"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dijous, 27 de desembre del 2007

L'any de l'XO

Després d'un esforç titànic l'any 2007 finalment ha vist la llum l'ordinador XO, resultat tangible del projecte "One Laptop Per Child" (OLPC, "un portàtil per a cada nen") creat amb l'objectiu de desenvolupar un equip de 100 dòlars per a ús educatiu dels nens i nenes de països del Tercer Món o amb nivells de riquesa inferiors als occidentals. El novembre passat va començar la producció d'aquests equips a la factoria de Quanta a Changshu (Xina). Personalment saludo aquest esdeveniment, important i il·lustratiu, i com que en aquesta època de l'any es reparteixen moltes felicitacions em permeto donar-ne unes quantes en relació amb aquest assumpte.

Així que la primera felicitació és per al líder i ànima del projecte, el Sr. Nicholas Negroponte, fundador del mític Media Lab del MIT. Negroponte no és l'únic ni el primer que té la visió de que en el món d'avui la tecnologia és clau per a l'aprenentatge i de que l'aprenentatge per a un món global no es pot bastir d'esquena a la tecnologia, i que per tant cal potenciar l'aprenentatge mitjançant les TIC i l'accés a Internet, sobre tot per als alumnes pobres de països pobres. Però sí que ha estat la primera persona capaç de materialitzar aquesta visió amb un desenvolupament tècnic extraordinari i de fer alhora un esforç planetari de difusió i defensa de la seva idea.

Des de la formulació del concepte el 2002, Negroponte no s'ha cansat de repetir que l'OLPC és un projecte d'educació, que per donar resultats precisa d'una tecnologia avançada i resistent. Amb aquesta finalitat ha mobilitzat recursos per tirar-lo endavant malgrat el menyspreu i els obstacles d'alguns gegants de la informàtica. El maig del 2007 Negroponte va dir que l'empresa Intel "hauria d'avergonyir-se d'ella mateixa" pels seus esforços per fer inviable el projecte OLPC, acusant Intel de vendre el seu Classmate PC per sota del seu cost per impedir l'èxit de l'XO en els sistemes educatius dels països emergents als quals està destinat. Tanmateix uns mesos després la tensió va baixar considerablement, possiblement a causa del previsible final feliç del desenvolupament de l'XO, i la Fundació OLPC i l'empresa Intel van signar un acord de col·laboració, benvingut per AMD, l'empresa que proporciona el processador de l'XO, sumant-se a companyies com Google i Red Hat que són partners del projecte. Aquest acord preveu l'aportació de diners i d'expertesa tècnica d'Intel, i que les aplicacions desenvolupades pel Classmate funcionaran en l'XO i també a l'inrevés. Tanmateix no constitueix cap mena de treva en la lluita per a l'èxit comercial.

Tot i que l'XO ha rebut crítiques perquè el seu preu és gairebé el doble del previst (s'acosta als 190 dòlars) i per les seves baixes prestacions comparades amb equips de preus molt superiors, te característiques espectaculars. És per això que la segona felicitació és per a la senyora Mary Lou Jepsen, Chief Technology Officer del projecte OLPC des del 2005 i veritable cervell en l'aspecte tecnològic. Val la pena parlar una mica del que ella i el seu equip han aconseguit. El cap d'estratègia d'AMD afirma que l'XO és la primera revisió en profunditat de l'arquitectura de l'ordinador personal des de que IBM va crear el PC fa més de 25 anys. No es tracta només d'un portàtil de cost reduït sinó d'una nova aproximació al concepte de laptop, desenvolupada específicament perquè sigui barat traient-li tot el que és superflu o menys necessari en un laptop convencional però al mateix temps afegint funcionalitats i usabilitat. BBC News en proporciona una excel·lent descripció il·lustrada.

L'XO és un ordinador basat en Linux i programari open source, amb carcassa de plàstic i que pesa 1,5 Kg. M'agradaria exposar les seves característiques a partir de la meva pròpia experiència, però com que no l'he pogut tocar amb les meves mans ho faré seguint un article de David Pogue, comentarista tecnològic del diari The New York Times.

L'XO és a prova de pols i de pluja i suporta caigudes des d'un metre i mig. És silenciós (no té ventilador) i la bateria dura 6 hores d'activitat intensa o 24 hores si s'empra només per llegir. Porta incorporades camera, micròfon, tauleta gràfica, controladors de jocs i una pantalla que es pot girar per adoptar la configuració d'un tablet. No té parts mòbils (disc dur, DVD), és fàcil de mantenir i es pot emprar en àrees ambientalment hostils. L'XO és l'ordinador portàtil de cost més baix mai fabricat i el més sostenible en el sentit mediambiental. La seva pantalla és petita (7,5 polzades) però de molta resolució: 1.200 x 900 pixels. Es pot fer servir en exteriors ja que és llegible a la llum del sol (aleshores es desconnecta la retroiluminació de la pantalla), un invent de Jepsen que també ha coinventat el sistema de gestió d'energia de consum ultra-baix i transformat aquests invents en hardware comercial.

L'equip fa servir un nou tipus de bateria (ferro-fosfat de liti) que costa 10 dòlars i que admet més de 2.000 recarregues, entre dos i quatre vegades les d'un laptop normal. Consumeix una potència mitjana de 2 watts, comparada amb els 60 o més d'un ordinador portàtil estàndard. A part de la connexió a la xarxa elèctrica, l'aparell pot funcionar mitjançant un mecanisme d'acció manual o un pannell solar de 12 dòlars (8-9 euros!), que també serveixen per carregar la bateria.

L'XO disposa d'un sistema estàndard de connexió a Internet sense fils (wireless) i també d'un sistema anomenat "xarxa en malla" (mesh networking) que significa que tots els ordinadors es veuen uns als altres de manera instantània, sense configuració addicional. Així n'hi ha prou amb que un d'ells tingui accés a Internet per posar-lo a disposició dels altres XO. Prement un botó surt un mapa que representa els equips de l'àrea i es connecten un a l'altre amb un clic.

La primera versió de la màquina (XO-1) només té un gigabyte de memòria flash, una cinquena part de la qual està ocupada pel sistema operatiu basat en Linux. L'arrencada es lenta (dos minuts) i també ho és el canvi de programes però un cop carregats tenen una bona velocitat. Respecte d'això l'equip de l'OLPC argumenta que els portàtils cars d'avui no són pas més ràpids del que eren fa uns quants anys. La memòria flash conté processador de textos, navegador, lector de PDF, calculadora, programes de dibuix i música, de xat i de gestió de la camera. Increïblement, una tecla permet visualitzar el codi de gairebé tot el que s'està executant, plana web o aplicació, i es pot experimentar amb el codi modificant-lo; per descomptat sempre es pot tornar al codi original. La "xarxa en malla" permet, també tocant una tecla, que el està fent un ordinador sigui vist en d'altres ordinadors de la xarxa. Tot i que el software no està plenament consolidat, al darrera de tot això hi ha un col·lectiu organitzat de voluntaris del open source per afegir prestacions i revisar i optimitzar els programes actualment disponibles.

La tercera felicitació és pel Sr. Tabaré Vázquez, president de la República de l'Uruguai, primer país del món que ha adquirit l'XO. La primera comanda és de 100.000 ordinadors per a escolars d'entre 6 i 12 anys i podria adquirir-ne 300.000 més per equipar a tots els estudiants de l'Uruguai l'any 2009. Pel que sembla la decisió va correspondre en gran mesura al propi Sr. Vázquez, acabant així amb les indecisions de l'administració educativa qualificada per alguns com a "màquina d'impedir". Valdrà la pena seguir l'evolució d'aquest projecte, anomenat Plan Ceibal.

Aquest acord en ferm amb l'Uruguai, el primer que es materialitza després de múltiples gestions de Negroponte amb caps d'estat i de govern, demostra la complexitat dels processos de presa de decisió i deixa entreveure algunes de les dificultats de fons que hi ha en els macroprojectes de tecnologia per a l'educació. La primera és el llistó massa elevat de les pròpies expectatives. Inicialment l'OLPC havia dit que per fer viable la producció feia falta una comanda de 3 milions de màquines, que oferia als governs en paquets de 250.000. D'això als cent mil de l'Uruguai hi ha un bon salt, un autèntic bany de realitat.

Una altra dificultat és la combinació de l'extrema competitivitat del mercat informàtic i del joc polític de fons. Un bon exemple n'és que el govern de Libia, que havia semblat interessat en l'XO, va acabar decidint-se per una oferta d'Intel recolzada per Microsoft, segons informa Reuters. El resultat és que Intel és en curs de subministrar 150.000 ordinadors Classmate PC per un preu que no s'ha fet públic. La venda a Libia es la segona més llarga que s'ha fet d'aquest equip després de la venda de 700.000 d'aquests equips a la Allama Iqbal Open University de Pakistan.

La dura competència al projecte OLPC també es manifesta en les accions col·laterals que són possibles gràcies al poder de les grans empreses d'informàtica. En aquest sentit Intel també ha informat d'un acord amb Nigèria, país en el que es desenvolupa un petit projecte pilot amb uns centenars d'XO que havia suscitat elevades expectatives (el 2006 es va anunciar l'acord per un milió d'equips XO, acord que no es va confirmar). Intel, en el seu esforç per consolidar-se en aquest importantíssim estat africà, ha ofert un pla d'inclusió digital destinat a donar formació a 150.000 professors, proporcionar equips a les escoles i fer projectes pilot d'atenció hospitalària en àrees remotes, coses que queden fora de l'abast de l'OLPC.

