"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

diumenge, 16 de gener del 2011

El suïcidi d’un professor “poc eficaç”


A finals de setembre de 2010, el professor Rigoberto Ruelas, que en 14 anys no havia faltat mai a la seva feina a la Miramonte Elementary School, escola del districte de Los Angeles (LAUSD, Los Angeles Unified School District), va demanar un substitut per dos dies però no va tornar. Denunciada la seva desaparició, al cap d'uns pocs dies el van trobar mort al fons d'un barranc. El coroner (l'oficial de justícia que investiga els casos de mort violenta que hem vist en tantes pel·lícules americanes) va dictaminar que es tractava d'un suïcidi. Havia saltat d'un pont de 30 metres d'alçada. Aparcat a prop hi havia el seu cotxe però no s'hi va trobar cap nota.


El mes abans aquest mestre va ser classificat com a professor "menys eficaç que la mitjana" en una base de dades nominal amb l'anàlisi del "valor afegit" (value-added analysis) efectuat a tots els professors del districte escolar LAUSD. Aquesta base de dades fou elaborada per iniciativa del diari The Los Angeles Times (LA Times) i publicada en aquest mateix mitjà de comunicació. A la base cada professor rep una de les següents qualificacions: "least effective", "less effective" (than average), "average", "more effective" (than average) i "most effective". I la rep tres cops: pel seu treball en matemàtiques, pel seu treball en anglès i en conjunt com a professor.


L'anàlisi del valor afegit és un mètode estadístic que fa una estimació de l'efectivitat d'un professor o d'una escola en base a les puntuacions dels estudiants en els tests estàndard de matemàtiques i d'anglès d'acord amb els "Californa Standards Tests". Per a cada alumne en particular, el "valor que li afegeix" o li aporta el professor (o l'escola) durant el curs acadèmic es calcula a partir de la diferència entre el resultat que obté en l'avaluació externa i una projecció dels resultats que hauria d'aconseguir en funció del seu rendiment anterior. La puntuació de cada professor individual es calcula a partir dels "valors afegits" dels seus alumnes i el mateix es fa amb la puntuació dels centres. Òbviament, quan no s'aconsegueixen els resultats previstos, el "rating" del professor o del centre és negatiu.


LA Times presenta aquesta actuació com a una combinació de servei públic i d'exercici de periodisme d'investigació, en base a l'argument que el districte escolar LAUSD disposa de les dades de rendiment escolar de molts anys però que no ha tingut la voluntat d'emprar-les per informar a la societat de "manera objectiva" (veure nota al final) sobre l'eficàcia dels professors i del sistema educatiu. Com s'explica a les FAQ de LA Times, el diari va prendre la decisió d'elaborar aquest índex i de publicar-lo per donar a conéixer el rendiment d'uns empleats públics que proporcionen un important servei, en la creença que els pares i el públic tenen el dret per jutjar per ells mateixos en base a informació objectiva. No hi ha notícia, però, que plantegi iniciatives semblants per a d'altres col·lectius de servidors públics.


Tornant a "Rigo", l'infortunat protagista d'aquesta Nota, els seus companys de feina assenyalen que era una persona d'un gran compromís professional, que sempre estava amb els alumnes, es quedava després de l'horari per atendre'ls i sovint treballava caps de setmana amb joves una comunitat desafavorida, marcada per la pobresa, les bandes i la marginació. Un article de The New York Times informa que, segons els seus col·legues, ser qualificat de menys eficaç que la mitjana el va deprimir molt. En el blog LAWeekly, el seu germà apunta que aquesta valoració pública va ser la causa de la seva mort, essent com era una persona que es prenia el seu treball molt seriosament. En el forum d'Univisión, un amic del difunt professor hi afegeix un suposat mobbing de la direcció a les causes de l'estat d'ànim que el va portar a la fatal decisió.


