"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

diumenge, 30 de gener del 2011

25 anys del PIE

El 30 de gener de 1986, avui fa exactament 25 anys, el govern de Catalunya va aprovar el decret de creació d'un important pla de modernització de l'ensenyament "en ordre a la consecució d'uns objectius de renovació pedagògica, d'innovació educativa i de formació permanent" que, "a través de l'aplicació de nous models, sistemes i instruments", fos capaç de proporcionar "solucions adequades als problemes plantejats per les noves i canviants situacions" en què es trobava immers el sistema educatiu. El Programa d'Informàtica Educativa (PIE), peça mestra a llarg termini d'aquest pla de modernització, va materialitzar una explosió d'activitat, d'interès i de creativitat que fou protagonitzada per nombrosíssims professors i professores innovadors atrets per l'aplicació educativa de la informàtica i compromesos amb la seva feina i l'avenç del sistema educatiu del nostre país.

El PIE va néixer amb el mandat de racionalitzar i coordinar les actuacions existents en el camp de la informàtica educativa que s'anaven endegant i alhora de "proveir al seu més harmònic i efectiu desenvolupament". Una inversió de 1812 milions de pessetes (pràcticament 11 milions d'euros) va permetre aconseguir en tres anys l'objectiu inicial de generalitzar la disponibilitat d'aules d'informàtica en els instituts de batxillerat i formació professional, a més de dur a terme d'altres actuacions. Crec que la més destacada va ser la creació el 1988 de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (que deu tenir -o poc li deu faltar- el rècord mundial de longevitat d'una xarxa de comunicacions per l'educació: llarga vida a la XTEC!). Per motius pressupostaris l'inici de la dotació sistemàtica dels centres d'EGB hauria d'esperar la famosa convocatòria per seleccionar 320 centres per "participar en el pla d'actuacions d'introducció curricular dels mitjans informàtics", de juny del 1991. Estic segur que l'excitació que va suscitar aquesta convocatòria deu ser recordada vívidament per molts dels seus nombrosos i entusiastes protagonistes.

En el pla pedagògic els objectius establerts per al PIE eren "contribuir a la millora del procés d'aprenentatge afavorint el desenvolupament de la capacitat de resoldre problemes, la intuïció i la creativitat" i "promocionar l'ús de l'ordinador com a recurs didàctic i com a mitjà de renovació metodològica educativa". Es pretenia que l'alumne es familiaritzés i aprengués amb la informàtica com a resultat d'utilitzar-la com a instrument de treball pedagògic i que alhora s'apropés a la comprensió dels conceptes i dels nous estils de treball d'una societat que aleshores iniciava, amb l'adveniment de l'era del PC, una ràpida i explosiva informatització. També es proposava "potenciar la incidència de la informàtica, com a ciència i tecnologia, en els currícula de tots els plans de formació, tant generals com especialitzats". Passats 25 anys, la relectura d'aquests objectius sorprèn per la seva vigència i actualitat. Improvisant una mica, penso que si els re-escrivissim avui com a màxim hi afegiríem de manera explícita quelcom semblant a "possibilitar que l'ensenyament-aprenentatge incorpori les pràctiques pròpies de la cultura digital i els nous escenaris educatius" que deriven de la generalització de les telecomunicacions i de l'accés a la informació.

El decret va establir que s'actuaria en base a dues unitats amb rang de servei: el Gabinet d'Informàtica Educativa i el Centre de Desenvolupament i Homologació de Recursos d'Informàtica Educativa. A càrrec del Gabinet estaven els projectes relacionats amb el desenvolupament curricular i el treball amb nous mètodes i recursos didàctics, la promoció i coordinació de les actuacions formatives i la gestió de la informació, la divulgació i la comunicació en relació a totes aquestes actuacions. Al seu torn les activitats del Centre tenien el focus en la coordinació de la instal·lació, ús i manteniment dels equipaments i del programari dels centres docents, en el suport tècnic, en la promoció i realització d'activitats de recerca, desenvolupament i producció i en l'homologació del maquinari i del programari destinat a l'entorn educatiu. Amb aquestes finalitats el PIE gaudia de la capacitat de proposar convenis de col·laboració entre el Departament d'Ensenyament i les institucions i els sectors implicats.