Tot plegat el fet real és que, ara per ara, l'XO s'ha difós molt menys del que la Fundació OLPC s'esperava. Per ajudar a donar-li impuls als Estats Units s'ha endegat l'operació "Give 1, Get 1" (G1G1), de duració limitada: per un import de 400 dòlars es poden comprar dos ordinadors XO, dels quals un el rep el comprador i l'altre es destina a països en desenvolupament. Molts caps d'estat i presidents de govern han flirtejat amb Negroponte (ell mateix ha declarat que havia sobreestimat la importància de les encaixades de mans amb els més alts dignataris), i li han donat esperances que finalment no s'han concretat tot i la retòrica habitual sobre la relació entre competitivitat i educació, la formació de capital humà i la necessitat de desplegar tot el potencial dels joves mitjançant l'ús de les TIC a l'educació.

Tothom diu que està encantat amb la iniciativa OLPC i que posar ordinadors en mans dels alumnes estaria molt bé. Aleshores, perquè els governs no es decideixen? A ben segur que la resposta a aquesta pregunta té facetes relacionades amb els pressupostos, la burocràcia, l'academicisme, la incertesa sobre com encaixaria en el sistema, la formació del professorat, altres prioritats, etc. Però sembla que no es pot descartar una hipòtesi, tal vegada poc confessable però important: donat que la informàtica d'usuari ara per ara està majoritàriament basada en sistemes i productes d'Intel-Microsoft, el cap d'estat o de govern que ha de prendre la decisió no vol passar a la història com aquell que va embarcar el sistema educatiu del seu país en una aventura de tecnològica incompatible, divorciada del que s'empra a les empreses i a la societat. Seguint aquesta especulació i dit sigui amb tot el respecte, és possible que un cert component freakie del projecte OLPC faci por als decisors i als aparells estatals.

Això dóna peu a una quarta felicitació, aquesta per a un tàndem insòlit, el format pel Sr. Negroponte i el famós Sr. Bill Gates, de Microsoft (una mena de versió high tech dels "extraños compañeros de cama" de la política). El motiu no és altre que per la seva lliçó de realisme, certament interessat, però realisme al cap i a la fi.

Al llarg d'aquests anys les relacions entre les dues organitzacions no han estat especialment productives: el projecte de la Fundació OLPC és un projecte open source i quan Microsoft li demanava que incorporés Windows XP la resposta que obtenia era que sí, que així seria quan el codi de Windows fos obert. Diàleg de sords, òbviament. Val a dir que les crítiques de Microsoft al projecte de l'XO han estat en conjunt moderades, centrant-se en coses concretes com que la pantalla és petita i la falta de disc dur. El mes de maig de 2007 la gent d'OLPC encara deia que no hi havia cap pla per donar suport a Windows.

Aleshores, la situació és que, d'una banda l'OLPC gairebé no aconsegueix col·locar el seu producte, i sospita (o coneix?) el motiu de fons. Veu com Intel pren la iniciativa, desplegant tot el seu poder. De l'altra, Microsoft, veient la potencial competència de l'XO i d'altres desenvolupaments open source als països emergents, decideix promocionar la seva tecnologia oferint als governs amb finalitat educativa una suite conjunta d'XP i Office al preu de tres dòlars. Les prestacions són una mica descafeïnades però incorpora el paquet Microsoft Math 3.0 i Learning Essentials 2.0 per a Office, a més del gestor de correu Live Mail.

Aleshores es produeix la notícia bomba, impulsada pel realisme dels dos líders que els porta a un partenariat fins fa poc impensable: Microsoft participa a l'OLPC i gent de les dues organitzacions es posen a treballar (podeu veure-ho aquí) per incorporar la suite de tres dòlars en la memòria flash de l'XO, tot i la dificultat de que Windows interactui amb les coses no estàndard que fan que l'XO sigui tant innovador, com les tecnologies de pantalla i de gestió de l'energia. Això comportarà augmentar una mica el preu de l'XO tant per les llicències com per la necessitat de posar un processador una mica més potent, però en cap cas s'altera l'esquema de preus de l'XO: vindrà a ser l'ordinador de 200 dòlars!

Així que, després del seu naixement el 2007, potser el 2008 serà l'any en què es produirà l'envolament de l'XO, tal vegada per comandes de centenars de milers o de milions d'equips per a sistemes educatius de països emergents. I no només per a aquests, ja que l'acord val per tots els països (segons informa Associated Press, dinou governadors d'estats dels Estats Units ja s'han interessat pel tema). El projecte OLPC és ara global.

Si la cosa acaba tècnicament bé, el tàndem Negroponte-Gates pot exercir una seducció irresistible i es pot obrir una dinàmica de mercat TIC-educació sense precedents. Si és així, quina mena de conclusions en traurem? Milions de nens afrontant la seva escolarització amb el recurs permanent a un ordinador personal, en uns quants anys, no provocarà en ells i en els seus països una explosió de creativitat i d'iniciativa? Ens plantejarem com ens concerneixen els projectes educatius d'alt potencial innovador, no importa el país on es que duguin a terme ja que l'educació també, ho volguem o no, és un assumpte global?

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

dissabte, 29 de setembre del 2007

El malson de Julie Amero

El mes de juny passat una jutgessa de Connecticut va decretar la celebració d'un nou judici per a la professora substituta Julie Amero, condemnada per ensenyar voluntàriament imatges pornogràfiques als alumnes de la seva classe de "7th grade" (12 anys). El jurat la va considerar culpable de quatre delictes d'atemptat contra la integritat moral d'un grup de menors d'edat. La pena màxima que se li podria arribar imposar és de 40 anys de presó (10 anys per cadascun dels delictes), tot i que segons els experts probablement la seva condemna hauria estat força inferior en no tenir antecedents penals. Diversos aplaçaments en fer pública la condemna i aquesta decisió d'efectuar un nou judici es poden interpretar, diuen, com punts favorables per a l'acusada, tot i que hi ha prou marge per a la incertesa sobre el veredicte final.

El resum dels fets és que Julie Amero havia de substituir un professor. A petició d'ella, que volia enviar un correu al seu marit, aquest professor li va obrir l'ordinador amb la seva contrassenya (Amero no en tenia pel seu caràcter de substituta) i li va dir de no tancar l'ordinador sota cap concepte perquè aleshores ell tendria problemes per tornar-hi a accedir. Amero es va absentar per anar al lavabo i quan va tornar uns alumnes estaven mirant una web de models de pentinats i de cop i volta van començar a sortir pop-ups pornogràfics.

Amero no va saber reaccionar. Va intentar tancar-los, però cada cop en sortien més i no se li va ocòrrer apagar el monitor ni desendollar l'aparell. Posteriorment diria que no sabia com fer-ho i que no va atinar a tapar-lo amb alguna peça de roba. Pel que sembla l'ordinador va estar una llarga estona mostrant pop-ups, sobre la duració de la qual hi ha discrepàncies. Un alumne va declarar que la professora es va passar dues hores amb aquestes imatges a la pantalla i un altre va dir que la professora el va apartar físicament perquè no les veiés. Les declaracions després serien aprofitades per l'acusació.

Julie Amero va dir a la direcció del centre el que havia passat però el director se'n va desentendre. Més tard, un cop iniciat el procés penal, treient de dins el més fosc de la cultura corporativa del sector educatiu —abandonar el professor quan aquest té problemes o mala sort—, diria que "la professora Amero és la única que ha tingut un problema amb els ordinadors ... aquí no havíem tingut mai pop-ups", implicant per tant allò tant insidiós d'alguna cosa haurà fet ...

L'ordinador en qüestió era un PC força antic, amb Windows 98 i Internet Explorer 6.02, sense antispyware i amb el programari de filtre i antivirus expirat, en no haver estat renovada la llicència. Tot i que el sistema operatiu, l'antivirus i els eliminadors de programes espia haguessin estat actualitzats, això no hauria pas garantit que no apareixerien pop-ups o problemes imprevistos. Res però va impedir la fiscalia de tirar endavant el seu cas d'atemptat contra la integritat moral dels menors d'edat. La policia mai va mirar si l'ordinador estava infectat o no (ho estava) i durant el judici el jutge va impedir testimonis pericials de la defensa argumentant que aquell no era lloc per entrar en "qüestions tècniques".

Com recolliria el diari USA Today, això és el que passa per tenir policies, fiscals i jurats tecnològicament analfabets. En relació amb això un post de Tech News Watch assenyalava que els jutges no es disculpen per estar tècnicament desinformats (aquí fa poc que un jutge va demanar les "planxes d'impressió" d'una vinyeta suposadament delictiva publicada en una revista d'humor) i que la defensa va ser negligent i poc assertiva en l'aspecte tecnològic. A més, en un cas així el sistema de jurat permet que els prejudicis i les fòbies es combinin amb la més absoluta ignorància del món de les tecnologies de la informació, de les incidències indissociables al seu ús i del paper d'aquesta en el món d'avui.

