Consumidors d'educació

Fa un parell de dies la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació va tenir l'amabilitat de convidar-me a presentar un assaig que vaig escriure l'any passat. Crec que la sessió va anar molt bé, en gran part perquè hi va haver un debat variat, intens i estimulant. Projectada a la pantalla, una frase lapidària de la presentació deia, literalment: "Els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat", és a dir, un sistema de talla més aviat única orientat a l'educació en massa. Segurament això sona bastant fort però estic convençut que és així, especialment a la secundària. Em pensava que seria una frase polèmica però no va suscitar especial atenció, tal vegada perquè els assistents van considerar-la obscura o extravagant, o perquè hi havia molts d'altres temes interessants a parlar.

Tanmateix penso que l'anterior afirmació s'aproxima a la causa més important de la insatisfacció i dels problemes de l'educació actual (i en particular de la nostra educació, ara i aquí), i que alhora és la representació d'una situació molt més general. Per aquest motiu em sento motivat a dedicar unes quantes ratlles (bastants) a aquest assumpte.

Situem-nos de primer en el món dels adults. Per a aquests la participació en una economia basada en el consum és inevitable i imprescindible. S'ha d'anar al supermercat i pagar quan ens toqui el torn, hem de posar gasoil amb les nostres mans i impregnar-nos del seu perfum, consumim cinema després de fer cua. Estalviem per a la jubilació (consumim un producte financer) i a l'oficina bancària rebem explicacions poc convincents de per què el nostre pla de pensions només acumula pèrdues, tot i que l'entitat proclama als quatre vents que té uns resultats rècord. Necessitem Internet, però si l'ADSL deixa de funcionar perderem el temps i la paciència amb el suport telefònic, tot i els beneficis fabulosos de la companyia de serveis. No podem viure sense consumir ni ens podem lliurar dels seus inconvenients.

En una botiga hem d'aguantar mirades de suspicàcia o inclús discutir perquè ens canviïn un producte defectuós. Hem de pujar en un autobús ple a vessar o hem de perdre hores del nostre temps amb la Renfe, dia sí, dia també, mentre ens martellegen dient que el transport públic és fabulós. Paguem peatges quan l'autopista està col·lapsada i no rebem servei. De la satisfacció que genera el consum de TV més val no parlar-ne. En definitiva, i per no seguir enumerant (pretenc quelcom més seriós que polititzar aquest post), les transaccions quotidianes associades al consum tenen sovint una vessant incòmoda i enganyosa, fins i tot aspre o desagradable (pujar en un avió n'és un bon exemple, darrerament molt "perfeccionat"). Dir que el consum genera frustració tampoc seria exagerat en molts casos. Aquest és un terme particularment apropiat als usuaris d'informàtica. Crec que la popularitat de Google es deu en bona mesura al fet que el seu ús no és gens frustrant.

Continuem en el món dels adults. La gran majoria dels adults ha de treballar per poder consumir. Aquí es produeix el mateix d'abans: que amb una certa freqüència l'experiència no és del tot satisfactòria. El món del treball i de la vida professional comporten tibantors i conflictes en la relació amb els companys de feina i amb els clients, incomprensions, avorriment i expectatives no reixides. A la vida laboral no li són alienes submissions i humiliacions, ni tampoc penalitats i riscos per al benestar i la salut, fins i tot riscos mortals. Quin remei! És la vida i la vida és dura, ens diem a nosaltres mateixos. Gairebé no queda cap altra opció que considerar normal aquest estat de coses, tot i que afortunadament el treball i el consum també donen satisfaccions i això ens compensa.

La primera pregunta clau és la següent. Què volen els adults consumidors-treballadors? Millorar la qualitat de vida és una aspiració ben comuna i raonable. Els que ho aconsegueixen són envejats (ni que sigui perquè es jubilen: quants professors no ho estan esperant?) Però, a banda d'això, què més volen els adults? Jo diria que volem que les persones amb qui tractem no ens enganyin i siguin honestes amb nosaltres, que no ens facin perdre el temps, que ens atenguin bé i a ser possible amb una certa deferència. Volem que les transaccions quotidianes pròpies del consum siguin individualitzades, còmodes, raonables i que ens donin satisfacció. En certs casos esperem que generin experiències enriquidores i fins i tot memorables. En assumptes realment importants, com els que afecten la salut, volem que ens coneguin, que ens escoltin i ens dediquin un cert temps. Volem no ser només un nombre en un expedient. Volem que la transacció de "consumir sanitat" no es limiti a uns minuts d'un especialista que tal vegada ens mira sense veure'ns.

