La llei de Jessica

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari local d'una capital de província castellana una entrevista amb un director d'institut sobre les cameres de vídeo que per seguretat havien instal·lat al seu centre. Es mostrava satisfet, perquè deia que del sistema de videovigilància el centre n'obtenia tres beneficis: disminuir els retards de l'alumnat, fer baixar l'absentisme i evitar l'entrada al centre de persones alienes. El tema em va sobtar, motiu de més per especular una mica.

El control de l'absentisme amb cameres és curiós, ja que sembla necessari saber quins són els alumnes que no surten a les imatges captades dins del centre, que són els absentistes. Potser hi ha cameres al bar i als patis, de manera que es pot saber qui pul·lula per aquests lloc en hores de classe. Es planteja la pregunta de quins recintes interns es vigilen amb les cameres.

Posats a vigilar, s'expandirà algun dia la videovigilància a les aules? (no em consta que aquell centre ho fes). Penso que si un centre educatiu decidís anar en aquesta línia es produiria una combinació d'oposició frontal i indignada i d'acceptació silenciosa, perquè alguns o molts professors podrien tenir raons per pensar que el sistema els dóna una certa protecció. Un motiu és que els comportaments ordenats i cívics dels alumnes no estan ni de bon tros garantits, i que ja és hora de que se'n generalitzi l'evidència. Un altre és que en moltíssims casos el seu propi centre és pràcticament incapaç de defensar-los quan hi ha problemes seriosos. Es pot suposar que amb l'alumnat passaria el mateix que amb el professorat: segurament hi hauria força alumnes que se sentirien més còmodes en tant que l'ull de la camera contribuís a refrenar els "companys" més esvalotadors, intimidadors o agressius. Les víctimes del bullying possiblement tindrien quelcom significatiu a dir al respecte.

El tercer benefici, el control de l'intrusisme, té certament molta relació amb la seguretat, atès que és prou justificable impedir l'entrada als centres educatius de persones no autoritzades, tal com es fa en molts altres recintes públics i amb la gran majoria d'espais privats destinats a finalitats específiques. La videovigiància permet que el personal dels punts d'accés a l'edifici pugui tenir un ampli control. Però, qui fa aquesta tasca? Són els conserges? Ho fan el cap d'estudis i el director entre classe i classe? Correspon al professorat de guàrdia? Hi ha al centre personal d'empreses privades de seguretat, com en qualsevol altra organització que controla els accessos a les seves dependències?

El control de la puntualitat aparentment no porta massa problemes de concepte. És un ús natural del sistema de videovigilància, atès que és fàcil veure qui entra tard. Cal però que algú que conegui els alumnes miri les imatges dels que es van tard i faci les accions oportunes, de manera permanent. Suposo que aquest és el procediment que se segueix en aquell institut. Per cert, el control dels retards és aplicable també al professorat.

Però aquest control, com el dels accessos, té una derivada inquietant. Què passa si el sistema s'informatitza? Fer-ho només seria una qüestió de temps, ja que hi ha prou tecnologia per fer reconeixement de cares, per seguir els moviments i per obtenir les corresponents dades personals (i d'altres) d'una base de dades. Si es tracta de reconèixer els alumnes (cosa que per extensió comporta fer el reconeixement de tot el personal del centre) n'hi ha prou amb una base de dades interna. Però aquest no és el cas quan es tracta d'evitar l'intrusisme.

La temptació (professional, parental, política, comercial, mediàtica) "de garantir la seguretat" dels centres educatius controlant l'accés de persones alienes o indesitjables pot ser molt forta, irresistible, i no en faltaran proponents ni motius ni "solucions" tècniques. I per fer-ho, què millor que disposar de dades biomètriques de totes les persones que tenen relació "legal" amb el centre educatiu? I la solució és encara més potent si es fa un contrast telemàtic amb fitxers externs, com per exemple de pedòfils, de membres de bandes, de venedors de drogues o d'individus condemnats judicialment.

No m'invento res. Jessica Marie Lunsford era una nena de Florida que va ser violada i assassinada l'any 2005 per un individu amb antecedents de violència sexual. De la reacció en va sortir una llei, que es coneix com a "Jessica's Law", que s'aplica en alguns estats dels Estats Units i que requereix que s'efectuï un "screening" de tots els visitants que entren en els centres d'ensenyament. En alguns centres educatius s'empra un dispositiu que examina l'iris de la retina.

Preparem-nos doncs de la manera més constructiva i sensata possible pel que vindrà: vídeo, informàtica, telecomunicacions en nom de la seguretat ... i "segurates" als instituts.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com