No és extrany que el cas hagi suscitat moltíssims comentaris. La gran majoria han estat de simpatia per l'acusada, expressant que un incident així podria passar a tothom i que ser castigat per una cosa tant insignificant és increïble i fa basques. Però no totes les opinions han anat en aquesta línia. N'hi ha que aprofiten l'ocasió per expressar dubtes seriosos i insultants —ofendre via Internet és senzill, surt barat i no cal donar la cara— sobre la competència personal i la intel·ligència de la professora, dient que podia haver reaccionat molt millor. També n'hi ha que volen que els errors (dels altres) es paguin amb sang. I no falta qui assegura que Julie Amero va disfrutar ensenyant les imatges als alumnes i que es mereix el càstig sobradament. D'aquests n'hi ha que diuen que n'hi ha prou amb mirar-li la cara per saber que és culpable. També hi ha qui suggereix que la policia tindria que investigar si hi ha rastres de pornografia a l'ordinador que la professora Amero té a casa seva, per veure si està interessada en aquest tema. Si no n'hi ha, és que està "neta", però si n'hi ha, aleshores ja es té l'evidència que es buscava.

Els precedents que una sentència condemnatòria en ferm podrien crear són esgarrifosos, tot i que això passi als Estats Units. Aquí, podria haver-hi un cas similar? Especulant una mica, podria un professor ser portat a judici per l'aparició de continguts pornogràfics en un ordinador de la seva aula? Amb l'assignació de responsabilitats respecte de les TIC en els centres d'ensenyament derivada de les normatives actuals, es podria acusar a un coordinador d'informàtica o un director de no tenir actualitzat el programari de protecció o de no haver pres totes les mesures tècniques necessàries? Seria la responsabilitat traslladable a les empreses contractades per donar suport a la gestió tècnica dels equipaments? O als ens públics o privats titulars dels centres?

Amb tota probabilitat en cas d'incident segurament es farien públiques opinions que dirien que és inacceptable que una escola no tingui una total seguretat en aquest àmbit, com si això fos tant fàcil. Es diria que els centres educatius són responsables de la seguretat dels alumnes en tots els sentits, per la qual cosa tots els ordinadors han de disposar de totes les proteccions possibles, tenir-les actualitzades i pagar els serveis que siguin necessaris. Quantes famílies, periodistes o "creadors d'opinió" no demanarien grans responsabilitats a l'escola, això sí, fent ulls clucs al fet que tal vegada els seus propis fills hagin vist tanta o més pornografia per Internet amb els amics o des de la intimitat de les seves pròpies llars?

En definitiva, aquesta notícia d'actualitat posa de manifest un assumpte molt delicat, complex i d'implicacions poc clares, que mereixeria reflexió, debat i criteris sensats i ben informats, que generessin confiança i pautes clares d'actuació. Cas contrari podria estendre's l'actitud, tant perjudicial com lògica, que manifestava una professora: "després de llegir aquesta notícia a la meva feina no faré servir mai més els ordinadors".

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

PD. Hi ha un blog dedicat a aquest cas i, com és ben propi dels Estats Units, s'ha constituït un fons col·lectiu per a la defensa de Julie Amero, al que s'hi poden fer aportacions via Pay Pal. A més dels links que conté el text anterior, aquest article ha estat elaborat a partit d'informacions publicades al New York Times ("Connecticut Teacher Convicted in Pornography Case Gets New Trial", 7 de juny de 2007), a la web del Norwich Bulletin (http://www.norwichbulletin.com/), ciutat on va passar el cas, i la web i el fòrum de The Times Online: http://technology.timesonline.co.uk/tol/news/tech_and_web/article1464355.ece La plana
http://www.networkperformancedaily.com/2007/01/the_strange_case_of_ms_julie_a_1.html conté informació des d'un punt de vista tècnic, incloent la referència a la pàgina web que va originar el problema.

dissabte, 21 de juliol del 2007

TutorVista

Una professora lituana amiga de Seymour Papert em va dir fa uns dies que el desembre passat el professor havia estat atropellat per una moto a Hanoi, quan intentava travessar un carrer de tràfic intens -d'aquests on no es para ningú per deixar passar els peatons- proper a l'hotel on s'allotjava. D'això ja fa molts mesos i sembla que el pronòstic no és gens optimista. Esperem que no sigui així, i que aquest educador i innovador eminent pugui sortir del mal pas en que es troba de la millor manera possible.

Dic tot això perquè estava buscant informació sobre aquest fet i m'he trobat amb un tema molt diferent, que val la pena comentar tot i que, segons com es miri, estigui a les antipodes del pensament de Papert sobre els usos educatius de la tecnologia i el seu rol en l'exploració i el desplegament de la creativitat. Que és precisament el que motivava la seva estada a Vietnam: un congrés d'ICMI sobre el paper de la tecnologia digital a l'aprenentatge de les matemàtiques.

En aquesta Nota em refereixo dons a l'organització comercial d'un servei de classes particulars per Internet. L'empresa TutorVista, amb seu a Bangalore, ofereix tutoria personalitzada a distància en aquella modalitat que la gent de marketing en diu "anytime, anywhere", a les que s'hi podria afegir "anysubject". Ara per ara és un servei en llengua anglesa de classes personalitzades de matemàtiques, anglès, ciències, economia, etc, de tots els nivells educatius, inclosos els primers anys d'universitat, orientat sobretot al mercat nordamericà. El rang de matèries que ofereix no és encara exhaustiu, però ja diuen que si no trobes el que vols no per això deixis de preguntar.

La tecnologia és simple. Només cal disposar d'Internet de "banda ampla", telefonia sobre IP (VoIP), auriculars, microfon, i una mena de tauleta digitalitzadora on professor i alumne poden escriure alhora en temps real. El sistema proporciona ajut instantani o a hores convingudes, i en aquesta darrera modalitat l'empresa pot garantir que l'alumne treballarà amb el mateix professor particular. L'import que s'ha de pagar és només 100 dólars al mes per disposar de "tarifa plana" (consultoria il·limitada, segurament amb algunes restriccions) o 20 dólars per hora. Aquestes i d'altres coses es poden veure a la web de TutorVista (empresa de la qual jo no pretenc fer-ne propaganda ni hi tinc cap relació).

No és extrany que aquesta iniciativa empresarial orientada al mercat global sorgeixi i arreli a l'Índia, al país dels "call centers" per a les empreses i el món econòmic, amb una amplíssima experiència de treball internacional i amb una base de professionals molt preparats, i que saben anglès. No és l'educació una branca de l'economia? en la societat del coneixement, no hauria de ser la seva branca principal? Dons era inevitable que arribés un tipus de servei que ens confirma, un cop més, que el valor econòmic no està tant en la informació o els continguts com en el suport, en la relació interpersonal, i també en conèixer l'alumne per saber proporcionar l'estímul convenient i l'orientació adequada en el moment oportú. El valor econòmic rau primordialment en la transacció individualitzada professor-alumne, no en l'impartiment genèric de lliçons transmitives ni en el propi material d'estudi.

Potser en aquest país ja tenim aquest tipus de servei ofertat localment, no ho sé, i si fos així, m'agradaria saber quina audiència i quin èxit té. El que voldria recalcar és com Internet "ho canvia tot", el seu efecte globalitzador. Els lectors d'aquestes Notes ja hauran comprovat el meu interès i preocupació sobre les implicacions imparables i profundes que té la globalització per a l'educació. Que de moment les seves conseqüències no siguin gaire visibles no importa massa, és només qüestió de temps; potencialment ja són aquí. Per exemple, podria una empresa d'un país de costos baixos oferir serveis de classes particulars per a estudiants catalans? tot i que sobti, oi que no sembla massa dificil? Potser algú pensi que el caràcter minoritari del català proporciona una mena de "barrera protectora", però a mi no em sembla un obstacle gaire consistent. És segur que en el mercat educatiu català el servei es pot oferir en castellà, i fins i tot és ben plausible que professors de països sense barreres idiomàtiques (vull dir, amb gent disposada a dominar una llengua estrangera –inclosa la catalana- en poc temps) puguin fer de tutors en línia emprant un català més que correcte. L'experiència real de moltes persones procedents de paísos de l'est europeu, amb la seva "voluntat innata" (és una manera de dir-ho) d'aprendre idiomes, sembla indicar-ho així.

Internet revoluciona el món, l'aplana que diu Friedman, i això inclou el funcionament i l'organizació de les institucions, fins i tot de les escolars, encara que per ara es noti ben poc. Donaré un exemple nordamericà, que realment fa pensar. Als USA hi ha una forta pressió perquè els alumnes superin les proves estàndard de nivell que imposen la llei d'educació No Child Left Behind de 2001 i d'altres lleis anteriors. El director d'un centre educatiu de Califòrnia no sap com fer-s'ho per poder proporcionar el suport addicional que determinats alumnes del seu centre necessiten. Amb el pressupost de què disposa no pot pagar el professorat extra que podria contribuir a augmentar el rendiment dels seus alumnes en els exàmens i millorar per tant la imatge del seu centre. Com podeu endevinar, la solució consisteix en fer outsourcing del que sería una part de l'activitat intrínseca del seu propi centre, la solució és ... TutorVista!!!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com


dimecres, 18 de juliol del 2007

Una bona notícia

Una Nota d'opinió que vaig escriure fa uns mesos ("L'aprenentatge personalitzat") parlava de la necessitat de donar a cada alumne les oportunitats d'obtenir el màxim i el millor d'ell mateix, sigui quin sigui el seu talent o el seu entorn o procedència, i que avançar per aquest camí era fonamental per aconseguir que l'ensenyament reaccioni a la crisi del sistema. Algú, amb molta raó, em va dir que això estava molt bé, però que era impossible en la pràctica, cosa que ja admetia a la mateixa Nota quan opinava que posar sistemàticament cada alumne en el centre del seu aprenentatge és molt difícil en el marc organitzatiu actual, caracteritzat per un currículum "totalitari", abrumador, que vol ensenyar tantes coses que no deixa espai per trobar-se a un mateix, per autoexplorar-se (i l'orientació, dit sigui de passada, poc rendiment pot tenir sense autoexploració). En una altra Nota recent ("El paper de la creativitat"), insistia en que "fa falta alliberar espais per a la creativitat durant l'escolarització".