D'alguna manera el PIE havia d'ajudar a que els centres educatius arribessin a funcionar quotidianament com una part més de la societat, utilitzant la informàtica per a tot allò que convingués als seus fins. En aquest sentit corresponia al Programa "possibilitar l'ús de l'ordinador com a eina de gestió acadèmica als centres educatius no universitaris" però aquest va ser l'únic camp en el que no es va portar la iniciativa prevista -no pas per voluntat pròpia. Al llarg dels anys el PIE es limitaria a acompanyar diverses actuacions de gestió administrativa i acadèmica que en la pràctica quedaven dins la jurisdicció dels àmbits de gestió del Departament d'Ensenyament i del que es pot anomenar "àmbit de la informàtica corporativa". Al meu entendre aquest plantejament va causar moltes disfuncions i insatisfaccions (qui ho ha patit sap a què em refereixo) i les seves conseqüències entenc que encara no han estat plenament superades.

Al cap d'un temps de presa de contacte i paral·lelament al desplegament de les primeres actuacions de dotació i formació, el PIE va plantejar les línies mestres de la seva actuació i les estratègies que se seguirien en el document "Programa d'informàtica educativa: bases d'actuació", publicat al Butlletí dels mestres (núm. 213, febrer 1987). En aquest treball es feia èmfasi en la pretensió "d'abordar un tema complex amb la voluntat de fugir de les solucions unidimensionals", dit altrament, es tractava d'evitar que la seva actuació s'atingués només a consideracions de l'àmbit tecnològic, cosa que actualment continua tenint plena vigència, tot i que en informàtica és imprescindible i exigible que les coses funcionin. Altres articles i col·laboracions publicats en aquesta mateixa revista i a Crónica d'Ensenyament anirien presentant actuacions concrtetes del Programa [per cert, tot i que estem en l'era de la informació digital i els recursos econòmics són més ajustats que mai, no deixo de lamentar la desaparició d'aquestes publicacions].

El PIE va tenir algunes característiques úniques i possiblement irrepetibles. A banda del fet de disposar d'un important pressupost d'inversions (en un moment que en els centres hi havia una autèntica "fam" d'ordinadors professionals –el PIE va proporcionar sempre equips amb prestacions elevades, cosa que va contribuir a que tinguessin una vida útil molt llarga), els alts responsables del Departament d'Ensenyament van veure la necessitat de situar-lo de manera visible en el mapa relacional. Per això li van donar el rang de subdirecció general i li van atorgar una estructura pròpia i flexible, dotada de la capacitat d'actuar en els seus diversos àmbits de competència amb unitat de criteri i d'autonomia, al menys en termes relatius, que limités l'impacte dels feixucs condicionants de la informàtica corporativa de la pròpia Administració. "Tot això [impulsar la informàtica educativa] ho feu vosaltres directament o no funcionarà" fou la instrucció al director del PIE d'un alt responsable del Departament d'Ensenyament en aquella època. La frase resumeix inequívocament aquesta idea.

I en això, en la direcció del PIE, hi ha l'altre gran encert d'aquella visió de futur que, recordem-ho, fou impulsada directament pel president de la Generalitat. Crec que mai no es ponderaran prou les conseqüències d'haver posat al davant del PIE al professor Martí Vergés Trias. Persona independent d'immensa cultura, que coneix i estima Catalunya com poca gent seria capaç de fer-ho, expertíssima en informàtica, amb un gran prestigi en el món acadèmic i en la indústria, amb contactes, vocació i experiència internacional, en Martí Vergés va ser el director necessari en el moment oportú. No hi ha bones polítiques sense bons caps i en això el PIE no va patir ni el més mínim dèficit, ben al contrari. A banda de recordar aquest 25 aniversari, vull que aquest post sigui un homenatge a en Martí Vergés, home discret, sense cap ànsia de notorietat ni de reconeixements, orientat al futur i a qui mai li faltava temps per parlar amb les persones i en especial amb els seus col·laboradors, sempre disposat a recolzar-los i a conduir la conversa fins que cadascú tragués les seves pròpies conclusions sobre el que calia fer. No ho sé explicar millor, però tinc la sensació que tothom que sortia de parlar amb en Martí tenia el convenciment que les seves idees havien quedat aclarides i enfortides, a més d'haver gaudit d'una conversa il·lustrativa quan no memorable. Qui vulgui models de lideratge en ell en té un d'extraordinari.

