"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

divendres, 12 de juny de 2009

Participació, transparència i ètica

Fa més de dos anys que el sempre pioner Alfons Cornella es feia ressó de la publicació de l'estudi "Confronting the Challenges of Participatory Culture: Media Education for the 21st Century" elaborat per experts del MIT amb el patrocini de la MacArthur Foundation (vegeu a Infonomia el missatge 924 "El (video)juego como fuente de niños innovadores", 16/01/2007). Un tema central d'aquest treball és la necessitat de donar als joves instruments per a poder desenvolupar-se en una societat que va evolucionant d'una cultura projectada (on només uns pocs s'adrecen a molts) a una cultura participativa (de molts a molts, en base l'ús d'eines digitals de comunicació i creació distribuïda per part de persones amb iniciativa, persones que sovint busquen afrimació, pertinença, connexió i suport). Aquesta Nota, a part de recomanar aquest document i l'article de l'Alfons, vol posar l'accent en la necessitat d'intervenir educativament en aquest àmbit per identificar i afrontar diversos problemes substancials.

Anem a pams. La primera cosa és ser conscients del laissez-faire dominant respecte d'aquest assumpte. Hi ha moltes persones que es meravellen per la facilitat amb que les nenes, els nens i el jovent en general fan servir les eines electròniques i els sistemes digitals. Molt sovint també pensen que, atesa aquesta facilitat -que fa que adquireixin moltes destreses i coneixements pel seu compte, de manera ràpida i àgil-, no cal que els adults intervinguin ni que els supervisin. Aquesta manera de pensar va de la mà amb el fet que una gran part d'aquests adults (pares i professorat, inspectors i directius de centres educatius), no està precisament en les millors condicions per orientar, supervisar i intervenir en aquest univers que per a ells és inestable, insegur i en ocasions inaccessible (quan no mancat d'atractiu, sobretot en relació amb els seus interessos i bagatge).

Com que generalment d'Internet i de TIC el jovent en termes pràctics en sap molt més que els adults, per a aquests és molt difícil plantejar escenaris i converses destinades a que els joves rumiïn sobre les seves pròpies experiències amb les tecnologies infocomunicatives i els comportaments que tenen quan participen en aquestes activitats. Per als adults és molt difícil estimular els joves a que vagin més enllà de la comprensió intuïtiva, de la destresa manipulativa i de la pràctica automatitzada (dit sigui sense treure ni un pél de valor a aquestes destreses i capacitats -ja voldria jo tenir-les!). Els adults tampoc saben massa bé com impulsar la reflexió sobre la informació, la interacció i la comunicació o sobre els valors a la xarxa.

Així, a cavall de la comoditat, de la incapacitat i de la resignació, el món adult exhibeix un enorme laissez passer col·lectiu, que els joves capten perfectament i que interpreten com un factor addicional de distanciament generacional i cultural. En aquestes condicions als adults se'ls fa molt difícil (i fins i tot ingrat) afrontar els problemes que planteja l'ús dels estris tecnològics per part dels joves, i en particular dels usos realment rellevants en l'àmbit de l'aprenentatge i del desenvolupament intel·lectual.

En relació amb això, una de les conclusions de l'important estudi de la UOC presentat recentment sobre Internet i l'educació escolar espanyola és que si bé professors i directors coincideixen en assenyalar que les tecnologies són molt importants per a l'educació del futur, en realitat no saben com encaixar-les en les seves activitats quotidianes. [Vegeu "La integración de internet en la educación escolar española: situación actual y perspectivas de futuro" (UOC IN3, Fundación Telefónica)]. Que els mateixos alumnes també pensin això (que no hi ha una relació clara entre el món digital i el seu propi aprenentatge escolar) contribueix a abonar la sospita que en general els joves no aprofundeixen en les seves destreses digitals perquè no se'ls ajuda a fer-ho. Malgrat que als centres educatius es faci un cert ús de les TIC, la disparitat flagrant entre el món digital i els sistemes acadèmics d'ensenyament-avaluació contribueix, entre d'altres coses, a que cada dia sigui més gran la dissociació que als ulls dels alumnes hi ha entre l'escola i la vida. Torno a repetir aquí una frase del professor Manuel Castells que he fet servir en d'altres ocasions: "El factor decisivo del abandono escolar es el desfase cultural y tecnológico entre los jóvenes de hoy y un sistema que no ha evolucionado."

L'estudi de la MacArthur Foundation al que he fet referència assenyala que aquesta problemàtica fa imprescindible una intervenció alhora pedagògica i de política educativa, que ha de centrar-se en tres eixos que anomena de manera ben suggerent: the participation gap, the transparency problem, the ethics challenge.

