"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dilluns, 29 de gener del 2007

La llei de Jessica

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari local d'una capital de província castellana una entrevista amb un director d'institut sobre les cameres de vídeo que per seguretat havien instal·lat al seu centre. Es mostrava satisfet, perquè deia que del sistema de videovigilància el centre n'obtenia tres beneficis: disminuir els retards de l'alumnat, fer baixar l'absentisme i evitar l'entrada al centre de persones alienes. El tema em va sobtar, motiu de més per especular una mica.

El control de l'absentisme amb cameres és curiós, ja que sembla necessari saber quins són els alumnes que no surten a les imatges captades dins del centre, que són els absentistes. Potser hi ha cameres al bar i als patis, de manera que es pot saber qui pul·lula per aquests lloc en hores de classe. Es planteja la pregunta de quins recintes interns es vigilen amb les cameres.

Posats a vigilar, s'expandirà algun dia la videovigilància a les aules? (no em consta que aquell centre ho fes). Penso que si un centre educatiu decidís anar en aquesta línia es produiria una combinació d'oposició frontal i indignada i d'acceptació silenciosa, perquè alguns o molts professors podrien tenir raons per pensar que el sistema els dóna una certa protecció. Un motiu és que els comportaments ordenats i cívics dels alumnes no estan ni de bon tros garantits, i que ja és hora de que se'n generalitzi l'evidència. Un altre és que en moltíssims casos el seu propi centre és pràcticament incapaç de defensar-los quan hi ha problemes seriosos. Es pot suposar que amb l'alumnat passaria el mateix que amb el professorat: segurament hi hauria força alumnes que se sentirien més còmodes en tant que l'ull de la camera contribuís a refrenar els "companys" més esvalotadors, intimidadors o agressius. Les víctimes del bullying possiblement tindrien quelcom significatiu a dir al respecte.

El tercer benefici, el control de l'intrusisme, té certament molta relació amb la seguretat, atès que és prou justificable impedir l'entrada als centres educatius de persones no autoritzades, tal com es fa en molts altres recintes públics i amb la gran majoria d'espais privats destinats a finalitats específiques. La videovigiància permet que el personal dels punts d'accés a l'edifici pugui tenir un ampli control. Però, qui fa aquesta tasca? Són els conserges? Ho fan el cap d'estudis i el director entre classe i classe? Correspon al professorat de guàrdia? Hi ha al centre personal d'empreses privades de seguretat, com en qualsevol altra organització que controla els accessos a les seves dependències?

El control de la puntualitat aparentment no porta massa problemes de concepte. És un ús natural del sistema de videovigilància, atès que és fàcil veure qui entra tard. Cal però que algú que conegui els alumnes miri les imatges dels que es van tard i faci les accions oportunes, de manera permanent. Suposo que aquest és el procediment que se segueix en aquell institut. Per cert, el control dels retards és aplicable també al professorat.

Però aquest control, com el dels accessos, té una derivada inquietant. Què passa si el sistema s'informatitza? Fer-ho només seria una qüestió de temps, ja que hi ha prou tecnologia per fer reconeixement de cares, per seguir els moviments i per obtenir les corresponents dades personals (i d'altres) d'una base de dades. Si es tracta de reconèixer els alumnes (cosa que per extensió comporta fer el reconeixement de tot el personal del centre) n'hi ha prou amb una base de dades interna. Però aquest no és el cas quan es tracta d'evitar l'intrusisme.

La temptació (professional, parental, política, comercial, mediàtica) "de garantir la seguretat" dels centres educatius controlant l'accés de persones alienes o indesitjables pot ser molt forta, irresistible, i no en faltaran proponents ni motius ni "solucions" tècniques. I per fer-ho, què millor que disposar de dades biomètriques de totes les persones que tenen relació "legal" amb el centre educatiu? I la solució és encara més potent si es fa un contrast telemàtic amb fitxers externs, com per exemple de pedòfils, de membres de bandes, de venedors de drogues o d'individus condemnats judicialment.