Demano a lectores i lectors que em disculpin aquestes autocites, motivades pel que em sembla una molt bona notícia, tot i que no ens afecti directament (tot i que espero que de retruc ho acabi fent algun dia, no massa llunyà). El fet és que l'autoritat curricular anglesa, la "Qualifications & Curriculum Authority" (QCA) acaba de fer públic el nou currículum de secundària (11-14), que entrarà en vigor el setembre de 2008, dissenyat "per donar al professorat un marc menys prescriptiu i més flexible per ensenyar, creant més espai per ajustar el currículum a les necessitats de cada estudiant individual", segons diu una nota oficial de la QCA.

El "Chief Executive" de la QCA, Ken Boston, ha declarat que "l'objectiu és augmentar la flexibilitat ... el currículum manté les matèries però al mateix temps ofereix més oportunitat per a l'aprenentatge personalitzat, afronta els majors reptes de la societat i equipa els joves amb les destreses per viure i treballar al segle XXI".

En concret això es tradueix en que disminueix el volum de continguts fins ara obligatoris, tot i que s'introdueixen nous temes i que el es perd queda com a voluntari o opcional. Un punt essencial del nou currículum és que s'espera que alliberi fins un 25% de l'horari escolar, temps que s'ha d'invertir en la personalització de l'aprenentatge de l'alumnat, tant del que segueix amb dificultats com del que podria avançar més i més a fons.

El Sr. Boston diu que l'enfocament adaptatiu centrat en l'alumne, "no és una obsessió moderna pel benestar dels estudiants, ni representa cap rebuig de la importància de l'ensenyament formal, tampoc no significa apartar-se del currículum basat en matèries: és l'estratègia ... que serveix per millorar l'aprenentatge i l'assoliment de resultats a tots els nivells, individual, escolar i nacional". Perquè quedi clar que això és necessari, afegeix que "l'enfocament tradicional del currículum està exhaurit, ha donat tot el que podia d'ell i ja no funciona més" (les traduccions són meves i, com sempre, aproximades; per això recomano consultar els documents originals). Els arguments donats per la QCA són, com es pot veure, prou contundents, i jo diria que no massa habituals de les esferes administratives-governamentals.

Els que tendeixen a veure els canvis com una devaluació dels nivells, poden comfortar-se amb el fet que es mantenen els examens nacionals britànics dels 11 i dels 14 anys. El període de transició per aplicar els nous programes ha d'acabar el 2010, quan cada centre d'ensenyament ha de ser capaç de gestionar la personalització de l'aprenentatge del seu alumnat. El mandat per innovar, en base un instrument curricular renovat, sembla dons ben explícit.

Espero que es parli força d'aquest assumpte, però això ja es veurà. De moment el que calia era donar una bona notícia.

Molt bon estiu!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

divendres, 13 de juliol del 2007

El paper de la creativitat

Una col·lega m'ha donat la URL d'una interessant xerrada en vídeo d'un tal Sir Ken Robinson, que pel que he vist és un notable personatge anglès del qual jo no n'havia sentit parlar mai. Aquesta producció de l'any 2006 té el suggerent títol "Do schools kill creativity?" i considera el paper que la creativitat hauria de tenir en l'educació i les causes de que en tingui tan poc. Em permeto recomanar-lo vivament: només dura vint minuts i si més no, és un bon exercici d'anglès.

La seva tesi central és que "la creativitat és tan important com l'alfabetització i l'hauríem de tractar amb el mateix estatus", però que, en canvi, "eduquem apartant les noies i els nois de les seves capacitats creatives" i malaguanyem aquestes capacitats d'una manera implacable, "per no dir despietada". (Poso entre cometes diverses cites aproximadament literals).

La base d'aquesta falta d'atenció al desenvolupament de la creativitat s'ha de buscar molt enrera, en el propi disseny històric dels sistemes educatius de l'era industrial. Sir Ken diu que "tot el sistema d'educació pública arreu del món és un perllongat procés d'entrada a la universitat", per la qual cosa "el propòsit de l'educació actual és la producció de professors universitaris", cosa molt respectable però que no hauríem de considerar "com la més alta fita de la realització humana: és només una altra forma de vida".

El resultat d'aquest enfocament és que els sistemes educatius actuals estan basats en l'ideal de l'habilitat acadèmica, atès que en el passat van ser dissenyats a imatge de les universitats i per satisfer les necessitats de selecció d'aquestes, a més de proporcionar mà d'obra amb les qualificacions imprescindibles per satisfer les necessitats de la industrialització. La conseqüència de l'enfocament academicista és que "molts individus amb talent, brillants i creatius pensen que no ho són, perquè les coses en les que podrien destacar i ser feliços fent-les no són les que els centres educatius valoren i són sovint estigmatitzades".

Com que la creativitat es manifesta en la capacitat de fer coses i de fer relacions que un mateix no ha fet mai (fer-les sense copiar ni seguir instruccions explícites), comporta sortir-se de la norma, tenir pensaments divergents, "és una certa forma d'error" diu Sir Ken. I això no és massa compatible amb els exàmens: "Penseu en qualsevol examen: la idea bàsica és no equivocar-se, no fallar. Això no porta a la creativitat ni a la iniciativa. Si segueixes i t'apliques estrictament en el que et manen no fallaràs i aprovaràs i tothom et lloarà." Però no desenvoluparàs la creativitat.

Penso que aquest "talk" de Sir Robinson val molt la pena. La seva "performance" és destacable per la claretat, la gosadia i l'oportunitat dels seus plantejaments, i també per la manera com els presenta, amb un gran domini de la broma, de la ironia, del gest i de les pauses (remarco això del domini del ritme i dels silencis: aquí ens trobem sovint que molts locutors i conferenciants enganxen les frases sense fer la més mínima pausa). I, a més, en només vint minuts transmet un missatge clar i que fa pensar. D'això també n'hauríem d'aprendre.

Robinson parla de creativitat posant especial èmfasi en la creativitat artística, explicant perquè les arts, el drama i la dansa són al capdavall de la jerarquia curricular. Li faltaria fer referència al fet que la creativitat es pot desenvolpar i exercir en tots els àmbits si hi ha una acció pedagògica explícita, per a la qual els centres educatius, pressionats per un currículum aclaparador, estan poc preparats. Fa falta alliberar espais per a la creativitat durant l'escolarització. En la meva opinió, promoure la creativitat és la innovació real que l'educació necessita, i possiblement sigui una de les poques vies d'atraure la imaginació dels alumnes, de comprometre'ls i de preparar-los de veritat per a futurs aprenentatges. I, òbviament, les TIC proporcionen múltiples instruments per a la creativitat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com


dimarts, 17 d’abril del 2007

Webcams i intimitat

El passat 3 d'abril el diari La Vanguardia informava de la web votamicuerpo.com, lloc on molts adolescents i joves pengen fotos d'ells mateixos que són comentades i puntuades de l'1 al 10 pels internautes. Que aquesta mena de "servei" és un negoci per al que qualsevol publicitat és bona ho deixa ben clar el missatge que apareixia a les poques hores: "Hola: Debido a la aparición de esta página en diferentes medios de comunicación durante el dia de hoy estamos teniendo problemas en aceptar todas las visitas que nos llegan. Estamos ampliando los servidores y realizando algunos cambios para poder volver lo antes posible (Eso no significa ni que hayamos cerrado ni lo vayamos a hacer, sino todo lo contrario). Disculpen las molestias. " L'esmentat diari deia que webs com aquesta són una manifestació preocupant de la forma que pren entre adolescents i joves el "culte al cos" que tant es practica a la nostra societat. Jo hi afegiria que també és una manifestació de la promoció econòmica d'aquest culte. Amb poca inversió i encara menys escrúpols es poden muntar empreses que prosperen sobre la base de la manipulació i l'explotació de la intimitat de les persones, i molt especialment de la de joves i adolescents.

N'hi ha prou amb una observació superficial de la xarxa per constatar la gran expansió d'aquests negocis. És important remarcar que el seu impacte va molt més enllà del que es pot considerar "culte al cos" i que implica plenament l'àmbit formatiu. Aquestes webs poden incidir molt negativament en el desenvolupament dels adolescents: estimulen una fixació desproporcionada per l'aparença personal, fan que el propi cos es posi en el centre de la personalitat i indueixen a que noies i nois es presentin merament com a potencials objectes sexuals, amb exclusió de qualsevol altra característica.

Aquest fenomen ha arribat en molt poc temps, gairebé de cop, per l'efecte combinat d'Internet i de les webcams. Aquestes eines permeten gravar fotos i vídeos i pujar-los a un servidor, des del qual són visionats o descarregats. El pas intermedi per un servidor fa que en principi sigui possible un cert control si el proveïdor del servei té criteris al respecte i els aplica posant-hi els mitjans necessaris. Tanmateix no sembla que aquest sigui el cas habitual.

Una altra manera de procedir és emetre en directe, sense cap mena de filtratge, cosa que molts adolescents fan habitualment des de la intimitat dels seus dormitoris. El desconeixement dels pares d'aquesta realitat és molt gran i la immensa majoria ni s'imagina que a l'abast dels seus fills hi pugui haver servidors de videoxats cara a cara i en directe, sense cap mena de controls. Menys encara s'imaginen que en puguin ser usuaris habituals.

