"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dissabte, 9 d’octubre del 2010

El projecte Baselga

Gairebé havia oblidat que tenia un blog obert. Durant cinc mesos no he escrit ni una sola línia, per una combinació de falta d'inspiració i de voluntat. Avui, fent neteja de diaris acumulats durant l'estiu, he trobat un article del Magazine de La Vanguardia (18 de juliol de 2010) que per analogia em sembla rellevant per al nostre món educatiu i que m'impulsa a fer un nou post a Notes d'opinió. Serà un post curt curt i espero que inspirador.

En una entrevista del periodista Josep Corbella, el prestigiós oncòleg Josep Baselga explica com en la seva primera etapa a Nova York, ara fa un quart de segle, va quedar sorprès per la distància enorme entre la ciència i la clínica, per la distància entre el que es deia en relació a com curar el càncer i la pràctica real als hospitals: "Mentre que per les nits parlàvem de com curaríem el càncer, pels matins se'ns morien els pacients." D'això va sorgir la seva idea de traslladar el més ràpidament possible els avenços científics a la pràctica amb els malats, cosa que li exigia fer alhora la doble carrera de metge i d'investigador. Després d'una dècada treballant intensament en aquests dos fronts, el Dr. Baselga va tornar a Barcelona per dirigir el servei d'oncologia de l'Hospital Vall d'Hebron. El motiu, tal com explica a l'entrevista, era que tenia la seva pròpia idea de com s'havia d'organitzar un servei d'oncologia en l'era de la biologia molecular per fer arribar als malalts els avenços en la investigació. Literalment, la idea bàsica "consistia en aconseguir que metges de diferents disciplines treballessin en equip, en lloc de cadascun pel seu compte, per atendre millor els pacients. Una cosa tan elemental i, tanmateix, tan complicada. Aconseguir que oncòlegs, radiòlegs, patòlegs i cirurgians tinguessin un diàleg fluid. Que hospitals i companyies farmacèutiques, que són les que saben desenvolupar el fàrmacs que necessitem ... aprenguessin a col·laborar d'una manera més eficient per fer avançar les teràpies."

En la meva opinió, "el projecte Baselga" integra i estructura un seguit d'elements essencials. Visió "utòpica" de futur (curar el càncer!), recerca i aplicació de nou coneixement multidisciplinar, cooperació honesta entre especialistes, inversions amb un target precís, bypass de la burocràcia, superació de rutines i protocols obsolets, respecte a la persona i atenció a la seva realitat específica, reestructuració de les relacions professionals, humanitat, professionalitat i exigència ètica són segurament uns keywords apropiats per caracteritzar l'essència del seu mètode.

Sense voler forçar la comparació entre la salut i l'educació, penso que "el projecte Baselga" és la mena d'exemple que necessitem en el camp educatiu. Proporciona una metàfora del que hauria d'inspirar una acció consistent de recerca i desenvolupament (amb "construcció de solucions") en el camp educatiu. Parlem molt de com millorar i canviar l'educació en les converses de sobretaula, en els mitjans de comunicació i en les publicacions especialitzades, però tenim molta pràctica descoordinada, sense objectius i projectes ben definits. En general no sabem plantejar processos cooperatius amb massa crítica a mitjà termini, estructurats en base a les aportacions de la recerca més actual en diversos camps d'expertesa, processos en els que alhora s'aporti, generi i apliqui nou coneixement rellevant. Fem recerca educativa però patim d'una crònica incapacitat de portar al nostre dia a dia els avenços en ciència i psicologia cognitives, en models d'organització i de gestió, en sistemes d'informació, en lideratge, en disseny i ergonomia, en motivació i participació, entre d'altres. O som investigadors i professionals (dic professionals perquè això no afecta només al professorat sinó també als directius i els administradors de l'educació) o només continuarem fent més del mateix, sense avançar a fons en la resolució dels problemes fonamentals de l'educació i en la millor satisfacció de les necessitats humanes.

I quin objectiu justifica aquest enorme esforç? Simplement, cap altre que educar i atendre els alumnes com a persones molt millor que ara. Per responsabilitat, per deontologia i pel legítim goig de fer bé la feina que hem de fer.

Ferran Ruiz Tarragó


6 comentaris:

f.xavier.suñé ha dit...