No m'invento res. Jessica Marie Lunsford era una nena de Florida que va ser violada i assassinada l'any 2005 per un individu amb antecedents de violència sexual. De la reacció en va sortir una llei, que es coneix com a "Jessica's Law", que s'aplica en alguns estats dels Estats Units i que requereix que s'efectuï un "screening" de tots els visitants que entren en els centres d'ensenyament. En alguns centres educatius s'empra un dispositiu que examina l'iris de la retina.

Preparem-nos doncs de la manera més constructiva i sensata possible pel que vindrà: vídeo, informàtica, telecomunicacions en nom de la seguretat ... i "segurates" als instituts.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

divendres, 26 de gener del 2007

2020 Visions

A començaments d'aquesta dècada el Departament de Comerç dels Estats Units va encarregar a una quinzena de personalitats la realització d'una sèrie d'articles referents a possibles escenaris futurs de l'educació l'any 2020, molt especialment en relació amb l'impacte i la generalització de l'ús de les tecnologies. Aquestes aportacions foren recollides en l'informe "2020 VISIONS. Transforming Education and Training Through Advanced Technologies", publicat l'any 2002, que es pot trobar fàcilment a Internet.

La seva lectura és un exercici interessant, sobretot perquè alguns plantejaments que es fan i determinades situacions que es descriuen semblen tan estranyes a la nostra cotidianeitat que hom diria que són meres especulacions o escenaris impossibles, que no arribaran mai a formar part de la nostra realitat. Potser sigui així, però s'ha de ser prudent. Per assenyalar només dos exemples relacionats amb les telecomunicacions, ¿qui hauria dit fa deu anys, quan tot just a Espanya va començar a funcionar el servei InfoVía -que va representar una primera i tímida democratització de les comunicacions de dades- que l'accés a Internet s'hauria desenvolupat tal com ho està avui, tot i les seves limitacions? Hi ha cap comparació entre la situació actual i la de vint anys enrera, quan amb un reduit nombre de col·legues experimentàvem amb serveis X25 a 300 bps? (sí, tres-cents bits per segon, quan les línies anaven bé, o sinó 150 o 75 bps!)

És obvi que les coses canvien encara que no sigui gens senzill fer prediccions de com ho faran. Tornant al nostre al tema, a l'esmentat informe hi ha un article de Chris Dede, professor de Learning Technologies a la facultat d'educació de la Universitat de Harvard que té per títol "Vignettes about the Future of Learning Technologies". No descriuré ara els escenaris educatius que planteja Dede, sinó que em limito a destacar unes conclusions que s'extreuen del tros final del seu article.

La primera és que l'assumpte realment important quant a l'efectivitat de les TIC per a l'aprenentatge no és la sofisticació de les tecnologies, sino les maneres d'emprar-les per motivar i ajudar a aprendre als qui les fan servir.

La segona és que les barreres fonamentals per emprar les tecnologies en l'aprenentatge d'una manera eficaç no són tècniques o econòmiques, sino psicològiques, organitzatives, polítiques i culturals. Considerar les TIC com un assumpte merament tècnic és una recepta segura de fracàs o de mínims resultats.

I la tercera conclusió, finalment, és que per arribar a materialitzar les oportunitats que ofereixen les TIC és essencial desenvolupar projectes potents i implementacions pilot, i a la vegada mètodes de transferir i d'escalar aquests projectes. Aquestes implementacions haurien de contribuir a l'evolució de les concepcions que sobre l'aprenentatge i l'escolarització té la ciutadania i el propi professorat, massa ancorades en el passat.

Personalment opino que aquestes consideracions, exposades pel mateix Chris Dede al Congrés dels Estats Units, són perfectament aplicables al nostre cas i situació, i que s'hauria d'actuar en conseqüència, especialment pel que fa a projectes pilot potents i d'envergadura.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

dimecres, 3 de gener del 2007

PACS lliures

Fa anys que penso que l'atenció posada en el programari lliure, a banda de l'interès específic d'aquest, ha tingut l'efecte indesitjable de desviar l'atenció sobre l'assumpte realment important: la disponibilitat de contingut lliure i de qualitat a la xarxa de tots. I en aquest sentit lamento l'excessiva energia que el PL s'emporta de molt de professorat actiu, que potser es concentra molt en l'eina i la seva promoció deixant en segon pla el fet que l'aprenentatge de l'alumne se sustenta en un entramat complex de continguts, orientacions i suports que van molt més enllà de que el programari sigui lliure o no.