No sóc ningú per opinar -ni molt menys saber- si aquests varen ser els motius reals del suïcidi de Rigoberto Ruelas, si hi van haver d'altres causes o si va ser la gota que va fer vessar un vas que ja estava ple, pels motius que fossin. Tanmateix crec que la humil·liació pública d'una persona pot tenir conseqüències catastròfiques, de manera que em sento inclinat a admetre-ho com a hipòtesi. El que per a una persona pot ser només una molèstia o un disgust per una altra pot ser motiu de depressió, de pèrdua d'esperança en el futur i de desubicació i descrèdit en el seu món. No hi ha tal vegada nombrosos casos de depressió entre el professorat, entre el nostre propi professorat? A tall d'exemples, no fa massa es va suïcidar a Barcelona un treballador en atur que anava a ser desnonat. Igualment, fa només uns dies, la desesperació d'un jove tunisià pels abusos del poder i la falta d'horitzons vitals va portar-lo a un suïcidi que ha fet caure el règim polític del seu país. O, també, un fill de Madoff fa un mes que es va suïcidar, aparentment incapaç de suportar la pressió que li ha originat l'estafa del seu pare i les sospites induïdes. I no parlem ara del creixent fenomen dels estudiants, sobretot de països orientals, que se suïciden per la pressió dels exàmens, de la institució escolar i de les seves pròpies famílies.


Dediquem-nos un moment a les onades provocades per aquest cas. Hi ha gent que proclama que la relació entre el suïcidi de Ruelas i la valoració de la seva eficàcia és una conjectura indigna emprada per professors immobilistes i manipulada per elements corporativistes i "unions" que defensen privilegis professionals i no volen que els professors incompetents hagin de donar comptes de la seva actuació. N'hi ha que proclamen que per força Rigo havia de ser un mal professor, perquè cap bon professor hauria permès que els seus alumnes haguessin de viure el trauma del suïcidi del seu propi mestre. Altres ho aprofiten per afirmar que Miramonte, l'escola d'en Ruelas (una escola valorada com a "minimament eficaç"), és un exemple del que passa quan es tolera la immigració il·legal i les escoles es saturen d'alumnes sense coneixements de l'idioma del país ni competències educatives bàsiques.


Els amics i coneguts de Rigo troben extramadament ofensiu que periodistes i bloggers que no el coneixien ni han estat mai en la seva escola siguin capaços de posar en qüestió la seva competència i dedicació, sense ni haver fet un esforç real d'investigar la seva trajectòria. La irritació és fa particularment particularment palesa per l'acceptació acrítica de les mesures de càlcul dels "valor afegit", el desconeixement del treball real a les aules -especialment en centres difícils- que mostren els "opinadors" i la falta d'escrúpols i de compromís amb la veracitat d'un cert periodisme.


En aquest sentit s'expressa una professora, puntuada amb l'equivalent a un "suficient" - "average" en eficàcia, per a la qual l'acció conjunta de LA Times i LAUSD ha desanimat i desmoralitzat molts professors honestos i dedicats a la seva feina. En les seves paraules, "posar puntuacions d'eficàcia a Internet ha estat desastròs i ha destruït de manera irrevocable la dignitat, l'autorespecte, la reputació i fins i tot la carrera d'una miríada de professors excel·lents i compassius, professors que, durant molts anys, han anat per damunt i més enllà de l'últim toc de timbre del dia per servir els seus alumnes i la seva escola." Seguint amb les seves paraules, "és especialment insidiós que les dades fossin defectuoses en el sentit que foren recollides en un procés inconsistent i incomplet. L'anàlisi de les dades ignora completament factors que contribueixen a baixar el rendiment i les grans mancances d'equitat que hi ha dins les aules de cada escola." I això ho diu amb pena una persona que sempre ha treballar amb l'objectiu "d'instil·lar en cada estudiant l'amor a l'aprenentatge i desenvolupar persones capaces d'aprendre de manera permanent. Perquè, sense l'amor per aprendre, mai podran assolir el seu màxim potencial."


Opino que les sentides paraules d'aquesta professora sintetitzen la lliçó que n'hauríem de treure, per evitar que una "cultura de l'avaluació" irreflexiva, simplista, enganyosa i barata ens porti cap culs de sac -educativament contraproduents i humanament devastadors- de molt difícil sortida.


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/

http://twitter.com/frtarrago


Nota final. Qui vulgui informar-se sobre com es puntuen les "proves objectives", sense por a que se li posin els cabells de punta, pot llegir "The Loneliness of the Long-Distance Test Scorer". També pot donar un cop d'ull al meu article "Los centros educativos ante la rendición de cuentas: "lessons from America" publicat a la revista "Organización y gestión educativa" (núm. 5, setembre-octubre de 2010).