La tecnologia ha posat ben a l'abast dels menors d'edat l'accés a entorns d'alt risc que prenen la forma de comunitats virtuals on tothom transacciona intimitats. En els videoxats no és pas estrany que un actor demani a l'altre que es tregui la roba i que el llenguatge combini incitació, adulació, dominació i vexació. També hi ha el perill d'anar més enllà: el salt que hi ha de fer poses i exhibir-se davant la webcam a ser subministrador del priopi cos és certament molt gran però no pas impossible de donar. No falten exemples de les males conseqüències que per a alguns adolescents han tingut les incitacions i exigències de certs visitants habituals d'aquests llocs, entre els que no hi falten depredadors sexuals.

L'ús de les webcams per part dels adolescents és sobretot un assumpte de les famílies, però és clar que no pot ser aliè a un sistema educatiu que tingui com a objectiu primordial la formació de persones. El fet que la transacció de la intimitat no es produeixi en hores de classe ni s'emprin els ordinadors i les connexions a Internet dels centres d'ensenyament no significa que no se n'hagi de parlar en termes educatius. Sense dramatitzar, cal saber més sobre una problemàtica que existeix i que està molt estesa.

Sóc de l'opinió de que els professors i professores parlen molt poc de com els alumnes fan servir Internet. L'assumpte de l'accés a pàgines pornogràfiques en els centres educatius i de com controlar-lo era objecte temps enrera d'un cert nivell -limitat- de conversa i debat, i en una part dels centres públics de Catalunya s'havien instal·lat dispositius per fer-ho possible. Sovint s'esmentava el concepte "d'ús segur d'Internet", sobretot en relació amb l'assumpte del filtratge de continguts, i s'havien fet campanyes al respecte. Però ara és evident que el concepte de seguretat a Internet ha adquirit una nova dimensió i que s'hauria de renovar i ampliar la conversa respecte d'això, perquè la tecnologia ha posat el llistó molt amunt, situant-nos davant d'una situació molt més complexa i díficil. Només la podrem afrontar si entre tots (adolescents i joves, famílies i professorat, mitjans de comunicació, institucions) som capaços de fer seriosament aquest debat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

dilluns, 2 d’abril del 2007

Un euro al dia

Un estudi realitzat als països nòrdics assenyala que la disponibilitat i l'accessibilitat d'equipament és el factor que més facilita i estimula l'ús educatiu de les TIC. Això sembla bastant obvi, però el fet que s'afirmi en un informe realitzat per una consultora independent finançada pels departaments d'educació de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia li dóna un to molt alt de respectabilitat i de fiabilitat.

O sigui que podem donar per confirmat el que en certa manera (molts) ja sabíem: que disposar d'amplis recursos informàtics és imprescindible per canviar la pràctica de l'educació. A nivell d'un centre educatiu la destresa exercitada, el coneixement empíric i l'autosuport d'una massa crítica de professorat són els factors fonamentals perquè prengui cos la innovació basada en les TIC, molt més que les teories i els cursos. Innovar és canviar les pràctiques socials, i no hi pot haver prou pràctica si no hi ha prou eines a l'abast de tots, professors i alumnes.

És senzill quantificar el volum necessari de recursos informàtics quan l'objectiu és que cada professor o professora faci les seves classes amb l'ajut d'un ordinador. Facilitar la integració de les TIC en la pràctica del professorat requereix, essencialment, la creació d'una infraestructura de centre amb les millors condicions de seguretat i disponibilitat.

Però la cosa no és tant senzilla quan l'objectiu és canviar la pràctica de l'alumnat donant-li oportunitats reals de que sigui més actiu i responsable en el seu treball, perquè aleshores són els alumnes els que han de tenir els recursos informàtics al seu abast, d'una manera àmplia i continuada. En el cas més òptim diríem que han de disposar d'ordinadors individuals (personals) de manera permanent. És a dir, un ordinador per cada alumne, o com diuen als USA, "1-to-1 computing".

Un estudi de tots els "sistemes escolars" dels Estats Units de com a mínim 4,000 alumnes (un total de 2,500 "sistemes" diferents comandats per autoritats locals) ha posat de manifest que l'any 2006 el 23% d'aquests sistemes estava implementant projectes de "1-to-1 computing". Amb l'increment dels pressupostos educatius sembla que aquesta tendència s'hagi d'accelerar, oimés si es té en compte que donar protagonisme a l'alumnat mitjançant l'ús de les TIC té uns resultats preliminars apreciables en termes de menor absentisme, de menys problemes de disciplina i de millora de les destreses d'escriptura, resultats que ja es venien veient en projectes capdavanters com el d'Henrico County o el de l'estat de Maine.

Al nostre país, què es podria fer amb un euro per alumne al dia? Si es prengués com a base un col·lectiu inicial "experimental" d'uns quants milers d'alumnes (o fins i tot, d'unes desenes de milers) en centres apropiats, que no es podria fer amb 365 euros per alumne i any? Amb 1,460 euros en quatre anys, no podria tenir cada alumne un ordinador portàtil amb tota mena de programari, manteniment, garantia, infraestructura de centre, serveis de suport? I, molt especialment, no es podrien incloure dins d'aquest cost continguts digitals lliures i de pagament substancialment alternatius als llibres de text? Pensant en termes de prova en una escala suficient, no seria aquesta una manera pràctica d'investigar com es poden afrontar conjuntament la crisi de resultats i de comportaments, la divisió digital i l'encara més problemàtic "skills gap"?

Als USA sembla que ho comencen a fer, i un 30% més barat: allà diuen que això es pot aconseguir amb un dòlar al dia. Segur que avançar en aquesta línia no és fàcil en cap sentit, ni d'una rendibilitat educativa immediata. Tanmateix, caldrà seguir-ho de prop, i sobretot, experimentar-ho!


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

divendres, 9 de març del 2007

Conservapedia

"Benvinguts a Conservapedia – Una enciclopèdia conservadora en la que podeu confiar" és l'encapçalament de Conservapedia, una enciclopèdia que els seus promotors, fonamentalistes cristians dels Estats Units segons la revista Wired, voldrien que fos una alternativa a la Wikipedia, la qual titllen d'anticristiana i antiamericana. La Conservapedia té el mateix disseny que la Wikipedia, empra els mateixos colors i tipus de lletra i fa servir les mateixes eines.

La Conservapedia és molt recent. La van obrir a finals de novembre de 2006 un advocat conservador i un equip de 58 alumnes de secundària superior de l'àrea de New Jersey escolaritzats a casa, amb la voluntat de crear un recurs per al públic en general, lliure dels defectes de la Wikipedia, que segons ells està en mans de liberals, de "sense déu" i de "sense nació". Mitjançant un curiós càlcul (que expliquen a la secció "Examples of Bias in Wikipedia") els promotors de la Conservapedia han determinat que la Wikipedia és "sis cops més liberal que el públic americà", de manera que per a ells construir una alternativa és un acte de militància, a l'abast d'uns alumnes motivats i ben dirigits.

Conservapedia dóna suport als crítics de l'escalfament global. Entre d'altres coses diu que els científics que donen arguments en favor d'aquesta teoria estan motivats per la necessitat d'obtenir subvencions i que la majoria són liberals ateus. També recull àmpliament el pensament creacionista sobre l'evolució. Així, l'entrada sobre els cangurs diu que "com tots els animals moderns ... els cangurs són descendents dels dos membres fundadors de l'espècie ... que foren portats a l'arca de Noé abans del diluvi universal".

Aquest és un intent més de subvertir la suposada hegemonia que té a Internet la teoria de l'evolució quan es tracta d'explicar els orígens dels humans i dels animals. En això la Conservapedia està acompanyada per CreationWiki, un projecte iniciat el 2004 íntegrament dedicat a promoure el creacionisme com a alternativa de l'evolucionisme. Conservapedia i CreationWiki s'inscriuen en els esforços de cristians evangèlics per reduir l'ensenyament de l'evolucionisme o al menys situar-lo en igualtat de condicions del creacionisme, darrerament modernitzat amb el nom de "disseny intel·ligent".

Aquest és un assumpte que aparentment no es planteja aquí però que darrerament ha adquirit força virulència als Estats Units, afectant la feina del professorat. En un cas que va atreure molta audiència, l'equip de professors de ciències d'una high school de Pennsylvania es va resistir al mandat de la junta escolar d'explicar el creacionisme en les seves classes. El cas va anar a judici i el jutge va donar la raó als professors, decidint que el "disseny intel·ligent" no es podia ensenyar com una alternativa científica a l'evolució, decisió que va ser qualificada de correcta pel diari oficial del Vaticà (1).

Tot plegat proporciona sobrats motius de reflexió sobre el paper del professorat en relació a l'ús educatiu de la web, i també ofereix unes excel·lents oportunitats perquè els alumnes (tot practicant l'anglès) vegin de primera mà la qüestió de la qualitat i la validesa de les fonts d'informació.


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) "In 'Design' vs. Darwinism, Darwin Wins Point in Rome", The New York Times, January 19, 2006.



dijous, 1 de març del 2007

Consumidors d'educació

Fa un parell de dies la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació va tenir l'amabilitat de convidar-me a presentar un assaig que vaig escriure l'any passat. Crec que la sessió va anar molt bé, en gran part perquè hi va haver un debat variat, intens i estimulant. Projectada a la pantalla, una frase lapidària de la presentació deia, literalment: "Els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat", és a dir, un sistema de talla més aviat única orientat a l'educació en massa. Segurament això sona bastant fort però estic convençut que és així, especialment a la secundària. Em pensava que seria una frase polèmica però no va suscitar especial atenció, tal vegada perquè els assistents van considerar-la obscura o extravagant, o perquè hi havia molts d'altres temes interessants a parlar.