Com ja ens tens acostumats, gran reflexió Ferran. Com tu dius, curt però es pot dir molt en poques paraules ben endreçades.
L'objectiu és clar: cooperar, col•laborar, treballar en equip. Curiosament "treballar en equip" és la primera habilitat que les famílies volen que el seu fill/a adquireixi a l'escola, segons una enquesta del Javier Martínez Aldanondo (http://www.documentalistas.org/colaboradores/firmas/p3/jm_aldanondo46.php).
I ara ve la pregunta: com podem fer per esperonar el professorat que, amb moltes experiències d'èxit a l'aula acumulades i molta feina ben feta, mostra reticències a compartir-les segurament per que creu que no són importants per a altres companys i companyes? Això ajudaria a que els companys aprengessin altres maneres de fer i, per qué no, a millorar-les.
El curs passat un company docent deia que si els 'llibres digitals' se'ls havia de muntar cadascú, no el tindria ni en 10 anys. Un altre li va aclarir: 'si ho fem plegats, només en trigarem 5'. Aquesta és la línia.
x.

Anònim ha dit...

Benvingut de nou a l'activitat, Ferran!
Parles d'utopia, relació teoria-pràctica, treball en equip compartint competències i sabers diversos, massa crítica...
Què interessant és ser docent en aquest context que descrius!
Crec que molts docents hem viscut experiències al centre que, encara que només tinguessin una mica de tots aquest elements, ens han permès aprendre/compartir altres maneres de fer (més reeixides), que ens han fet apreciar la nostra feina...
Per què ens costarà tant mantenir, compartir, donar valor a les bones pràctiques?

Mariano ha dit...

La distància entre universitat i escola (i fàbrica, i hospital, i política...) és crònica, i enmalalteix les dues bandes. En el cas de l'educació,al meu entendre, la que surt perdent més és la universitat o la ciència.
L'educació, l'escola, la classe és un assumpte massa complexe, (inclús caòtic)com per que sigui fàcil la seva conceptualització, però en canvi la seva pràctica (on es barrejen sabers, actituds, instints, emocions, costums, imitacions, disciplines...)és possible. Massa variables a la vegada com per fer ciència avançada. A mi la expressió "ciències de l'educació" em sembla molt agossarada. Concediria que els estudis amb pretensió científica s'haurien de situar en una fase precientífica, on el que és realment productiu és la observació i la classificació. La experimentació ja demana una teoria, i això, encara és un camp minat.
Si volem que els voluntariosos estudis universitaris siguin útils a l'escola han de conectar amb l'escola, i haurien de centrar-se en observar què fan els mestres: allà està la saviesa, la praxi. Saviesa que és perd quasi totalment, que rarament es converteix en una tradició, en un estil.

La comparació amb l'àrea sanitària és productiva: els mestres i professors podrien, al meu entendre,intentar també aprendre de la pràctica dels companys que triunfen, que gaudeixen de la professió, que realment eduquen. En aquest sentit encara no entenc com la nostra professió no practica la magnífica idea mèdica de les "sessions cliniques". No solament serviria per conrear sabers, sinó per formar els novells, fer una autoformació arrelada al dia a dia, i també per practicar una autoavaluació suau, diària, pràctica...
Crec que els Projectes Educatius de Centre, també guanyarien molt en relació amb la practica docent i perdrien aquests aires burocràtics inútils tant freqüents.
La ciència n'aprendria molt d'aquestes sessions.

Coral Regí ha dit...

Reflexió molt interessant i carregada de raó!! No pot passar tant temps des de les primeres experiències i bones pràctiques dels mestres pioners i/o de les investigacions pedagògiques i les pràctiques generalitzades a les aules.
Ens cal dissenyar cercles concèntrics cada cop més amplis de centres que de manera progressiva experimentin, difonguin i estenguin bones pràctiques i treballin conjuntament amb experts interdisciplinaris. L’experiència dels grups d’innovació del País Basc que pretenien amplificar i difondre experiències d’innovació a partir de 1000 primeres persones. Innovadores pot ser un exemple de difusió a partir d’uns grups inicials.

Imma Reguant ha dit...

Gràcies Ferran,
els teus "post" i les teves "xerrades" sempre m'inspiren, em posen "en marxa". Gràcies!!!
Si que és veritat que hi ha molta feina, i esgotadora, a fer; i també és veritat que s'està fent molt i no es comparteix prou.
Crec que hauríem de crear ESPAIS BONS per a compartir, espais en els quals tothom hi és benvingut, des de científics, pràctics, famílies i estudiants, curiosos ... i cal discutir i fer-ho APASSIONADAMENT... i si, segurament podem reduir el temps a la meitat, com diu el Xavier.
Apa, a tirar-nos-hi de cap!!!
Fins aviat, Ferran. Esperarem més posts!
Imma

Begonya Folch ha dit...

Una manera d'aportar llum a les parts més amagades de qualsevol sistema és justament il·luminar-les des d'una altra perspectiva. És una de les ocupacions preferides del pensament lateral o divergent, també conegut com 'creatiu'. T'ho agraeixo, no només que llegissis l'entrevista al doctor Baselga en clau educativa, sinó també que compartissis aquest excepcional enfocament. Com ja t'han dit, resulta inspirador.

"L'esperança és el somni de l'home despert".

Aristòtil