"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dissabte, 11 de desembre de 2010

Aus de pas

Fa uns dies la directora d'un institut em comentava que se li negava la possibilitat d'examinar els plànols de l'edifici que, un cop estigui construït, allotjarà el centre que dirigeix. Només sol·licitava consultar uns plànols que ja estan elaborats. No es queixava d'haver estat exclosa del disseny del nou centre, procés en el què no ha tingut ni la més mínima possibilitat de participar. El que li dolia i lamentava és que, un cop elaborat el projecte constructiu, ni tan sols se li ha volgut "concedir" l'oportunitat de veure els planells de l'edifici. Francament, costa d'acceptar que la representant de la comunitat educativa destinatària d'una obra pública no pugui disposar d'uns plànols ja fets per analitzar-los internament amb el seu equip i si escau demanar aclariments i fer aportacions, o simplement, pensar com en podrà treure el millor profit. Amb el sistema o la mentalitat de gestió actual això no és possible.

Una de les "justificacions" que se li han donat en relació amb aquesta negativa és, dit sigui amb les seves pròpies paraules, "que els directors i les directores són aus de pas, que van i venen pels centres i no fos cas que el que capriciosament escull un, l'altre ja no en fes ús". Aquesta apreciació revela que aquest no és un cas aïllat, cosa que d'altra banda no costa gens de constatar. També posa de manifest que entre els serveis administratius i tècnics competents en aquest àmbit i els directius dels centres educatius (i, amb ells, la comunitat educativa que representen) s'ha bastit un mur infranquejable i opac. Si es tractés d'un equipament públic com ara un hospital o una presó, es donaria aquest nivell extrem d'exclusió d'una part? Hom concep quelcom semblant en el disseny d'un centre educatiu privat?

No estic pas insinuant "barra lliure" per a les peticions dels directors o camp obert a les interferències de les comunitats educatives i locals. És clar que tots els especialistes implicats (planificadors, arquitectes, dissenyadors, contractistes, supervisors, etc.) han de fer la seva feina seguint normes precises i que han de lliurar productes ben acabats, satisfent els requeriments tècnics, de calendari, econòmics i procedimentals aplicables a cada cas. Ningú no posa en dubte la complexitat de la seva feina, ni la seva solvència professional ni que han d'actuar seguint els protocols establerts. Cada agent que intervé en un procés de construcció escolar ha d'assumir les seves responsabilitats i prendre les decisions que li pertoquen. Tanmateix això ha de poder ser compatible amb la presentació i la justificació dels projectes, amb el diàleg obert entre els representants dels diversos interessos que conflueixen en un equipament social de gran magnitud i amb la discussió de les observacions i propostes dels "clients-futurs usuaris", partint de la base que poden ser del tot encertades i oportunes, malgrat no procedir d'experts. Als responsables dels projectes els hi correspon flexibilitzar postures, harmonitzar interessos i en darrer terme decidir sense augmentar els costos.

En resum, res no hauria d'impedir un diàleg ampli i articulat entre totes les parts i en cap cas s'hauria de rebutjar la pretensió dels centres d'estar informats i de poder fer aportacions als projectes que els afecten. Trobo del tot inacceptable que es menystinguin les direccions dels centres i, implícitament, tot el que representen. A més a més, avui dia, aquest manera de procedir no s'adiu gens amb les polítiques de promoció i reforç del lideratge als centres educatius ni de desenvolupament de l'autonomia d'aquests, a no ser que es tingui una visió molt tova i instrumentalitzada de l'autonomia.

Aquesta problemàtica és especialment rellevant ara que, dia a dia, creix la consciència de que el model escolar de l'era industrial s'ha quedat molt envellit i que superar les disfuncions requereix grans dosis d'iniciativa, lideratge i flexibilitat, coses que al seu torn exigeixen respecte pels projectes, les realitats, els sabers, les visions i les opcions locals. Tal com vaig intentar explicar en poques paraules a l'article "Por una transformación del diseño escolar" (Escuela, núm. 3777, 21/02/2008), la configuració tradicional dels edificis escolars és una manifestació prou expressiva d'aquest envelliment. En aquesta línia, en el llibre "La nueva educación" (LID Editorial, 2007) vaig dedicar tot un apartat a la "quarta transformació" del sistema educatiu, la de l'arquitectura i el disseny escolars. Un dels elements de la meva argumentació era la importància de preguntar l'opinió dels "clients" en les qüestions relatives al disseny dels edificis escolars. Tot i que els projectes de construcció siguin encarregats i pagats per les administracions educatives, els directors i directores dels centres són els veritables representants dels clients d'aquests projectes i no és admissible que en quedin exclosos.