Tanmateix penso que l'anterior afirmació s'aproxima a la causa més important de la insatisfacció i dels problemes de l'educació actual (i en particular de la nostra educació, ara i aquí), i que alhora és la representació d'una situació molt més general. Per aquest motiu em sento motivat a dedicar unes quantes ratlles (bastants) a aquest assumpte.

Situem-nos de primer en el món dels adults. Per a aquests la participació en una economia basada en el consum és inevitable i imprescindible. S'ha d'anar al supermercat i pagar quan ens toqui el torn, hem de posar gasoil amb les nostres mans i impregnar-nos del seu perfum, consumim cinema després de fer cua. Estalviem per a la jubilació (consumim un producte financer) i a l'oficina bancària rebem explicacions poc convincents de per què el nostre pla de pensions només acumula pèrdues, tot i que l'entitat proclama als quatre vents que té uns resultats rècord. Necessitem Internet, però si l'ADSL deixa de funcionar perderem el temps i la paciència amb el suport telefònic, tot i els beneficis fabulosos de la companyia de serveis. No podem viure sense consumir ni ens podem lliurar dels seus inconvenients.

En una botiga hem d'aguantar mirades de suspicàcia o inclús discutir perquè ens canviïn un producte defectuós. Hem de pujar en un autobús ple a vessar o hem de perdre hores del nostre temps amb la Renfe, dia sí, dia també, mentre ens martellegen dient que el transport públic és fabulós. Paguem peatges quan l'autopista està col·lapsada i no rebem servei. De la satisfacció que genera el consum de TV més val no parlar-ne. En definitiva, i per no seguir enumerant (pretenc quelcom més seriós que polititzar aquest post), les transaccions quotidianes associades al consum tenen sovint una vessant incòmoda i enganyosa, fins i tot aspre o desagradable (pujar en un avió n'és un bon exemple, darrerament molt "perfeccionat"). Dir que el consum genera frustració tampoc seria exagerat en molts casos. Aquest és un terme particularment apropiat als usuaris d'informàtica. Crec que la popularitat de Google es deu en bona mesura al fet que el seu ús no és gens frustrant.

Continuem en el món dels adults. La gran majoria dels adults ha de treballar per poder consumir. Aquí es produeix el mateix d'abans: que amb una certa freqüència l'experiència no és del tot satisfactòria. El món del treball i de la vida professional comporten tibantors i conflictes en la relació amb els companys de feina i amb els clients, incomprensions, avorriment i expectatives no reixides. A la vida laboral no li són alienes submissions i humiliacions, ni tampoc penalitats i riscos per al benestar i la salut, fins i tot riscos mortals. Quin remei! És la vida i la vida és dura, ens diem a nosaltres mateixos. Gairebé no queda cap altra opció que considerar normal aquest estat de coses, tot i que afortunadament el treball i el consum també donen satisfaccions i això ens compensa.

La primera pregunta clau és la següent. Què volen els adults consumidors-treballadors? Millorar la qualitat de vida és una aspiració ben comuna i raonable. Els que ho aconsegueixen són envejats (ni que sigui perquè es jubilen: quants professors no ho estan esperant?) Però, a banda d'això, què més volen els adults? Jo diria que volem que les persones amb qui tractem no ens enganyin i siguin honestes amb nosaltres, que no ens facin perdre el temps, que ens atenguin bé i a ser possible amb una certa deferència. Volem que les transaccions quotidianes pròpies del consum siguin individualitzades, còmodes, raonables i que ens donin satisfacció. En certs casos esperem que generin experiències enriquidores i fins i tot memorables. En assumptes realment importants, com els que afecten la salut, volem que ens coneguin, que ens escoltin i ens dediquin un cert temps. Volem no ser només un nombre en un expedient. Volem que la transacció de "consumir sanitat" no es limiti a uns minuts d'un especialista que tal vegada ens mira sense veure'ns.

En l'àmbit laboral els adults voldríem que relacions i transaccions fossin productives i satisfactòries. Volem estar informats, opinar i ser tinguts en compte. Desitgem trobar sentit a la feina que fem, ens interessa que sigui profitosa i útil. En general no es tracta que els adults no vulguin treballar, ni que vulguin inventar-se objectius inapropiats ni anar descontrolats, a la seva, tot i que d'aquests també n'hi ha. El que la gent generalment vol és poder fer el que pertoca fer (el que justifica el seu sou) amb autonomia i sense interferències innecessàries, amb temps i responsabilitat, amb suport i bon ambient, controlant el que es té entre mans, tenint una certa perspectiva del context i la utilitat del treball. En la meva opinió, el professorat compartiria clarament aquestes idees, que crec que tenen una aplicabilitat molt general. Tan general que també valen pels alumnes.

Anem ara a la qüestió que ha motivat tota aquesta argumentació. Tot això, es pot aplicar també a nens i adolescents? Què volen els "no adults", els nens i joves dels centres educatius? Si se'ls preguntés, no voldrien més o menys el mateix que els adults? O és que degut a la falta de coneixements i de maduresa pròpies de la seva edat, tot això que hem assenyalat ja no els és aplicable? Pensem potser que els consumidors d'educació, per ser menors d'edat, només han de tenir l'opció de callar i conformar-se?

Personalment em decanto per la primera idea: els nens i joves que consumeixen educació i alhora hi "treballen" en el seu aprenentatge volen el mateix bon tracte que voldrien els adults. Per tant, passivitzar els alumnes, no comptar amb les seves personalitats, opinions i expectatives, és molt greu i té uns efectes molt perjudicials: per a mi és la principal causa d'insatisfacció, d'ineficàcia i de fracàs del sistema educatiu. Crec que el pes d'això és molt superior al dels factors socioeconòmics.

Atès que, en termes generals, el disseny del sistema educatiu és molt antiquat (s'orienta a continguts i lliçons i fou pensat per a l'educació en massa), l'alumne no passa de ser vist com a un "consumidor d'educació" passiu i sense veu. A aquest consumidor se li "ven" un producte en molts aspectes inapropiat, tal com acostuma a passar en el consum massificat. I quan considerem l'alumne com un treballador de l'educació (cosa ben legítima atès que està obligat a lliurar-hi gran part del seu temps) experimenta una problemàtica força semblant a la dels treballadors adults.

En resum, crec que es pot ben dir que per culpa del sistema educatiu d'avui "els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat". I la reacció de moltíssims alumnes és ben clara: indiferència, escapisme o despreci, en alguns casos violència, que se sumen a la natural oposició al món adult. Si amb les estructures actuals no es poden produir avenços substancials en aquest sentit, és que el sistema educatiu no és bo, o al menys, es pot estar segur que no és prou bo.

Els mitjans de comunicació cada cop s'ocupen més del tema educatiu, donant veu a gent de la política, dels sindicats, de l'administració, del món universitari, de col·lectius de professors, de l'economia, etc. En la meva opinió, el tractament que donen a aquest tema és segurament benintencionat però desinforma l'opinió pública i, de facto, culpabilitza el professorat. Hi ha cap altra professió que s'hagi de sentir contínuament acusada d'estar mal preparada? I en ocasions, ni que sigui per passiva, que ho sigui per part dels seus propis empleadors? És habitual que els mitjans de comunicació proclamin que els afers educatius anirien molt més bé amb més i millor formació inicial i continuada dels professors, amb més vocació i també amb una mica més de recursos. Això, tot i tenir un fons de raó, em sembla rebutjable perquè amaga totalment les enormes disfuncions estructurals del sistema educatiu i la naturalesa del producte que s'ofereix a l'alumne. En aquest context seria molt important centrar el debat en temes nous i en especial en com s'ha de replantejar el paper del "consumidor d'educació". No perdem de vista que és un consumidor obligat a acceptar el producte que se li proporciona en una transacció molt sovint despersonalitzada, descontextualitzada i propera al tedi i la desmotivació.

Té res d'estrany que quan a casa se li pregunta a un fill o filla, com ha anat l'escola avui, què has fet, aquest es refugiï en l'evasiva i els monosíl·labs? El que està dient amb aquesta resposta és que no té res d'engrescador a dir. La seva experiència com a consumidor ha estat anodina, i en ocasions, nefasta. Des de l'òptica de treballador del seu propi aprenentatge, l'alumne sap que no ha pogut influir sobre la seva pròpia feina, tot estava prescrit, tot li ha estat manat. Els alumnes, els joves, forçats a consumir un producte rutinari, dissenyat i materialitzat d'una manera que li és aliena, simplement paguen la transacció amb la moneda de la indiferència, de la negació de la conversa i del rebuig.

I les TIC? Doncs per a mi les TIC són imprescindibles per personalitzar l'acte d'aprendre: són els instruments tècnics i conceptuals que més poden contribuir a dinamitzar i transformar la vivència quotidiana dels "consumidors d'educació".

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

divendres, 23 de febrer del 2007

British culture

Quan algú interessat per obtenir informació sobre cultura britànica busca a Google possiblement esperi que en primer lloc li sortirà una web del British Council o de la BBC, o bé la web d'alguna macroempresa dedicada al fabulós negoci de l'ensenyament de l'anglès. No és així. Si a Google hi poseu "british culture", amb cometes o sense, apareixerà en primer lloc la web d'una escola del comtat de Kent, la Woodlands Junior School (junior school, amb alumnes d'entre 7 i 11 anys).