En l'àmbit laboral els adults voldríem que relacions i transaccions fossin productives i satisfactòries. Volem estar informats, opinar i ser tinguts en compte. Desitgem trobar sentit a la feina que fem, ens interessa que sigui profitosa i útil. En general no es tracta que els adults no vulguin treballar, ni que vulguin inventar-se objectius inapropiats ni anar descontrolats, a la seva, tot i que d'aquests també n'hi ha. El que la gent generalment vol és poder fer el que pertoca fer (el que justifica el seu sou) amb autonomia i sense interferències innecessàries, amb temps i responsabilitat, amb suport i bon ambient, controlant el que es té entre mans, tenint una certa perspectiva del context i la utilitat del treball. En la meva opinió, el professorat compartiria clarament aquestes idees, que crec que tenen una aplicabilitat molt general. Tan general que també valen pels alumnes.

Anem ara a la qüestió que ha motivat tota aquesta argumentació. Tot això, es pot aplicar també a nens i adolescents? Què volen els "no adults", els nens i joves dels centres educatius? Si se'ls preguntés, no voldrien més o menys el mateix que els adults? O és que degut a la falta de coneixements i de maduresa pròpies de la seva edat, tot això que hem assenyalat ja no els és aplicable? Pensem potser que els consumidors d'educació, per ser menors d'edat, només han de tenir l'opció de callar i conformar-se?

Personalment em decanto per la primera idea: els nens i joves que consumeixen educació i alhora hi "treballen" en el seu aprenentatge volen el mateix bon tracte que voldrien els adults. Per tant, passivitzar els alumnes, no comptar amb les seves personalitats, opinions i expectatives, és molt greu i té uns efectes molt perjudicials: per a mi és la principal causa d'insatisfacció, d'ineficàcia i de fracàs del sistema educatiu. Crec que el pes d'això és molt superior al dels factors socioeconòmics.

Atès que, en termes generals, el disseny del sistema educatiu és molt antiquat (s'orienta a continguts i lliçons i fou pensat per a l'educació en massa), l'alumne no passa de ser vist com a un "consumidor d'educació" passiu i sense veu. A aquest consumidor se li "ven" un producte en molts aspectes inapropiat, tal com acostuma a passar en el consum massificat. I quan considerem l'alumne com un treballador de l'educació (cosa ben legítima atès que està obligat a lliurar-hi gran part del seu temps) experimenta una problemàtica força semblant a la dels treballadors adults.

En resum, crec que es pot ben dir que per culpa del sistema educatiu d'avui "els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat". I la reacció de moltíssims alumnes és ben clara: indiferència, escapisme o despreci, en alguns casos violència, que se sumen a la natural oposició al món adult. Si amb les estructures actuals no es poden produir avenços substancials en aquest sentit, és que el sistema educatiu no és bo, o al menys, es pot estar segur que no és prou bo.

Els mitjans de comunicació cada cop s'ocupen més del tema educatiu, donant veu a gent de la política, dels sindicats, de l'administració, del món universitari, de col·lectius de professors, de l'economia, etc. En la meva opinió, el tractament que donen a aquest tema és segurament benintencionat però desinforma l'opinió pública i, de facto, culpabilitza el professorat. Hi ha cap altra professió que s'hagi de sentir contínuament acusada d'estar mal preparada? I en ocasions, ni que sigui per passiva, que ho sigui per part dels seus propis empleadors? És habitual que els mitjans de comunicació proclamin que els afers educatius anirien molt més bé amb més i millor formació inicial i continuada dels professors, amb més vocació i també amb una mica més de recursos. Això, tot i tenir un fons de raó, em sembla rebutjable perquè amaga totalment les enormes disfuncions estructurals del sistema educatiu i la naturalesa del producte que s'ofereix a l'alumne. En aquest context seria molt important centrar el debat en temes nous i en especial en com s'ha de replantejar el paper del "consumidor d'educació". No perdem de vista que és un consumidor obligat a acceptar el producte que se li proporciona en una transacció molt sovint despersonalitzada, descontextualitzada i propera al tedi i la desmotivació.

Té res d'estrany que quan a casa se li pregunta a un fill o filla, com ha anat l'escola avui, què has fet, aquest es refugiï en l'evasiva i els monosíl·labs? El que està dient amb aquesta resposta és que no té res d'engrescador a dir. La seva experiència com a consumidor ha estat anodina, i en ocasions, nefasta. Des de l'òptica de treballador del seu propi aprenentatge, l'alumne sap que no ha pogut influir sobre la seva pròpia feina, tot estava prescrit, tot li ha estat manat. Els alumnes, els joves, forçats a consumir un producte rutinari, dissenyat i materialitzat d'una manera que li és aliena, simplement paguen la transacció amb la moneda de la indiferència, de la negació de la conversa i del rebuig.

I les TIC? Doncs per a mi les TIC són imprescindibles per personalitzar l'acte d'aprendre: són els instruments tècnics i conceptuals que més poden contribuir a dinamitzar i transformar la vivència quotidiana dels "consumidors d'educació".

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com