El primer d'aquests eixos o problemes (the participation gap) consisteix en el conjunt de desigualtats en l'accés a les tecnologies, en la qualitat d'aquest accés i en les oportunitats de participació que poden derivar-se d'aquest accés. En aquest sentit el gap no és només ni principalment de disponibilitat tecnològica. Ja no es tracta tant de si s'accedeix o no a Internet i de si s'empren les TIC, sinó de la qualitat d'aquest accés i d'aquest ús, entesa aquesta qualitat en termes de tecnologia (velocitat, prestacions tècniques, aplicacions) i en termes de destreses individuals i de contexts personals i relacionals per aprofitar les oportunitats de la tecnologia. De manera creixent el jovent es divideix entre aquells per als quals Internet proporciona experiències riques, diverses i estimulants, en les que com més hi aprofundeixen més destacat és el paper que tenen en la seva vida, perquè els acosten a una cultura participativa (tot i que malauradament tingui poc o res a veure amb l'ensenyament), i aquells altres per als quals Internet és un recurs estret, limitat, que com a màxim exganxa d'una manera superficial i que en conjunt és poc significatiu.

Un altre assumpte a considerar (the transparency problem) és un tema clàssic de l'educació en mitjans: com aconseguir que els joves es donin compte que els mitjans (i molt especialment Internet) model·len la seva percepció de la realitat. En el món en línia cada cop és més difícil valorar la qualitat de la informació, tenir criteri sobre la seva credibilitat, separar l'orientació comercial de la no comercial. Tota mena d'interessos (econòmics, polítics, ideològics, etc.) influeixen en la informació i les interaccions que els joves tenen al seu abast, enterbolint-ne la transparència. La disfressa, el camaleonisme i l'engany poden ser més imperceptibles i insidiosos a Internet. A més a més, la validesa de la informació d'Internet sovint es jutja primordialment en funció del format i del disseny, dificultant-ne l'anàlisi.

Respecte de tot això l'experiència dels adults amb la televisió no ajuda gaire, perquè en gran mesura es basa en anuncis o en informatius presentats en blocs diferenciats i en una recepció passiva i segmentada dels altres continguts. Als adults els costa entendre que Internet pot ser molt més agressiu i manipulador que la TV. A més, com també assenyala l'informe "Confronting the Challenges ...", la tradició dels llibres de text tampoc estimula gaire a alumnes i professors a ser crítics amb els mitjans i a qüestionar la informació, que sovint s'accepta com si tota ella fos autèntica, indiscutible i presentada sense biaixos. [Hi ha una web en anglès per a fer treballs escolars, que ara sóc incapaç de trobar, que amb propòsit pedagògic presenta de manera clara i natural informació deliberadament errònia].

Intervenir educativament en l'assumpte de la transparència requereix tenir com a objectiu que els joves s'acostumin a reflexionar sobre la seva experiència amb els mitjans digitals i siguin capaços de conceptualitzar el que fan i aprenen quan participen en aquest món. Faria falta molta conversa professorat-alumnat per madurar en aquests temes; pel professorat suposaria canvis en la seva aparentment "còmoda" posició (explico al final el sentit d'aquest adjectiu) però possiblement els alumnes acabarien reconeixent i agraint aquest interès.

És indiscutible que la participació a la xarxa fa que els joves es trobin en situacions que haurien estat gairebé inimaginables fa deu o vint anys. El tercer problema (the ethics challenge) fa referència a com es podria estimular els joves perquè fossin reflexius sobre les opcions ètiques que se'ls presenten quan participen a la xarxa i la seva actuació impacta en d'altres persones. Les incipients normes d'etiqueta del ciberespai són només una primera aproximació a les pautes ètiques que haurien de guiar la seva pràctica com a creadors de contingut i com a participants en comunitats en línia. Decidir que s'exposa d'un mateix o de persones properes i pensar com guiar el propi comportament quan l'entorn estimula a jugar o actuar amb identitats fictícies són dos exemples ben immediats i quotidians dels reptes ètics que planteja la participació en els mitjans infocomunicatius. Es pot afirmar que afrontant de manera passiva el canvi tecnològic no es contribueix gaire a que els joves construeixin unes normes ètiques per moure's i desenvolupar-se en un entorn digital divers i inabastable, ambigu i complex, prometedor i també perillós.