Que la web d'un centre educatiu de primària estigui en la primera posició del rànking de Google en un tema tant ampli com aquest és una excel·lent demostració de l'interès general i de la utilitat que pot tenir una web dissenyada per donar suport a l'aprenentatge escolar. Constitueix un exemple destacadíssim de com la capacitat i les ganes de certs professors de crear recursos d'aprenentatge també pot tenir projecció externa, projecció que en aquest cas és realment molt gran. L'escola Woodlands està orgullosa, i amb raó, dels reconeixements de persones d'arreu del món, especialment del professorat i de les famílies que expliquen com han fet servir els materials i assenyalen que els hi han estat molt útils.

La web de l'escola Woodlands va ser creada per la senyora Mandy Barrow, professora que sabia ben poc d'Internet quan va començar, i que va deixar l'escola el 2004 per plantar-se com a consultora de TIC independent, però que continua afegint-hi informació i gestionant la web sense cost per al centre. Ara compta amb una teaching assistant del centre que s'encarrega de mantenir el diari escolar i la part relacionada amb la gestió.

Navegar per aquesta web és força il·lustratiu. L'escola es presenta oferint tres tours virtuals, de la mà de tres personatges de ficció. El primer itinerari fa una visita a les instal·lacions del centre. Són significatius el "centre d'oportunitats" per al treball individual i en petits grups amb assistents que donen suport als alumnes, i diverses àrees per al treball en grups petits. Compten amb una aula amb 32 ordinadors (l'aula d'informàtica no desapareix!) i amb ordinadors a totes les aules. L'escola disposa d'una àrea tranquil·la per als alumnes que a l'hora del pati volen pau i una àrea de natura gestionada per un "club del medi ambient". A la sala de professors hi ha sillons. El segon i el tercer tours virtuals se centren respectivament en com treballen els nens i nenes un dia normal de classe i en la història del centre, cultivant especialment el vincle amb els antics alumnes. La web de Woodlands també proporciona una guia de la vida escolar a Anglaterra.

Si heu clicat per veure aquesta web, haureu vist el que em sembla encara més important: al centre de la home page hi ha la frase següent: "El vostre fill té només una sola oportunitat de rebre una bona educació i el nostre objectiu és proporcionar-li". Aquesta declaració hauria de ser la regla àuria de tot el sistema educatiu. L'èmfasi en l'alumne com a persona i en el dret a gaudir d'una bona escolarització haurien d'estar en el centre de les pràctiques, els plantejaments i les declaracions sobre l'educació al nostre país, i a tots.

Acabo amb una comparació, no massa engrescadora. Amb les opcions "frase exacta" i "cerca en qualsevol llengua" activades, he posat "cultura catalana" a Google i m'he cansat de passar planes sense que sortís ni una sola web d'un centre educatiu, ni escolar ni universitari, a part de la UOC. Reflexionem ..., que deia aquell personatge del programa "Dinamita".

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com


dimecres, 7 de febrer del 2007

Microvell (MS-Linux?)


El major distribuïdor de Linux, Red Hat, té motius per estar preocupat. Partint de la base que la matèria primera amb que treballa és programari lliure, el gegant de la informàtica Oracle Corp. ha decidir clonar el software de Red Hat i oferir suport als clients de Red Hat a un preu inferior al que cobra aquesta empresa. Ja es veurà si ho acaba fent o no i si aconsegueix endur-se els seus clients, però certament Oracle té immensos recursos financers per sostenir aquesta política tant com vulgui i ensorrar al distribuïdor dominant de Linux o forçar-lo a rendir-se.

Però Red Hat té un problema més gran, que ha fet baixar encara més les seves accions. Aquest problema és "Microvell", l'aliança firmada per les empreses Microsoft i Novell el novembre de 2006. Amb el seu producte estrella SUSE Linux, Novell és el segon subministrador mundial de Linux (Linkat, la distribució Linux del Departament d'Educació, es basa en SUSE).

Aquest acord significa que tota empresa o organització que triï SUSE podrà estar tranquil·la en dos sentits. El primer és que arran d'aquest acord Microsoft ha renunciat a la possibilitat de demandar judicialment a les organitzacions usuàries de SUSE (cal aclarir al respecte que Microsoft manté que Linux viola en alguns aspectes la seva propietat intel·lectual). L'aliança deixa oberta la porta a que Microsoft denunciï a les altres companyies de Linux i als usuaris d'altres distribucions diferents a la de Novell. Segons els analistes, el fet que Novell doni importància a aquesta clàusula de protecció legal dels seus clients es podria interpretar com el reconeixement implícit de que els seus productes han infringit les llicències de Microsoft. Novell, alhora, pren una posició més sòlida perquè que a partir d'ara els seus clients estaran coberts contra eventuals accions de Microsoft.

El segon motiu de tranquil·litat per als adoptadors de SUSE és que Windows i SUSE mantindran una relació tecnològica privilegiada, de manera que els dos sistemes operatius interoperaran molt millor que Windows amb qualsevol altra distribució de Linux, i a més disposaran d'un suport més informat i eficaç.

Les organitzacions que vulguin disposar simultàniament de sistemes Linux i Windows tenen des d'ara nou factor a considerar: l'entorn "Microvell" els hi oferirà seguretat jurídica i major solvència tècnica en assumptes realment importants per al funcionament dels seus serveis informàtics. Per això baixen les accions de Red Hat.

Per a molts seguidors de Linux aquesta aliança entre vells enemics es pot interpretar com el triomf de Linux o com un pacte amb el diable, i també com les dues coses alhora. Microsoft reconeix que Linux s'ha guanyat un important espai en la informàtica professional, que no desapareixerà ni serà comercialment irrellevant. Això també ho reconeix Oracle amb la seva "opa" a Red Hat. [Tanmateix Red Hat diu que la baixada de les seves accions és temporal i prediu que l'acord amb Microsoft esfonsarà a Novell en un any (" Red Hat: We will be here in one year, Novell will not").]

Però Microvell pot condicionar l'evolució de Linux, tant per les decisions tècniques que prenguin les dues companyies com per la inclinació que tindran els desenvolupadors comercials (tant si viuen del software lliure com del propietari, independentment d'on tinguin el cor) a dedicar els seus millors esforços a un entorn amb més demanda per part de les empreses. Així que de facto és molt possible que s'acabi creant una mena de "MS-Linux".

Diuen que en Linus Torvalds, el creador del kernel de Linux, no s'ho ha pres pas malament. Com a persona intel·ligent i creativa, sap que la realitat és molt complexa i que el més important és construir i obrir camins. Tot plegat constitueix un panorama prou interessant. Amusant, n'est-ce pas?


Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

Aquesta Nota es basa principalment en els articles "Alianza Microvell. El cuestionado triunfo de Linux", Comunicaciones World, núm. 217, desembre de 2006, i "Microsoft makes Linux pact with Novell" publicat a ZDNet News el 2 de novembre de 2006.

dilluns, 29 de gener del 2007

La llei de Jessica

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari local d'una capital de província castellana una entrevista amb un director d'institut sobre les cameres de vídeo que per seguretat havien instal·lat al seu centre. Es mostrava satisfet, perquè deia que del sistema de videovigilància el centre n'obtenia tres beneficis: disminuir els retards de l'alumnat, fer baixar l'absentisme i evitar l'entrada al centre de persones alienes. El tema em va sobtar, motiu de més per especular una mica.

El control de l'absentisme amb cameres és curiós, ja que sembla necessari saber quins són els alumnes que no surten a les imatges captades dins del centre, que són els absentistes. Potser hi ha cameres al bar i als patis, de manera que es pot saber qui pul·lula per aquests lloc en hores de classe. Es planteja la pregunta de quins recintes interns es vigilen amb les cameres.

Posats a vigilar, s'expandirà algun dia la videovigilància a les aules? (no em consta que aquell centre ho fes). Penso que si un centre educatiu decidís anar en aquesta línia es produiria una combinació d'oposició frontal i indignada i d'acceptació silenciosa, perquè alguns o molts professors podrien tenir raons per pensar que el sistema els dóna una certa protecció. Un motiu és que els comportaments ordenats i cívics dels alumnes no estan ni de bon tros garantits, i que ja és hora de que se'n generalitzi l'evidència. Un altre és que en moltíssims casos el seu propi centre és pràcticament incapaç de defensar-los quan hi ha problemes seriosos. Es pot suposar que amb l'alumnat passaria el mateix que amb el professorat: segurament hi hauria força alumnes que se sentirien més còmodes en tant que l'ull de la camera contribuís a refrenar els "companys" més esvalotadors, intimidadors o agressius. Les víctimes del bullying possiblement tindrien quelcom significatiu a dir al respecte.

El tercer benefici, el control de l'intrusisme, té certament molta relació amb la seguretat, atès que és prou justificable impedir l'entrada als centres educatius de persones no autoritzades, tal com es fa en molts altres recintes públics i amb la gran majoria d'espais privats destinats a finalitats específiques. La videovigiància permet que el personal dels punts d'accés a l'edifici pugui tenir un ampli control. Però, qui fa aquesta tasca? Són els conserges? Ho fan el cap d'estudis i el director entre classe i classe? Correspon al professorat de guàrdia? Hi ha al centre personal d'empreses privades de seguretat, com en qualsevol altra organització que controla els accessos a les seves dependències?