Mentrestant els llibres de text han anat creixent en nombre, pes i volum, farcits de detalls irrellevants, arribant a "l'exuberància irracional" que l'Alan Greenspan, l'anterior president de la FED, aplicava als mercats. Sí, penso que la paraula irracionals aplicada als llibres de text és apropiada, encara que òbviament li manquen matisos. No és que el que els llibres contenen estigui malament ni que no estiguin ben fets, sinó que són irracionals per excessius, i per aquest i d'altres motius no són massa apreciats per l'alumnat. He llegit fa poc que en alguns països hi ha la tendència a adoptar llibres de text concisos i breus, centrats només en idees i orientacions. Possiblement s'hagin adonat que el focus és la xarxa i a la xarxa. Però no segueixo amb el tema "llibre" i torno al tema "lliure".

Jo aplico, potser massa simplistament, el concepte "lliure" al que arriba per la xarxa de manera volguda, sense haver-ne d'assumir directament el cost d'utilitzar-ho, sigui programari, sigui contingut, sigui interacció. Per descomptat que no hi ha res gratis, ni que sigui d'accés lliure. Per això, disposar del mini-processador de textos o de la calculadora o de l'enciclopèdia Britannica o de la consultoria o del directori personal o de la unitat didàctica sobre "les adjectifs possessifs " a edu365.cat , coses totes elles que qualsevol estudiant català pot fer servir des de qualsevol màquina connectada a Internet, es mereix realment el qualificatiu "lliure". I en aquest sentit el Departament d'Educació és pioner del tema "lliure". I un matís, important, és que la possibilitat d'emprar aquest conglomerat de programes-aplicacions-continguts-serveis (d'això en dirè PACS) sense cost és igualitària en ella mateixa. L'accessibilitat a les PACS i les destreses i motivacions per a fer-les servir són un altre assumpte.

Penso doncs que la línia a seguir és treballar per a la total disponibilitat d'un conjunt ampli i consistent de PACS educatius lliures, en les condicions econòmiques més favorables per a l'usuari i raonables per als qui les produeixen, mantenen i fan que estiguin disponibles. Entenc que garantir la seva existència i disponibilitat correspon, especialment en un país amb una educació tan intervinguda per l'administració com el nostre, a les administracions educatives, i de fet així ha estat i s'està fent.

Potser ara que estem més a prop del 2010 que del 2000, de la banda ampla que de la XDSI, dels projectors a les aules que de les aules d'informàtica, seria beneficiós explorar noves fòrmules quant a escala, finançament i dinamització per garantir que es disposa, en català, de tots els "PACS educatius lliures" que puguin ser necessaris. Perquè el tema de fons és com dotar-nos dels recursos apropiats per encarar l'evolució de l'aprenentatge i de l'ensenyament en una societat on la informació és cada cop menys propietària, mentre que l'expertesa, la creativitat i la capacitat d'aplicar el coneixement si que en són.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

------------------------

Incorporo al post dos comentaris de l'amic Marià Cano Santos:

Una interessant, i en certa manera també polèmica, reflexió la que planteges. És un bon contrapunt per pensar-hi, precisament en aquests moments en que me trobo dedicant energies a la migració cap al programari lliure en l'àmbit educatiu. Prenc nota del teu notes...jejeje
04/01/2007 03:41.
------------------------
Voldria afegir un nou comentari al tema proposat pel post ja que fa poc he llegit una entrevista feta per la UOC al David Wiley, el pare del concepte de "contingut obert". Crec que la seva lectura és molt recomanable i per això deixo aquí l'enllaç:
http://www.uoc.edu/premsa/entrevistes/wiley.html
Salut!
marià :-)
11/01/2007 18:07.