprenedor, així com els coneixements i les aptituds necessàries per a un món cada vegada més complex, on el treball té dimensions cada cop més globals. Que això sigui possible amb els actuals esquemes de funcionament i de lideratge és certament dubtós, per la qual cosa cal incidir en aquests àmbits amb visions molt renovades i molt més àmplies del que és habitual.

Per avançar pel camí de la millora dels aprenentatges és imprescindible "Confrontar la realitat", que és precisament el títol del segon article. Confrontar la realitat vol dir encarar-se a diversos problemes fonamentals i molt especialment al fet de que el nostre sistema educatiu genera un nombre inacceptable d'alumnes que acaben l'ensenyament obligatori amb uns grans dèficits en les seves capacitat d'escriure, de llegir i d'entendre el que llegeixen, d'expressar-se verbalment i d'emprar les regles de l'aritmètica. En la meva opinió atacar aquest problema -que és gravíssim perquè afecta moltíssims alumnes i hipoteca completament el seu posterior aprenentatge- és l'acció més important que ha de fer el sistema educatiu ara i aquí.

Fa poc que a Catalunya s'ha estat discutint sobre les hores de llengua al batxillerat i hi ha hagut una certa controvèrsia sobre l'augment de les hores lectives de les matèries "modals" dels tres tipus actuals batxillerat (artístic, de ciències i tecnologia i d'humanitats i ciències socials) en detriment de les destinades a matèries comunes com la llengua i la literatura castellana i catalana i la filosofia. Per a mi això no és sinó una altra mostra de com els debats educatius eviten el fons dels problemes. En bona lògica, la comprensió oral i escrita i les destreses comunicatives i expressives dels estudiants haurien d'haver estat sòlidament fonamentades a l'educació primària i plenament desenvolupades en l'ESO, però d'això no se'n parla i la polèmica es limita a plantejaments sobre les hores de més i de menys. El fet és que, tot i reconèixer que en l'aprenentatge de les llengües les coses no van gens bé, no sembla que s'estigui analitzant què cal fer per solucionar-ho a fons, de manera que el domini instrumental del català i del castellà estigui plenament assolit abans de començar el batxillerat, molt abans. Molt més important que discutir el nombre d'hores de llengua al batxillerat és veure com es podrien solucionar els dèficits des de la seva mateixa base.

A banda de la discussió del batxillerat, una realitat que cal confrontar és que els centres educatius no s'organitzen per resoldre aquest assumpte, o que ho fan molt poc. L'aprenentatge de la lectura i l'escriptura té una finestra temporal que cal aprofitar. Si no es fa en el temps que toca la persona n'és molt perjudicada. Controlar l'èxit d'aquest procés no es pot deixar només pel final; si no va bé s'ha d'actuar immediatament. Precisament per això és encara més inadmissible que, sigui pels motius i circumstàncies que sigui, passin els anys i no s'adoptin mesures dràstiques per reenfocar l'aprenentatge dels moltíssims nens i nenes que presenten dèficits en aquests àmbits. Un bon sistema educatiu hauria de ser capaç de reaccionar internament davant d'això. Però aquest no és pas el cas del nostre. Com que en el lloc i moment on el problema seria corregible s'hi dóna poca rellevància, s'ignora o se n'amaga l'evidència, el problema es fa més i més gran i adquireix proporcions pandèmiques.

És per això que a l'article "Confrontar la realitat" vaig proposar que als 10 o 11 anys es fes un diagnòstic de cada nen i nena de la manera més objectiva i completa possible i fer-lo arribar a qui correspon: als pares i als mestres, i també al propi alumne, explicant-li que li cal i a quines coses s'haurà de dedicar de manera preferent per a no quedar enrere. Per aconseguir eficàcia i objectivitat aquesta prova hauria de ser externa als propis centres, per la qual cosa podria semblar una revàlida però en cap cas la seva funció hauria de ser filtrar o segregar. Una prova externa, que tingui per missió diagnosticar amb precisió la situació de cada alumne, adquireix plenament sentit si es fa amb l'objectiu de que posteriorment a ella cada centre s'organitzi fent tot el que calgui i amb els recursos necessaris per garantir que tot l'alumnat, sense excepcions, acaba la primària havent adquirit sòlidament les competències esmentades, sobre les quals es puguin construir amb eficàcia i satisfacció els aprenentatges posteriors. Si no té aquesta finalitat, si no va associada a un ferm plantejament d'adaptació personalitzada, provista dels mitjans i de les reestructuracions necessàries, no val la pena plantejar-la ni molt menys fer-la.

I perquè cal que sigui una prova organitzada i valorada externament? Mirem una mica enrera. Fa sis o set anys que es van establir les proves de competències bàsiques en acabar el segon cicle de l'educació primària, que tenien com a objectiu ajudar a focalitzar els mestres en aquests aprenentatges bàsics. Les proves donen els resultats que donen però ningú sembla que planifiqui l'acció educativa posterior precisament en base als resultats obtinguts. Això no es fa en general ni molt menys per a cada alumne en concret. Les proves de competències són massa casolanes per als professionals i massa "tecnocràtiques" per a les famílies i la societat.

Cal una cosa molt més clara, rotunda i eficaç. L'avantatge d'una prova individual i externa seria que els pares i mares sabrien que hi ha una important prova diagnòstica en un cert moment de l'etapa escolar i corresponentment hi posarien expectatives i n'esperarien els resultats (així com els plans d'acció individual corresponents per resoldre les mancances detectades) en un moment concret de l'escolarització. A més a més, els centres sabrien quin és el moment i quina és la manera de donar comptes d'un aspecte absolutament crucial del seu treball.

Si en el decurs de la primera escolarització no s'actua per atacar el dèficit lector i de les altres competències fonamentals, l'educació de facto contribueix a les desigualtats i les legitima. Ara, aquí, avui, aquesta medalla d'honor se la poden penjar tots els agents de l'educació, els mestres i professors, els centres educatius (universitats incloses), les patronals privades i l'administració (tant les persones que hi treballem com la institució en conjunt), més o menys ex aequo. I els agents socials i econòmics, també, ja que gairebé mai no han fet sentir la seva veu al respecte. Confrontar aquest problema és cabdal i ha de passar per davant de consideracions curriculars, administratives, econòmiques i professionals. La manca d'actuació decidida i eficaç en aquest assumpte potser porti a plantejar el dret a rescabalament quan el sistema no atén l'alumne com cal per garantir que desenvolupa plenament aquestes competències. Els alumnes i les seves famílies tenen el dret a que es faci tot el possible perquè s'assoleixin.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com