El control de la puntualitat aparentment no porta massa problemes de concepte. És un ús natural del sistema de videovigilància, atès que és fàcil veure qui entra tard. Cal però que algú que conegui els alumnes miri les imatges dels que es van tard i faci les accions oportunes, de manera permanent. Suposo que aquest és el procediment que se segueix en aquell institut. Per cert, el control dels retards és aplicable també al professorat.

Però aquest control, com el dels accessos, té una derivada inquietant. Què passa si el sistema s'informatitza? Fer-ho només seria una qüestió de temps, ja que hi ha prou tecnologia per fer reconeixement de cares, per seguir els moviments i per obtenir les corresponents dades personals (i d'altres) d'una base de dades. Si es tracta de reconèixer els alumnes (cosa que per extensió comporta fer el reconeixement de tot el personal del centre) n'hi ha prou amb una base de dades interna. Però aquest no és el cas quan es tracta d'evitar l'intrusisme.

La temptació (professional, parental, política, comercial, mediàtica) "de garantir la seguretat" dels centres educatius controlant l'accés de persones alienes o indesitjables pot ser molt forta, irresistible, i no en faltaran proponents ni motius ni "solucions" tècniques. I per fer-ho, què millor que disposar de dades biomètriques de totes les persones que tenen relació "legal" amb el centre educatiu? I la solució és encara més potent si es fa un contrast telemàtic amb fitxers externs, com per exemple de pedòfils, de membres de bandes, de venedors de drogues o d'individus condemnats judicialment.

No m'invento res. Jessica Marie Lunsford era una nena de Florida que va ser violada i assassinada l'any 2005 per un individu amb antecedents de violència sexual. De la reacció en va sortir una llei, que es coneix com a "Jessica's Law", que s'aplica en alguns estats dels Estats Units i que requereix que s'efectuï un "screening" de tots els visitants que entren en els centres d'ensenyament. En alguns centres educatius s'empra un dispositiu que examina l'iris de la retina.

Preparem-nos doncs de la manera més constructiva i sensata possible pel que vindrà: vídeo, informàtica, telecomunicacions en nom de la seguretat ... i "segurates" als instituts.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

divendres, 26 de gener del 2007

2020 Visions

A començaments d'aquesta dècada el Departament de Comerç dels Estats Units va encarregar a una quinzena de personalitats la realització d'una sèrie d'articles referents a possibles escenaris futurs de l'educació l'any 2020, molt especialment en relació amb l'impacte i la generalització de l'ús de les tecnologies. Aquestes aportacions foren recollides en l'informe "2020 VISIONS. Transforming Education and Training Through Advanced Technologies", publicat l'any 2002, que es pot trobar fàcilment a Internet.

La seva lectura és un exercici interessant, sobretot perquè alguns plantejaments que es fan i determinades situacions que es descriuen semblen tan estranyes a la nostra cotidianeitat que hom diria que són meres especulacions o escenaris impossibles, que no arribaran mai a formar part de la nostra realitat. Potser sigui així, però s'ha de ser prudent. Per assenyalar només dos exemples relacionats amb les telecomunicacions, ¿qui hauria dit fa deu anys, quan tot just a Espanya va començar a funcionar el servei InfoVía -que va representar una primera i tímida democratització de les comunicacions de dades- que l'accés a Internet s'hauria desenvolupat tal com ho està avui, tot i les seves limitacions? Hi ha cap comparació entre la situació actual i la de vint anys enrera, quan amb un reduit nombre de col·legues experimentàvem amb serveis X25 a 300 bps? (sí, tres-cents bits per segon, quan les línies anaven bé, o sinó 150 o 75 bps!)

És obvi que les coses canvien encara que no sigui gens senzill fer prediccions de com ho faran. Tornant al nostre al tema, a l'esmentat informe hi ha un article de Chris Dede, professor de Learning Technologies a la facultat d'educació de la Universitat de Harvard que té per títol "Vignettes about the Future of Learning Technologies". No descriuré ara els escenaris educatius que planteja Dede, sinó que em limito a destacar unes conclusions que s'extreuen del tros final del seu article.

La primera és que l'assumpte realment important quant a l'efectivitat de les TIC per a l'aprenentatge no és la sofisticació de les tecnologies, sino les maneres d'emprar-les per motivar i ajudar a aprendre als qui les fan servir.

La segona és que les barreres fonamentals per emprar les tecnologies en l'aprenentatge d'una manera eficaç no són tècniques o econòmiques, sino psicològiques, organitzatives, polítiques i culturals. Considerar les TIC com un assumpte merament tècnic és una recepta segura de fracàs o de mínims resultats.

I la tercera conclusió, finalment, és que per arribar a materialitzar les oportunitats que ofereixen les TIC és essencial desenvolupar projectes potents i implementacions pilot, i a la vegada mètodes de transferir i d'escalar aquests projectes. Aquestes implementacions haurien de contribuir a l'evolució de les concepcions que sobre l'aprenentatge i l'escolarització té la ciutadania i el propi professorat, massa ancorades en el passat.

Personalment opino que aquestes consideracions, exposades pel mateix Chris Dede al Congrés dels Estats Units, són perfectament aplicables al nostre cas i situació, i que s'hauria d'actuar en conseqüència, especialment pel que fa a projectes pilot potents i d'envergadura.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

dimecres, 3 de gener del 2007

PACS lliures

Fa anys que penso que l'atenció posada en el programari lliure, a banda de l'interès específic d'aquest, ha tingut l'efecte indesitjable de desviar l'atenció sobre l'assumpte realment important: la disponibilitat de contingut lliure i de qualitat a la xarxa de tots. I en aquest sentit lamento l'excessiva energia que el PL s'emporta de molt de professorat actiu, que potser es concentra molt en l'eina i la seva promoció deixant en segon pla el fet que l'aprenentatge de l'alumne se sustenta en un entramat complex de continguts, orientacions i suports que van molt més enllà de que el programari sigui lliure o no.

Mentrestant els llibres de text han anat creixent en nombre, pes i volum, farcits de detalls irrellevants, arribant a "l'exuberància irracional" que l'Alan Greenspan, l'anterior president de la FED, aplicava als mercats. Sí, penso que la paraula irracionals aplicada als llibres de text és apropiada, encara que òbviament li manquen matisos. No és que el que els llibres contenen estigui malament ni que no estiguin ben fets, sinó que són irracionals per excessius, i per aquest i d'altres motius no són massa apreciats per l'alumnat. He llegit fa poc que en alguns països hi ha la tendència a adoptar llibres de text concisos i breus, centrats només en idees i orientacions. Possiblement s'hagin adonat que el focus és la xarxa i a la xarxa. Però no segueixo amb el tema "llibre" i torno al tema "lliure".

Jo aplico, potser massa simplistament, el concepte "lliure" al que arriba per la xarxa de manera volguda, sense haver-ne d'assumir directament el cost d'utilitzar-ho, sigui programari, sigui contingut, sigui interacció. Per descomptat que no hi ha res gratis, ni que sigui d'accés lliure. Per això, disposar del mini-processador de textos o de la calculadora o de l'enciclopèdia Britannica o de la consultoria o del directori personal o de la unitat didàctica sobre "les adjectifs possessifs " a edu365.cat , coses totes elles que qualsevol estudiant català pot fer servir des de qualsevol màquina connectada a Internet, es mereix realment el qualificatiu "lliure". I en aquest sentit el Departament d'Educació és pioner del tema "lliure". I un matís, important, és que la possibilitat d'emprar aquest conglomerat de programes-aplicacions-continguts-serveis (d'això en dirè PACS) sense cost és igualitària en ella mateixa. L'accessibilitat a les PACS i les destreses i motivacions per a fer-les servir són un altre assumpte.

Penso doncs que la línia a seguir és treballar per a la total disponibilitat d'un conjunt ampli i consistent de PACS educatius lliures, en les condicions econòmiques més favorables per a l'usuari i raonables per als qui les produeixen, mantenen i fan que estiguin disponibles. Entenc que garantir la seva existència i disponibilitat correspon, especialment en un país amb una educació tan intervinguda per l'administració com el nostre, a les administracions educatives, i de fet així ha estat i s'està fent.

Potser ara que estem més a prop del 2010 que del 2000, de la banda ampla que de la XDSI, dels projectors a les aules que de les aules d'informàtica, seria beneficiós explorar noves fòrmules quant a escala, finançament i dinamització per garantir que es disposa, en català, de tots els "PACS educatius lliures" que puguin ser necessaris. Perquè el tema de fons és com dotar-nos dels recursos apropiats per encarar l'evolució de l'aprenentatge i de l'ensenyament en una societat on la informació és cada cop menys propietària, mentre que l'expertesa, la creativitat i la capacitat d'aplicar el coneixement si que en són.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

------------------------

Incorporo al post dos comentaris de l'amic Marià Cano Santos:

Una interessant, i en certa manera també polèmica, reflexió la que planteges. És un bon contrapunt per pensar-hi, precisament en aquests moments en que me trobo dedicant energies a la migració cap al programari lliure en l'àmbit educatiu. Prenc nota del teu notes...jejeje
04/01/2007 03:41.
------------------------
Voldria afegir un nou comentari al tema proposat pel post ja que fa poc he llegit una entrevista feta per la UOC al David Wiley, el pare del concepte de "contingut obert". Crec que la seva lectura és molt recomanable i per això deixo aquí l'enllaç:
http://www.uoc.edu/premsa/entrevistes/wiley.html
Salut!
marià :-)
11/01/2007 18:07.