Havent estat un col·laborador molt directe del Sr. Vergés al PIE, i, atès que vaig ser part implicada i compromesa en aquell projecte únic, em permeto avui fer aquest recordatori d'aniversari i alhora tributar un homenatge a l'esforç i l'entusiasme de tanta gent i a l'empremta que el PIE com a obra col·lectiva ha deixat.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/

http://twitter.com/frtarrago

Notes finals.

(1) El professor Martí Vergés va dirigir el PIE entre 1986 i 1994, a banda de contribuir de manera cabdal al seu disseny i creació. Creat inicialment per un període de cinc anys, el PIE va funcionar fins que el decret de reestructuració del Departament d'Ensenyament d'octubre del 2000 va crear la Subdirecció General de Tecnologies de la Informació (SGTI) adscrita a la Direcció General d'Ordenació i Innovació Educativa. La SGTI va integrar en una única estructura el PIE i el Programa de Mitjans Àudiovisuals (PMAV). No és cap secret que em va correspondre a mi l'honor i la responsabilitat de dirigir el PIE i la SGTI pel període d'11 anys que va del 1994 al 2005.

(2) A banda d'en Martí Vergés, en aquest post no he esmentat cap altre nom propi. Seria impossible fer-ho amb el rigor i l'amplitud exigibles. A tots els que van col·laborar-hi d'alguna manera o altra, sense excepció, el meu reconeixement.

(3) La publicació "Programa d'Informàtica Educativa: 5 anys" va ser un document intern realitzat amb els mitjans d'autoedició d'aquella època (Page Maker) per posar al dia la relació del treball fet en els seus primers cinc anys d'existència. El vaig escanejar de manera rudimentària i està disponible en tres trossos [aquí, here, ici] de tamany considerable, d'uns 60 Mb cadascun.

(4) Qui vulgui saber més sobre les actuacions i plantejaments del PIE i de la unitat que l'any 2000 li va prendre el relleu, la Subdirecció General de Tecnologies de la Informació (SGTI), pot trobar a http://www.xtec.cat/~fruiz/pub.htm una llista de publicacions meves o escrites en col·laboració amb d'altres persones que toquen més o menys directament aquests temes.

(5) Els directors de la recerca "L'escola a la societat xarxa: Internet a l'educació primària i secundària" realitzada en el marc Projecte Internet Catalunya (UOC, IN3 Internet Interdisciplinary Institute, 2007) em van fer l'honor de convidar-me a escriure el capítol titulat "Vint-i-cinc anys de polítiques d'integració de les TIC als centres docents de Catalunya". Com molt encertadament assenyalen en la introducció, la meva aportació no és un informe de recerca però proporciona una descripció del marc contextual. És un document extens, del qual en deixo constància per a les persones que puguin estar interessades en disposar de més informació del PIE, de la SGTI i de les TIC en aquest període.

diumenge, 16 de gener del 2011

El suïcidi d’un professor “poc eficaç”


A finals de setembre de 2010, el professor Rigoberto Ruelas, que en 14 anys no havia faltat mai a la seva feina a la Miramonte Elementary School, escola del districte de Los Angeles (LAUSD, Los Angeles Unified School District), va demanar un substitut per dos dies però no va tornar. Denunciada la seva desaparició, al cap d'uns pocs dies el van trobar mort al fons d'un barranc. El coroner (l'oficial de justícia que investiga els casos de mort violenta que hem vist en tantes pel·lícules americanes) va dictaminar que es tractava d'un suïcidi. Havia saltat d'un pont de 30 metres d'alçada. Aparcat a prop hi havia el seu cotxe però no s'hi va trobar cap nota.