Concloent, qualsevol intent de preparar els joves per a una cultura participativa mediada per la tecnologia fa necessari afrontar aquests tres problemes. Això requereix, grosso modo, que es renovi la visió que es té del jovent, del seu entorn, de les seves expectatives i dels problemes que afronta i que haurà d'afrontar. En el fons de tot això hi ha, en la meva opinió, una realitat simple i diàfana que tothom hauria d'entendre: els més joves no tenen consciència de quina era la realitat infocomunicativa anterior a ells, la realitat de tot just fa uns pocs anys. Perquè haurien de tenir-la? Pot tenir aquesta consciència una nena de quart de primària o un noi de segon d'ESO? Òbviament no, i certament no s'imaginen un món sense televisió, sense mòbils o sense messenger. Ben segur que tampoc no els preocupa gens ni mica que el món fos així i que ara ja no ho sigui. Perquè els hauria d'interessar com eren les coses abans que neixessin? Com a màxim els sorprèn que algú els expliqui que uns anys enrere tot això no existia. I tenen tota la raó del món per "desconnectar" quan se'ls suggereix que abans les coses (i la gent) eren millors que les d'ara.

Els adults sabem que fins fa ben poc el sistema tecnològic-mediàtic era molt diferent (tot i que ara no podríem prescindir del mòbil ni de la web, de la càmera digital o de l'iPod, del pay-per-view o de la televisió d'alta definició), però això no ho han viscut els joves. Deu anys en la vida d'un nen de deu anys ho són tot, però en la d'una persona de quaranta "només" representen una quarta part de la seva vida. No s'hauria d'oblidar perquè avui no es pot educar com si les coses no haguessin canviat, com si fóssim ahir. Intentar fer-ho tancant els ulls a aquesta realitat dóna una aparença de comoditat, de simplicitat, de poder concentrar-se en el més fonamental. Però no afrontar la realitat d'avui (que la tecnologia ha generalitzat una nova cultura d'interacció i participació, diferent de l'anterior) és anacrònic i conté la llavor del fracàs: així difícilment es podrà atraure ni molt menys seduir els joves. Dit en positiu, l'educació del segle XXI requereix incorporar a fons la cultura digital i per fer-ho l'ha de considerar des d'aquesta triple perspectiva: participació, transparència i ètica.

Acabo dient que opino que aquest és un assumpte que necessita "desesperadament" adquirir protagonisme, i que a més està directament connectat amb un altre problema cabdal (però amagat, tapat pel formalisme de la representació pseudo-democràtica de l'alumne en el món escolar) de l'educació tradicional: la manca de veu de l'aprenent en el seu propi aprenentatge, el que s'anomena "student voice". Ara que amb la LEC a Catalunya tindrem una Agència d'Avaluació i Prospectiva de l'Educació, no seria "participació, transparència i ètica" un bon eix argumental per debatre a fons com hauria d'evolucionar l'educació en la societat (tecnològica) del segle XXI ?

Gràcies per haver arribat fins aquí.

Ferran Ruiz Tarragó

http://www.xtec.cat/~fruiz/


6 comentaris:

mcano@xtec.cat ha dit...

Hola Ferran,

novament gràcies pel post, tan per la temàtica, com per les referències i la claretad expositiva. Sempre tinc molt presents les teves notes d'opinió en les meves reflexions, així que t'hauré de contractar con tic-coach ;-) ...no deixes d'escriure!

Salutacions cordials,

marià :-)

domingo.maria@gmail.com ha dit...

Ferran,

Felicitats per les aportacions. Gràcies!

Maria Domingo Coscollola

Àngel Ismael ha dit...

Ferran, encara que sigui repetitu: estic d'acord amb tú.
Avui, més que mai, estem per potenciar les TIC_TAC a l'educació. Vist els resultats de les proves de Cb a 6è, només cal dir que els resultats es milloren, millorant la docència i la docència es millora formant-se.
Així ho dic, al programa de l'Escola d'Estiu de le Terres de l'Ebre.
Àngel

montserrat vert ha dit...

Gràcies, per les reflexions.
Calen recursos i formació de qualitat però, també, molta honestedat per part de totes les persones que ens dediquem en aquest món de l´educació.
Montserrat Vert

Osselin ha dit...

Crec que després de llegir l'excel·lent tesi doctoral:
"La escuela vasca ante el cambio tecnológico" del Dr. Monge ha quedat tot dit durant molts anys.
Fa anys que tot està força aturat com demostra la lectura del 2n Informe del Projecte Astrolabi les conclusions del qual son perfectament homologables al moment actual i...va ser emès al setembre del 2000!
Pero vaja , em repeteixo, després d'allò expressat pel Dr.Monge, poca cosa cal afegir (durant molts anys?) Esperem que no.

NOTA: El meu blog no és d'educació.

Josep Fàbrega

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.