El cas que ha motivat aquest post sembla indicar que no hem avançat gaire. Però no costaria massa fer-ho; certament no és una qüestió de diners. El gener de 2009, en la compareixença davant la Comissió d'Educació i Universitats del Parlament de Catalunya que dictaminava sobre el Projecte de Llei d'Educació de Catalunya, vaig proposar que es reconegués el dret dels centres educatius a expressar les seves aspiracions pel que fa els entorns d'aprenentatge, entenent de manera molt àmplia aquest concepte. La construcció d'un nou centre educatiu és la màxima oportunitat en aquest sentit. La idea és que les comunitats educatives han de poder expressar els seus plantejaments en relació a les actuacions de construcció i remodelació de centres, incloent els seus acabats i equipaments. Professors i alumnes han d'estar de gust en els centres educatius i poder sentir-los com a cosa seva. L'arquitectura i les instal·lacions impacten en el treball educatiu, l'aprenentatge, el capteniment i l'ambient del centre. Els directors i directores ho saben perfectament i conscients de la seva responsabilitat en aquest sentit, només pretenen exercir-la. Les "aus de pas" també tenen dret a opinar.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/



12 comentaris:

Jordi ha dit...

Estic absolutament d'acord amb el teu comentari Ferran arran del cas tan crític i dissortadament comú que presentes.T'agraïm de nou pòstics com aquest, que sense cap mena de dubte ajuden a visualitzar cap a on s'haurien de dirigir les línies mestres del full de ruta de l'educació del segle XXI.
Necessitem visualitzar com mai, un procés d'innovació global i interdiciplinar entorn de l'educació, de caràcter no disruptiu, però sí autènticament transformatiu i implicatiu, que permeti superar en pocs anys determinades limitacions dels segles passats massa presents encara a les nostres escoles, des del moment en què les construim, fins que les omplim de contingut i estratègies d'aprenentatge. I certament, la dimensió arquitectònica-espacial dels espais escolars haurien d'haver fet ja un gir copernicà des de fa dècades. Algú fa anys, parlava ja de transitar, amb celeritat, d'una escola carregada arquitectònicament de capses de llumins, a una escola "rodona" i d'espais de connectivitat i comunicació interdisciplinar i intergeneracionals. Estic convençut que si avancéssimm plegats cap a una mirada dels elements "rellevants" de canvi necessaris (i aquest n'és un), avançaríem decididament en qualitat i innovació, i no ens perdriem discutint-nos en els racons perduts del bosc espès de les successives segregacions i mutilacions del repte educatiu que tenim sobre la taula.Rodona.

Pepon Negre ha dit...

Hola Ferran,
al meu institut ens trobem en la mateixa situació; ens han aprovat la construcció del nou centre, ens han llistat les instal·lacions i, fins ara, no hem pogut participar en cap moment en el projecte. A la meva familia hi ha uns quants/es arquitectes i, sempre, han dit que és imprescindible parlar molt amb qui ha de fer servir l'edifici, per viure-hi o treballar-hi.
Com sempre, l'entorn educatiu "is diferent"

Pepon

Marià Cano Santos ha dit...

Hola Ferran,

com n'hem parlat algun cop ja coneixes la meva opinió al respecte. En particular almenys en un parell d'ocasions he fet arribar suggerències al Departament d'Educació per tal d'ampliar en concepte de disseny educatiu per afegir al disseny arquitectònic de construcció de nous centres escolars elements de configuració pedagògica associada als projectes educatius.

Però ha estat inútil. Sempre m'he estrellat amb la "bíblia" de construccions: el plec de prescripcions tècniques que regeix la definició de requisits d'espais i instal.lacions del programa d'obres en base al qual es convoquen els concursos de licitació i adjudicació. Aquest programa relaciona per llei la dimensió, la tipologia i el nombre d'espais escolars (aules ordinàries, específiques, espais complementaris...) en funció de l'etapa escolar. I essencialment aquestes aules estan pensades per encabir de 25 a 35 alumnes amb un disposició clàssica en files i columnes equipats amb mobiliari tradicional de taules i cadires.

Tot plegat determina en gran mesura l'entorn d'aprenentatge i les possibilitats d'optar per altres alternatives ja que aquesta arquitectura s'adequa perfectament a una concepció del temps escolar organitzada en fraccions horàries i a una distribució de professorat a raó de 1 per aula amb activitats en cubicles aïllats.

El tema en realitat és força complex i més delicat del que sembla per les implicacions econòmiques que comporta. Només canviant l'arquitectura escolar no canviarà l'educació. Però si volem canviar l'educació caldrà canviar l'arquitectura escolar.

Salutacions cordials,

marià :-)
http://mcanosan.net

Imma Reguant ha dit...