El mes abans aquest mestre va ser classificat com a professor "menys eficaç que la mitjana" en una base de dades nominal amb l'anàlisi del "valor afegit" (value-added analysis) efectuat a tots els professors del districte escolar LAUSD. Aquesta base de dades fou elaborada per iniciativa del diari The Los Angeles Times (LA Times) i publicada en aquest mateix mitjà de comunicació. A la base cada professor rep una de les següents qualificacions: "least effective", "less effective" (than average), "average", "more effective" (than average) i "most effective". I la rep tres cops: pel seu treball en matemàtiques, pel seu treball en anglès i en conjunt com a professor.


L'anàlisi del valor afegit és un mètode estadístic que fa una estimació de l'efectivitat d'un professor o d'una escola en base a les puntuacions dels estudiants en els tests estàndard de matemàtiques i d'anglès d'acord amb els "Californa Standards Tests". Per a cada alumne en particular, el "valor que li afegeix" o li aporta el professor (o l'escola) durant el curs acadèmic es calcula a partir de la diferència entre el resultat que obté en l'avaluació externa i una projecció dels resultats que hauria d'aconseguir en funció del seu rendiment anterior. La puntuació de cada professor individual es calcula a partir dels "valors afegits" dels seus alumnes i el mateix es fa amb la puntuació dels centres. Òbviament, quan no s'aconsegueixen els resultats previstos, el "rating" del professor o del centre és negatiu.


LA Times presenta aquesta actuació com a una combinació de servei públic i d'exercici de periodisme d'investigació, en base a l'argument que el districte escolar LAUSD disposa de les dades de rendiment escolar de molts anys però que no ha tingut la voluntat d'emprar-les per informar a la societat de "manera objectiva" (veure nota al final) sobre l'eficàcia dels professors i del sistema educatiu. Com s'explica a les FAQ de LA Times, el diari va prendre la decisió d'elaborar aquest índex i de publicar-lo per donar a conéixer el rendiment d'uns empleats públics que proporcionen un important servei, en la creença que els pares i el públic tenen el dret per jutjar per ells mateixos en base a informació objectiva. No hi ha notícia, però, que plantegi iniciatives semblants per a d'altres col·lectius de servidors públics.


Tornant a "Rigo", l'infortunat protagista d'aquesta Nota, els seus companys de feina assenyalen que era una persona d'un gran compromís professional, que sempre estava amb els alumnes, es quedava després de l'horari per atendre'ls i sovint treballava caps de setmana amb joves una comunitat desafavorida, marcada per la pobresa, les bandes i la marginació. Un article de The New York Times informa que, segons els seus col·legues, ser qualificat de menys eficaç que la mitjana el va deprimir molt. En el blog LAWeekly, el seu germà apunta que aquesta valoració pública va ser la causa de la seva mort, essent com era una persona que es prenia el seu treball molt seriosament. En el forum d'Univisión, un amic del difunt professor hi afegeix un suposat mobbing de la direcció a les causes de l'estat d'ànim que el va portar a la fatal decisió.


No sóc ningú per opinar -ni molt menys saber- si aquests varen ser els motius reals del suïcidi de Rigoberto Ruelas, si hi van haver d'altres causes o si va ser la gota que va fer vessar un vas que ja estava ple, pels motius que fossin. Tanmateix crec que la humil·liació pública d'una persona pot tenir conseqüències catastròfiques, de manera que em sento inclinat a admetre-ho com a hipòtesi. El que per a una persona pot ser només una molèstia o un disgust per una altra pot ser motiu de depressió, de pèrdua d'esperança en el futur i de desubicació i descrèdit en el seu món. No hi ha tal vegada nombrosos casos de depressió entre el professorat, entre el nostre propi professorat? A tall d'exemples, no fa massa es va suïcidar a Barcelona un treballador en atur que anava a ser desnonat. Igualment, fa només uns dies, la desesperació d'un jove tunisià pels abusos del poder i la falta d'horitzons vitals va portar-lo a un suïcidi que ha fet caure el règim polític del seu país. O, també, un fill de Madoff fa un mes que es va suïcidar, aparentment incapaç de suportar la pressió que li ha originat l'estafa del seu pare i les sospites induïdes. I no parlem ara del creixent fenomen dels estudiants, sobretot de països orientals, que se suïciden per la pressió dels exàmens, de la institució escolar i de les seves pròpies famílies.


