Un estudi realitzat als països nòrdics assenyala que la disponibilitat i l'accessibilitat d'equipament és el factor que més facilita i estimula l'ús educatiu de les TIC. Això sembla bastant obvi, però el fet que s'afirmi en un informe realitzat per una consultora independent finançada pels departaments d'educació de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia li dóna un to molt alt de respectabilitat i de fiabilitat.
O sigui que podem donar per confirmat el que en certa manera (molts) ja sabíem: que disposar d'amplis recursos informàtics és imprescindible per canviar la pràctica de l'educació. A nivell d'un centre educatiu la destresa exercitada, el coneixement empíric i l'autosuport d'una massa crítica de professorat són els factors fonamentals perquè prengui cos la innovació basada en les TIC, molt més que les teories i els cursos. Innovar és canviar les pràctiques socials, i no hi pot haver prou pràctica si no hi ha prou eines a l'abast de tots, professors i alumnes.
És senzill quantificar el volum necessari de recursos informàtics quan l'objectiu és que cada professor o professora faci les seves classes amb l'ajut d'un ordinador. Facilitar la integració de les TIC en la pràctica del professorat requereix, essencialment, la creació d'una infraestructura de centre amb les millors condicions de seguretat i disponibilitat.
Però la cosa no és tant senzilla quan l'objectiu és canviar la pràctica de l'alumnat donant-li oportunitats reals de que sigui més actiu i responsable en el seu treball, perquè aleshores són els alumnes els que han de tenir els recursos informàtics al seu abast, d'una manera àmplia i continuada. En el cas més òptim diríem que han de disposar d'ordinadors individuals (personals) de manera permanent. És a dir, un ordinador per cada alumne, o com diuen als USA, "1-to-1 computing".
Un estudi de tots els "sistemes escolars" dels Estats Units de com a mínim 4,000 alumnes (un total de 2,500 "sistemes" diferents comandats per autoritats locals) ha posat de manifest que l'any 2006 el 23% d'aquests sistemes estava implementant projectes de "1-to-1 computing". Amb l'increment dels pressupostos educatius sembla que aquesta tendència s'hagi d'accelerar, oimés si es té en compte que donar protagonisme a l'alumnat mitjançant l'ús de les TIC té uns resultats preliminars apreciables en termes de menor absentisme, de menys problemes de disciplina i de millora de les destreses d'escriptura, resultats que ja es venien veient en projectes capdavanters com el d'Henrico County o el de l'estat de Maine.
Al nostre país, què es podria fer amb un euro per alumne al dia? Si es prengués com a base un col·lectiu inicial "experimental" d'uns quants milers d'alumnes (o fins i tot, d'unes desenes de milers) en centres apropiats, que no es podria fer amb 365 euros per alumne i any? Amb 1,460 euros en quatre anys, no podria tenir cada alumne un ordinador portàtil amb tota mena de programari, manteniment, garantia, infraestructura de centre, serveis de suport? I, molt especialment, no es podrien incloure dins d'aquest cost continguts digitals lliures i de pagament substancialment alternatius als llibres de text? Pensant en termes de prova en una escala suficient, no seria aquesta una manera pràctica d'investigar com es poden afrontar conjuntament la crisi de resultats i de comportaments, la divisió digital i l'encara més problemàtic "skills gap"?
Als USA sembla que ho comencen a fer, i un 30% més barat: allà diuen que això es pot aconseguir amb un dòlar al dia. Segur que avançar en aquesta línia no és fàcil en cap sentit, ni d'una rendibilitat educativa immediata. Tanmateix, caldrà seguir-ho de prop, i sobretot, experimentar-ho!
Ferran Ruiz Tarragó
3 comentaris:
Ferran, estic totalment d'acord amb el teu comentari però jo afegiria algun aspecte més que crec, si no previ, sí paral•lel, i és, al meu entendre la motivació i la formació permanent del professorat. L’una sense l'altra no funcionarà per molts equipaments que tinguin els nostres centres.
I d'altra banda la motivació, no sé perquè intueixo (i crec que tinc feed-back directe del professorat sobre el tema), que també s'ha d'acompanyar d'alliberament d'hores lectives i de millora de sous.
Si no pot ser cal mirar com s'ho fan a Noruega, Singapur, Suècia, Suïssa o Finlàndia que són els primers països en la classificació sobre l'ús de les TIC en el món, segons l'Informe Global sobre Tecnologia de la Informació, elaborat pel World Economic Forum.
Per cert, Espanya baixa 7 llocs en la classificació (del 27 al 32), igual com els EEU (de l'1 al 7)
Gràcies Juanmi. Hi estic d'acord. En un sol A4 és difícil matisar (i ara miro de fer posts més curts). La motivació del professorat augmenta si veu els seus alumnes més motivats. I precisament per això fan falta recursos amplis, sense arribar a 1:1. El mateix estudi nòrdic diu que més recursos comporten més oportunitats per als alumnes, aquests dominen més l'ofimàtica i l'Internet i al cap del temps els professors es troben més confortables treballant amb les TIC, precisament perquè els alumnes també ho estan.
No coneixia el "Networked Readiness Index 2006–2007". Gràcies per l'aportació.
Benvolgut Ferran,
des de que els meus fills són petits que han tingut a casa tota la tecnologia disponible: jocs didàctics, enciclopèdies digitals, eines de creació... però no aconseguit fer una política comú en els diferents centres educatius.
Activitats com "El Pais de los Estudiantes" que era una gran manera d'explicar i fer entedre què és la informació i poder crear un diari, he intentat que s'adoptesint dins de les dues escoles (una privada i altra pública) sense cap interès per part dels tutors i professors. Estic molt d'acord en que si no hi ha motivació és difícil fer quelcom encara que hi hagi tota la tecnologia.
Publica un comentari a l'entrada