"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

divendres, 19 de desembre de 2008

Perillosament irrellevant (1)


Els canvis socials i tecnològics semblen tenir lloc a un ritme més ràpid del que les institucions, els conceptes i les emocions poden donar abast.
Costa copsar les seves implicacions, modificar les idees, transformar les estructures, alterar les rutines o redefinir les pràctiques. El resultat, com diu Gwynne Dyer, és que contínuament "es pretén acomodar les noves realitats en les inapropiades institucions existents i s'intenta pensar sobre aquestes noves realitats en termes tradicionals i a vegades perillosament irrellevants". En la meva opinió aquestes consideracions són aplicables a l'educació i també al debat públic que sobre el sistema educatiu té lloc en diversos cercles (professionals, socials i polítics) i que els mitjans de comunicació recullen de manera creixent.

Un exemple d'això és que, essent cada cop més àmplies les capes d'alumnat que encaixen poc en el sistema i que encaren la seva pròpia educació de manera passiva i mancada d'interès, hi ha intel·lectuals i mitjans que es dediquen a martellejar amb eslògans com la crida a "la cultura de l'esforç", com si fos la clau de volta del problema educatiu. No vull pas dir que l'estudiant no s'hagi d'esforçar, sinó que aquesta benintencionada invocació
i d'altres de semblants em semblen del tot irrellevants en la pràctica. No tenen cap força per canviar res ja que no concreten en que consisteix aquesta cultura ni menys encara com generalitzar-la. Normalment ni tant sols es posa en qüestió si tot el que ofereix o exigeix el sistema educatiu mereix realment la pena, o fins a quin punt la manera de fer les coses porta en ella mateixa la llavor de la desmotivació. Altres exemples d'eslògans són "la recuperació de l'autoritat del professorat" o "l'augment del prestigi social del professorat". També se'ns informa (està bé saber-ho, però, ens serveix de referència?) que a llocs com Corea, Hong Kong i Finlàndia només pot accedir als estudis universitaris de magisteri una petita fracció dels estudiants amb els millors expedients, cosa que fa possible que els professors siguin "seleccionats d'entre els millors" i a més que és vital que en tot moment els professors "estiguin ben formats" (només plantejar les coses així ja indueix a descrèdit - de quina altra professió es poden dir aquestes coses de manera impune?). Sense aclarir a fons el significat d'objectius plens d'ambigüitat ni proposar mètodes per assolir-los, els bons propòsits esdevenen irrellevants, perquè ningú sap realment de què parla l'altre o, en el millor dels casos, els malentesos estan garantits. No té res d'estrany que molts professionals de l'educació es mirin aquests debats amb obert escepticisme, pagant el preu de ser acusats d'immobilisme o corporativisme. La llàstima és que dels mateixos professionals no sorgeixin prou plantejaments nítids i coordinats per aclarir aquests i d'altres tòpics amb una clara orientació de futur.

El fet d'afrontar assumptes claus per al futur excessivament condicionats pel pes combinat del passat llunyà i de la història més recent no és pas un tret exclusiu de les nostres terres. En un recent llibre de l'OCDE, el (meu admirat) pensador anglès Tom
Bentley escriu que l'aproximació a la reforma de l'educació que predomina en els països membres d'aquesta organització "es basa en el mateix paradigma de governança de sempre i en el domini continuat de les burocràcies públiques" (Innovating to Learn, Learning to Innovate. OECD, 2008). En general els governs com a màxim semblen aspirar a que es donin les condicions perquè cada centre educatiu disposi d'una estratègia focalitzada en la millora dels resultats acadèmics i del seu propi rendiment, sempre d'acord amb el sistema existent de governança i de rendició de comptes. I res pus, que diuen a Mallorca. És a dir, els governs busquen millores i plantegen les actuacions que consideren apropiades, però ho fan pensant que els bons resultats que desitgen s'aconseguiran dins del marc constrictiu que ells mateixos i les seves burocràcies han edificat al llarg des molts anys. Em permeto dubtar que sigui possible quadrar aquest cercle.

A més a més, per l'opinió pública
s'estén la idea que el principal criteri d'èxit de l'educació és que el sistema educatiu d'un país sigui capaç d'aconseguir posicions capdavanteres en els informes PISA o que com a mínim progressi en aquesta direcció. Bentley ho expressa ben clarament quan assenyala que "a través de països i cultures, la definició d'escola d'èxit és notablement similar, influenciada de manera creixent per la internacionalització de les mesures i indicadors de rendiment". Tot i que crec en la importància i l'interès del sistema d'avaluació PISA (el qual, irònicament, possiblement constitueixi la darrera esperança dels constructivistes), polaritzar tant el debat educatiu en aquest assumpte i les seves derivades és, a més d'una tremenda simplificació, una invitació a la seva improductivitat. Les dades de PISA s'exploten fins a un nivell inversemblant i sembla que tot quedi reduït a que les mitjanes dels estudiants pugin o baixin uns quants punts en les proves o a comparar posicions en el ranking internacional o autonòmic. També hi ha delectació en observar com evoluciona el percentatge de "fracàs escolar", donant implícitament per suposat que aprovar l'ESO equival a "èxit escolar". En aquest context, el sentit autèntic de l'educació, el ple desenvolupament cada alumne com a persona, dels seus coneixements i valors, queda força allunyat dels objectius i prioritats d'uns aparells de gestió educativa i d'uns comentaristes preocupats sobretot per les macroxifres, els indicadors i els eslògans de fàcil lectura.

