Continuem aquest post en dues parts amb unes quantes frases seleccionades d'un llibre d'una gran autoritat internacional de management [per contextualitzar no totes les traduccions de l'anglès són literals però es manté el sentit original]. Abans aviso que no les va escriure cap individu "antisistema". Ben al contrari, són d'una persona profundament compromesa amb la millora del sistema econòmic i de relacions laborals, una persona que amb fets va contribuir a que coses importants com l'ocupació i la satisfacció en el treball de milions de persones funcionessin el millor possible. Heus ací:
- "Ni el nivell de destresa dels treballadors ni la seva dedicació poden superar les disfuncions fonamentals del sistema".
- "El rendiment del treballador està determinat en gran mesura pel sistema en què treballa, del qual n'és responsable la direcció".
- "Per millorar els resultats s'ha d'incidir en el sistema que els produeix, però tanmateix la majoria dels esforços de millora s'adrecen als treballadors".
- "Per aconseguir millors resultats s'ha de canviar el procés de producció i els mànagers han de proporcionar els mètodes i els mitjans per fer-ho".
- "Si un negoci no està ben muntat, el bon treballador no hi pot fer res i si vol canviar les coses pel seu compte pot empitjorar-les i fer-se la vida molt difícil".
- "La qualitat de la producció d'una empresa mai serà millor que la qualitat produïda a dalt de tot (de la jerarquia)".
- "Un procés pot ser estable i controlat i produir un 100% de productes defectuosos".
- "Els eslògans només aconsegueixen frustrar als treballadors, empitjorant-ne l'actitud".
- "Cap nombre d'èxits a curt termini garanteix l'èxit a llarg termini".
- "Tot sistema ha d'incloure el futur".
- "Per gestionar les persones s'ha de conéixer l'efecte del sistema sobre el seu rendiment".
- "La qualitat s'aconsegueix quan les persones estan automotivades".
- "Els objectius numèrics no aconsegueixen res ... l'esforç s'ha de fer en el mètode".
- "Comprendre un sistema és ser capaç de predir les conseqüències dels canvis que es proposen".
Aquestes cites provenen del llibre "The New Economics. For Industry, Government, Education" escrit pel nord-americà William Edwards Deming, investigador i expert en gestió empresarial de formació físico-matemàtica a qui en gran mesura s'atribueix l'èxit econòmic del Japó després de la segona guerra mundial. Aquesta obra pòstuma fou publicada poc abans de la seva mort el desembre de 1993, ara fa quinze anys. Simplificant-ho molt, els mètodes i criteris de Deming, aplicats amb devoció per una part substancial de l'empresariat industrial japonès, es basen en: a) la imperiosa necessitat de disposar d'una visió sistèmica de les organitzacions i del seu entorn; b) l'èmfasi en la cooperació entre els treballadors per innovar i obtenir resultats d'alta qualitat en lloc de refiar-se de les inspeccions i dels controls a posteriori; i c) atribuir als alts directius la responsabilitat fonamental sobre els resultats del treball. El món econòmic era òbviament el nucli dels plantejaments de Deming però és digne d'esment que va formular aquestes reflexions pensant també en els àmbits del govern, de l'educació i de la sanitat. Per això les he portat a aquest post sobre la rellevància de determinades aproximacions als problemes de l'educació.
La responsabilitat de qui pren les grans decisions i de qui les desenvolupa era un assumpte cabdal en el pensament de Deming. Situat en el context nord-americà, Deming era molt crític amb els models imperants de gestió i amb la prepotència i la vanitat de molts directius, als que feia responsables del declivi industrial dels Estats Units davant les empreses japoneses i de la severa crisi econòmica que va portar G.H.W. Bush a perdre la reelecció davant Bill Clinton el 1992 (it's the economy, stupid!) després de 12 anys de reaganomics, dèficits disparats i una economia en recessió (com ara, però aleshores no tan greu).
Per a Deming un component essencial d'aquesta enorme problemàtica era el tancament dels líders i directius en els seus propis sabers, fórmules i interessos, negant-se a renovar la visió del món induïda pel filtre corporatiu, a obrir-se a noves perspectives i mirar les coses de manera realment sistèmica. L'actualitat d'aquesta visió em sembla inqüestionable: la crisi econòmica i social de base industrial i financera (i en el fons també educativa), covada durant anys, dóna especial autoritat i rellevància a les seves paraules.
Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, la crítica de Deming als sistemes de gestió és inseparable de la denúncia dels defectes i dèficits dels mànagers. L'atac és frontal des de la primera línia del prefaci de "The New Economics ..." que comença així: "Aquest llibre és per a la gent que viu sota la tirania de l'estil predominant de gestió (prevailing style of management). Les pèrdues grans i de llarg abast causades per aquest estil de gestió ens han portat al declivi. L'estil actual de gestió ... és una presó creada per la manera com la gent interacciona. Aquesta interacció infligeix tots els aspectes de les nostres vides –el govern, la indústria, l'educació, la sanitat-".
Deming deia que qualsevol directiu (de bona fe) creu que ho està fent el millor possible i que aquest és precisament el problema, que formi part del sistema establert de gestió. El "seu millor saber fer" està implantat, està incrustat (embedded) en el sistema actual de gestió, el qual condiciona el seu pensament i la seva acció i fa que operi en el marc dels sobreentesos i dels llocs comuns del seu sector. Literalment deia que "el treball dur i els millors esforços (dels directius), si no estan guiats per nou coneixement (que provingui de l'exterior), només faran més profund el forat en que ens trobem". Encarar a fons aquesta qüestió és essencial per al benefici a llarg termini de qualsevol organització en uns temps en els que els canvis de l'entorn són imprevisibles i incontrolables.
Sóc del parer que tot l'anterior és en gran mesura aplicable al món educatiu, des dels parlamentaris que aproven les lleis fins als quadres de gestió administrativa i docent i als creadors d'opinió. En el meu llibre "La nueva educación" (LID Editorial Empresarial, 2007) deia que els adults que regeixen el sistema educatiu, haurien de fer abstracció del fet que aquest sistema va ser bo per a ells mateixos i s'haurien de preguntar com ha canviat el món i fins a quin punt l'actual organització escolar porta en ella mateixa el germen del desinterès, de les baixes expectatives personals respecte de l'educació formal que tan sovint porten a l'abandonament. Jo penso que, instal·lats en els seus sabers i posicions, els autors de les "grans" lleis educatives espanyoles de la democràcia (LOGSE, LOCE, LOE) no es van fer aquesta pregunta o que se la van fer de manera endogàmica i poc sistèmica. Com explico al llibre tampoc van fer cap esforç significatiu per inspirar-se en noves fonts de coneixement. El fet és que van establir molts i segurament magnífics objectius, però, com diria Deming, ni de bon tros van donar mitjans i mètodes viables per atendre la diversitat de l'alumnat (dic diversitat conscient d'emprar una terminologia que ha quedat antiquada). Van ignorar que la heterogeneïtat de bagatges culturals, cognitius, afectius, socials, psicològics i fins i tot sanitaris dels alumnes seria la norma enlloc de l'excepció. No van preveure sistemes de gestió i lideratge capaços de fer-se càrrec de les noves realitats i refer de manera apropiada els processos pedagògics (sempre he pensat que la LOGSE tenia molts elements positius però que en canvi presentava un encefalograma pla en termes d'organització i gestió). No van reconèixer que l'aprenentatge és altament individual, que no es produeix en massa, que la motivació ve de dins i no s'imposa mitjançant crides a l'autoritat. Pensant en termes tradicionals de grups, aules, matèries, hores lectives i certificats (i interessos corporatius) no van entendre que en els temps actuals cada alumne necessita un programa d'aprenentatge a mida (que no individual ni molt menys solitari) en el qual ell mateix ha de poder tenir un paper propi i actiu, i que això requereix articular nous conceptes i nous diàlegs. No van pensar que algú s'ha de fer responsable de conduir l'aprenentatge de cada alumne individualment considerat. Instal·lats en els seus sabers, entorns, ideologies i interessos, els alts directius del sistema educatiu han preferit tradicionalment donar consignes i establir llargues llistes d'objectius (fent responsables els treballadors del seu assoliment) en lloc de donar criteris, eines i mitjans per a transformar els processos i les organitzacions.
Acabo aquest post en dues parts dient que em sap una mica de greu transmetre una mirada tan àcida del sistema educatiu (és a dir, de la nostra societat i de mi mateix en tant que ciutadà i professional), però el món el canvien els disconformes (que a vegades l'empitjoren). L'educació és un problema global i els problemes globals són endimoniadament complexos. Ningú té la solució en les seves mans i molt menys la té el que escriu aquestes ratlles, que ni tan sols aconsegueix tenir el seu despatx ordenat. Tanmateix vull posar de manifest que les bones intencions de millora de l'educació difícilment es podran materialitzar en els marcs vigents (1). No n'hi ha prou amb que molts professors esforçats i motivats (i amb esperit de sacrifici i fins i tot capacitat de sofriment) intentin fer-ho el millor possible dins d'un marc que dia a dia es fa més obsolet. No serveix de massa carregar les tintes sobre la formació del professorat, l'excel·lència, la cultura de l'esforç, l'autonomia i el retorn a l'autoritat perduda (quin seria el mètode?) si es fa al preu d'evitar discutir el que realment importa, que al meu entendre no és sinó definir en tota la seva amplitud l'objectiu de millora de l'educació, basant-lo en les persones i no en termes numèrics, i repensar el sistema renovant els mètodes de gestió a tots els nivells. Crec que aquesta mena de plantejaments podrien augmentar la rellevància del debat educatiu, "carregant-lo de futur". Al cap i a la fi, com també deia Deming, el propòsit de l'escola ha de ser preparar els estudiants pel futur, no pel passat. Això sí que és veritablement rellevant.