8 comentaris:

Marià Cano Santos ha dit...

Una trista història... :-(
M'ha semblat al.lucinant el post descriptiu sobre que hi ha darrera de la indústria de "testscoring" sufragada amb diners públics http://www.truth-out.org/the-loneliness-long-distance-test-scorer65845
... Increible...

Susanna Soler ha dit...

Realment una història colpidora i que fa pensar molt. Molt ben explicada i amb enllaços interessantíssims. Moltes gràcies, Ferran!

Unknown ha dit...

Relat realment colpidor i molt ben documentat!!... Gràcies, Ferran!! Una bona vacuna per estar vigilants als apressats dissenys avaluatius copiats acríticament de fora.
Tot i així , i com el tòpic diu, els arbres no ens haurien d'impedir de veure el bosc. Per aquesta rao us suggereixo un tast més positiu. Es tracta d'un testimoni també d'allí, que em fa pensar que estan naixent propostes molt innovadores que fan molt interessant l'ofici d'educador. Segur que tu coneixes Ken Robinson, però voldria compartir-lo amb els lectors del teu bloc. http://www.ted.com/talks/sir_ken_robinson_bring_on_the_revolution.html

http://www.ted.com/talks/ken_robinson_says_schools_kill_creativity.html

Eduard

Eloi Biosca ha dit...

Em sembla molt interessant. També crec que les proves d'avaluació externa poden fer molt de mal a la innovació didàctica. Sé de molts instituts americans que han deixat d'experimentar en tecnologies innovadores, com per exemple la realitat virtual, per culpa de la pressió d'aquests tests. Es deixa de provar mètodes nous per por a perdre un temps que es podria dedicar a millorar els resultats d'aquests tests. De fet, és el fenòmen que veiem aquí a 2n de batxillerat fa molts anys per culpa de la selectivitat.

Eloi Biosca
www.xtec.cat/@ebiosca

Anònim ha dit...

Evidentment, el sistema americà difereix del nostre, però es frequent que, de tant en tant, algun iluminat proposicopiar coses d'altres paisos. El problema de l'estadística es com es recopilen les dades, i la voluntat de voler demostrar una cosa o altre.
D'alguna manera, es similar al problema que tenen els comercials que treballen per objectius...els primers anys son molt bons, pero, quan s'ha tocat sostre, no els acompleixen, i això els repercuteix en el sou, moment per canviar d'empresa, que no d'ocupació...Els funcionaris no podem canviar d'empresa.

Josep Mª Fraile

Laura Rosillo ha dit...

Aquesta obsesió per avaluar.... http://lrosilloc.blogspot.com/2011/01/maestros.html

Anònim ha dit...

Per fomentar el debat:
No m'acaba de fer el pes l'enunciat "A es va suïcidar pel motiu B", perquè automàticament desacredita B, tant si és la seva parella, el seu cap,etc. "Post hoc, ergo propter hoc?"
Un suïcidi és un interrogant llançat al buit, que ni el mateix suïcida pot contestar. Per això s'ha de ser molt prudent i no utilitzar el cas singular per demostrar alguna tesi.
Davant d'un mateix estímul cada persona reacciona de manera única.Imaginem que aquest mateix professor hagués convertit la seva desqualificació en un estímul per innovar i trobar un nou mètode didàctic. I que, a més, hagués escrit un exitós llibre d'autoajuda,etc.etc.
Llavors, algú podria dir que el cas demostrava l'excel·lència de la crítica pública?

Rosa ha dit...

Visc i treballo de mestra als Estat Units, no a l'estat de California, en un estat del Midwest.
El director de la meva escola, ens fa la avaluació a tots els professors/es del centre, en cap moment tant negativa com en aquesta noticia. Al contrari, sempre en positiu, sempre amablement, amb suggeriments per la millora i agraint la feina feta.
Tot i que no deixa de ser una pressió i un estat d'alerta constant, aquí no veig professors "apalancats" com he vist durant els molts anys que he treballat a Catalunya, amb el perdó i el reconeixement per tots els i les mestres catalanes que treballen compromesos amb la seva feina.