Dediquem-nos un moment a les onades provocades per aquest cas. Hi ha gent que proclama que la relació entre el suïcidi de Ruelas i la valoració de la seva eficàcia és una conjectura indigna emprada per professors immobilistes i manipulada per elements corporativistes i "unions" que defensen privilegis professionals i no volen que els professors incompetents hagin de donar comptes de la seva actuació. N'hi ha que proclamen que per força Rigo havia de ser un mal professor, perquè cap bon professor hauria permès que els seus alumnes haguessin de viure el trauma del suïcidi del seu propi mestre. Altres ho aprofiten per afirmar que Miramonte, l'escola d'en Ruelas (una escola valorada com a "minimament eficaç"), és un exemple del que passa quan es tolera la immigració il·legal i les escoles es saturen d'alumnes sense coneixements de l'idioma del país ni competències educatives bàsiques.


Els amics i coneguts de Rigo troben extramadament ofensiu que periodistes i bloggers que no el coneixien ni han estat mai en la seva escola siguin capaços de posar en qüestió la seva competència i dedicació, sense ni haver fet un esforç real d'investigar la seva trajectòria. La irritació és fa particularment particularment palesa per l'acceptació acrítica de les mesures de càlcul dels "valor afegit", el desconeixement del treball real a les aules -especialment en centres difícils- que mostren els "opinadors" i la falta d'escrúpols i de compromís amb la veracitat d'un cert periodisme.


En aquest sentit s'expressa una professora, puntuada amb l'equivalent a un "suficient" - "average" en eficàcia, per a la qual l'acció conjunta de LA Times i LAUSD ha desanimat i desmoralitzat molts professors honestos i dedicats a la seva feina. En les seves paraules, "posar puntuacions d'eficàcia a Internet ha estat desastròs i ha destruït de manera irrevocable la dignitat, l'autorespecte, la reputació i fins i tot la carrera d'una miríada de professors excel·lents i compassius, professors que, durant molts anys, han anat per damunt i més enllà de l'últim toc de timbre del dia per servir els seus alumnes i la seva escola." Seguint amb les seves paraules, "és especialment insidiós que les dades fossin defectuoses en el sentit que foren recollides en un procés inconsistent i incomplet. L'anàlisi de les dades ignora completament factors que contribueixen a baixar el rendiment i les grans mancances d'equitat que hi ha dins les aules de cada escola." I això ho diu amb pena una persona que sempre ha treballar amb l'objectiu "d'instil·lar en cada estudiant l'amor a l'aprenentatge i desenvolupar persones capaces d'aprendre de manera permanent. Perquè, sense l'amor per aprendre, mai podran assolir el seu màxim potencial."


Opino que les sentides paraules d'aquesta professora sintetitzen la lliçó que n'hauríem de treure, per evitar que una "cultura de l'avaluació" irreflexiva, simplista, enganyosa i barata ens porti cap culs de sac -educativament contraproduents i humanament devastadors- de molt difícil sortida.


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/

http://twitter.com/frtarrago


Nota final. Qui vulgui informar-se sobre com es puntuen les "proves objectives", sense por a que se li posin els cabells de punta, pot llegir "The Loneliness of the Long-Distance Test Scorer". També pot donar un cop d'ull al meu article "Los centros educativos ante la rendición de cuentas: "lessons from America" publicat a la revista "Organización y gestión educativa" (núm. 5, setembre-octubre de 2010).