Ferran Ruiz Tarragó
(1) Que això ho pensen persones molt més autoritzades que jo n'hi ha mostres molt il·lustratives. Vegeu, per exemple: Changing Education (2007), editat per Hershock, Mason, Hawkins. Springer-The University of Hong Kong.
1 comentari:
Ferran, com sempre estic d’acord en el que dius. La desmotivació dels alumnes es un fet gens estudiat, com la majoria de fets en el mon de l’educació, que es fonamenten en la tradició però no en la investigació. Recordem que els programes educatius que tenim estaven pensats per les elits que desprès anaven a les empreses familiars. Pensem que a Cambridge i Oxford, els fills de les grans famílies angleses no acabaven la carrera, el mer fet d’haver estat admesos i haver fet uns quans cursos de humanitats era, moltes vegades, suficient per dedicar-se als negocis familiars o tenir un lloc al parlament. Seguim amb una idea molt elitista de la educació que per res compleix amb les necessitats dels nostres joves ni de la societat. El meu fill, que esta fent segon de batxillerat, es va veure en l’obligació de llegir el “Tirant lo Blanc” per el curs de llengua catalana. Jo no tinc res en contra d’aquest llibre, a banda que no l’he llegit ni tinc cap interès en llegir-lo, però crec que es mes important saber parlar en públic o defensar una tesi pròpia sobre el tema que sigui, en català, castellà i angles, que llegir el llibre, sense cap interès i per sortir del pas. Considero que els estudiants no haurien de estar obligats a fer res que un adult no faci a la vida professional. Quans adults son obligats a llegir un llibre que no els interessa? Quans adults son obligats a estudiar matèries teòriques fora de context? . Si els adults fem coses que no ens agraden, les fem nomes per diners o una compensació similar. Els joves abans tenien la compensació del títol per fer gran part de les coses absurdes que els hi demana el sistema educatiu. Ara sembla que ni el títol es un al•licient suficient, i crec que tenen raó.
Com ve dius citant a Deming, el sistema educatiu requereix un canvi complert del model de producció. Això nomes succeirà si alguna escola, o universitat o empresa privada que vulgui entrar en el negoci de l’educació, s’atreveix a desenvolupar e implantar un nou model i es demostra que es mes millor que l’actual. Histories d’èxit que facin que els demes ho vulguin imitar, dins de un entorn competitiu. Quina motivació pot tenir, per un noi marroquí, que ha vingut a Catalunya per guanyar-se la vida, la lectura obligada del Tirant lo Blanc? No estarà mes motivat a aprendre com redactar un contracte de compravenda, a programar ordinadors i llocs web, o a crear el seu propi negoci? Qui defineix els plans de estudis i amb quin criteri?. El pla de estudis vigent als Estats Units es va definir al any 1892, a Saratoga, en una reunió de 10 persones que varen discutir la conveniència de que totes les escoles secundaries tinguessin un únic currículum acadèmic que prepares als estudiants per entrar a les universitats, encara que reconeixien que nomes un percentatge insignificant dels estudiant voldrien o podrien accedir a la Universitat. El pla d’estudis aprovat es va fer per la comoditat dels professors i no en funció de les necessitats dels alumnes o la societat. Les assignatures que es van aprovar com obligatòries i comunes, no serà cap sorpresa, varen ser les 10 que estaven representades en la reunió per els 10 membres del comitè: Llatí, grec, Angles, llengües modernes, matemàtiques, física, química, biologia, astronomia i geografia. (Font. Making Minds less well educated than our own. Roger Schank 2004). La llogica del plans de estudis es fonamenta en la tradició i la comoditat del professors. Es lícit que els alumnes, a qui ningú a demanat opinió i que no poden canviar el sistema, votin amb els peus?.
Sebastian Barajas. sbarajas@learningworks.es. www.learningworks.es
Publica un comentari a l'entrada