També en aquest tema estem d'acord Ferran.
Jo també he viscut com a "au de pas" la construcció d'un edifici provisional i d'un de definitiu, i ara visc la complicació del manteniment, que aquest ja donaria per un altre post.
M'agrada quan defenses les direccions i tens raó quan, en un moment que sembla que tinguem superpoders, deixes evidència que encara hi ha molts temes, i dels rellevants per l'educació, on les aus de pas no hi tenim un paper a jugar.
Confiem en l'evolució!!
Una abraçada.
Imma Reguant

tcambra ha dit...

En fi estimat Ferran, sempre l'encertes amb bon criteri

Serra ha dit...

Absolutament d´acord amb l´article de Ferran Ruiz. Els directors no han de ser considerats `aus de pas´ ni han de deixar que se´ls consideri així. Són LA clau de volta de l´edifici educatiu que és, ha de ser, un institut. Han de ser respectats i s´han de fer respectar.
Josep Varela i Serra (Lleida)

Maria ha dit...

De vegades, grinyolen com portes velles les paraules...i no entenem res.

Estem desconcertats/des. Si amb el Pla d' Autonomia de Centres hi ha tanta impotència per part de les direccions dels centres...com es sent el professorat? Ja fa temps que els claustres no són assamblearis...d' acord als nous temps potser és la millor manera de funcionar?!
I ara veig que una qüestió d' arquitectura de centre -i força important- s' escapa i es remet com sempre a l' ens abstracte que governa. Però veig victimisme i vull veure bona fe.

Que una direcció de centre, de iure i de facto, creï i doni llocs de treballs (places fixes a dit en funció de l' interés del centre) no em quadra en aquest mur de lamentacions que he llegit.

La reforma de l' escola pública, veig que passa per aquest tràngol directiu: haver de fer d' empresari , però poder permetre's el luxe de descarregar en ...l' Estat o la Generalitat i apel·lar a la bona fe i la voluntat com a defensa.

Amb el victimisme només aconseguireu allunyar encara més la comunitat educativa, les persones que donen la cara a l' aula i amb les famílies.

Desconcertants aquestes notes d' opinió.

Maria Jesús

Albert Garcia Iglesias ha dit...

Gràcies Ferran per aquesta “notes d’opinió”, a tots ens sobte però no ens estranya aquestes “aus de pas”, reflecteix una situació de fa molts anys, però no obliden que gràcies a l’empenta i iniciativa d’aquestes “aus de pas”, que com molt bé es diu son el pal de paller dels centres, aquestes s’aguanten.
He tingut la sort de poder fer des de zero un edifici escolar, et puc assegurar que quan el disseny està pensat per la activitat que es farà els resultats són espectaculars.

Salutacions cordials

Narcís Vives ha dit...

Totalment d'acord amb el teu post "Aus de pas". No pot ser que això passi

Narcís Vives ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Chema ha dit...

Hola Ferran,

Aus de pas?
Vaja excusa de mal pagador.
He tingut la sort de formar part de centres, en els qual aquestes aus de pas poden restar-hi de l'ordre de 20 o 30 anys. D'això, jo no en dirà aus de pas. Qui és realment una “au de pas”, són sovint aquelles persones que sense art ni ofici, es posen a governar i dirigir el futur de l'educació, amb les fluctuacions pròpies de la política, (si no tinc mala memòria en 6 anys han passat tres consellers i aviat en tindrem un altre). Això sí que són aus de pas.
Si les direccions dels centres són aus de pas, con pot ser que se'ls hi doni la importantíssima missió de traçar un projecte de centre, que determina, en un plaç, no breu, com serà el procés educatiu que s'hi farà? Com pot ser que se'ls hi doni el poder de determinar quin professorat hi formarà part del claustre? Les metodologies i tantes altres coses?
Seria exigible una mica més coherència per part de l'administració.
És bo que les direccions del centre, en tant que representants de la comunitat educativa, coneixedores de l'alumnat, de les seves característiques i les seves necessitats, coneixedores del professorat i de les seves possibilitats, coneixedores de l'entorn del centre, puguin participar de manera activa i amb gran nivell d'influència en tots els aspectes que determinen la vida del centre. No es trivial on estarà una escala, com seran les aules i els espais de definiran, quins materials s'hi fa servir, tot això condiciona posteriorment les dinàmiques i la vida quotidiana de la comunitat educativa.
O..... resulta que això de l'autonomia de centre i del poder de les direccions és una bona manera de treure responsabilitats a l'administració i disposar d'algú per sota a qui carregar les culpes dels seus errors?

Guim Jordi ha dit...

Crec que encara estem en el:
"Tot per al poble, però sense el poble"
Sovint tenim devant nostre un espectacle semblant: aus de pas, ignorants, poc madurs,...
La tecnocràcia i la burocràcia sòn presents arreu.