Tot plegat semblaria indicar que aquest no és un bon camí per superar l'actual sistema burocràtic d'escolarització-educació ni tampoc per crear entorns d'aprenentatge que contribueixin decisivament a que tota la població escolar adquireixi els coneixements i les destreses per al segle XXI (que no només no són les mateixes que les del darrer terç del segle XX sinó que són més exigents), a més de disposar de les màximes possibilitats de formar-se com a persones. Tanmateix, és tanta la força dels marcs de referència tradicionals, que ni tant sols les escoles privades d'èxit s'aparten de les formes organitzatives i dels mètodes reguladors del sector públic (Bentley).
Ben ancorades en els conceptes i els patrons tradicionals, el seu èxit es basa més en l'elitisme i la predictibilitat dels seus plantejaments que no pas en la centralitat de l'alumne, la formació del caràcter, l'optimització dels aprenentatges i el desenvolupament de la creativitat. Per complicar més les coses, sembla que de la mà de la burocràcia educativa europea i estatal estem en camí de sacralitzar una visió més aviat fragmentada i estreta de les competències, sense parar esment, com diu el prospectiu danès Feiwel Kupferberg, que a la llarga la creativitat és més important que la competència. (No hauria de fer falta però prefereixo deixar clar que penso que és absolutament primordial i prioritari assolir les competències bàsiques de lectura, d'expressió oral i escrita i d'aritmètica).

En definitiva, si fem cas dels debats actuals, sembla com si el futur dels sistemes educatius s'hagués de preparar emprant, gairebé de manera exclusiva, les concepcions de l'aprenentatge i l'ensenyament desenvolupades durant els segles passats, els models tradicionals d'organització i els sistemes de gestió educativa despersonalitzats i de masses que han caracteritzat els sistemes educatius en les darreres dècades, incorporant-hi tant sols alguns afegitons. Respecte d'això no està de més recordar que l'èxit en termes d'aprenentatge del procés d'expansió dels sistemes educatius dels anys 80 i 90 ha estat més aviat magre (em refereixo a Espanya però el mateix
ha succeït en d'altres països). Els polítics i les burocràcies que han gestionat aquests processos ho han fet basant-se en els paradigmes i en les institucions existents, sense pensar realment en les necessitats i les característiques dels que havien estat anteriorment exclosos de l'escolarització. Aquí, fa vint anys, es va pressuposar, em temo que sense cap mena de base, que els nous "estudiants" encaixarien sense massa dificultats en les institucions existents i que s'acoblarien al sistema acadèmic de manera humil i agraïda. Aquesta etapa, que es va caracteritzar per l'aplicació d'una legislació desproveïda de sistemes efectius d'informació, d'organització i de lideratge (coses que cap norma ni cap política han solucionat fins ara i sense les quals és pràcticament impossible gestionar el canvi), constitueix, en la meva opinió, un cas paradigmàtic del que deia al començament, del fet de pensar en termes tradicionals intentant acomodar les noves realitats en les inapropiades institucions existents. Tant aquí com a la banlieue salten a la vista els resultats d'inserir per força col·lectius substancials de joves en un sistema educatiu que sistemàticament els planteja situacions en les que no poden desenvolupar un paper constructiu.

Però aquest problema, tot i ser enorme, no és el més greu. Seguint el pensament de Bentley, el problema més gran és que les pròpies organitzacions educatives en el seu estat actual
produeixen fronteres que limiten les possibilitats d'aprendre, perquè limiten l'abast de la recerca, de la interacció, de la cooperació, de l'expressió personal, de la informació i de la creativitat en les activitats d'ensenyament-aprenentatge. També frenen la participació, especialment entesa com conducció progressivament corresponsable de la pròpia trajectòria acadèmica. I això afecta tot l'alumnat, el seu futur i el de la societat. Aquest sí que és un assumpte rellevant.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

2 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Hi,
sertraline medication
This assault upon ones thoughts and emotions is one of the most destructive conditions to have.
[url=http://www.wildbird-watching.com/]sertraline drug[/url]

If you are suffering from a social phobia then Zoloft can work great for you also.
http://www.wildbird-watching.com/ - buy zoloft
Advances in the field of health and medicine have created a wide array of medications available that combat the detrimental affects of depression.