"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dijous, 5 de juny del 2008

L'educació i la màquina de vapor

Per invitació del Departament d'Educació avui he donat una conferència sobre "les TIC i la transformació de l'educació" a un nombrós grup de professorat i membres de serveis educatius que participen en projectes d'innovació. Crec que el que he dit ha estat ben rebut, que ha interessat força. Fins i tot puc dir que a algunes persones els ha interessat molt. També crec, atenent a una intervenció concreta, que plantejar escenaris de futur a llarg termini a professionals que possiblement tinguin vivències educatives quotidianes complexes i que segurament no veuen possibilitat de gaudir de millores reals a curt termini pot provocar una reacció d'incomoditat o fins i tot d'obert rebuig. És per això que vull justificar una mica, en els paràgrafs que segueixen, la necessitat d'apartar-se de l'habitual, de proposar i construir (amb la participació de tots) noves visions, de dir que la vella locomotora educativa de la societat ha estat superada pels temps encara que de moment no hi hagi recanvi a la vista. D'aquí el títol "l'educació i la màquina de vapor".


Per a mantenir-se en moviment totes les societats han de disposar d'energia vital en forma de persones educades, que tinguin coneixements, valors i iniciativa i que siguin capaces de crear dinamisme econòmic, cultural i social. D'aquestes persones, quantes més, millor. Amb la progressiva extensió de l'escolarització i de l'educació superior, el sistema educatiu de Catalunya va ser durant una part del segle XX la locomotora que amb una eficàcia limitada però raonable va proporcionar aquesta força motriu en una societat que partia de la base d'haver dut a terme, en el seu moment, la Revolució Industrial. Els titulats que el sistema educatiu va aportar a la societat (entre els quals es compta la gran majoria del professorat actual) es van formar en un marc mental configurat per la creença en el valor a llarg termini dels seus coneixements, pel caràcter local de les seves ocupacions, per l'estabilitat laboral i la previsibilidad de les seves activitats i trajectòries professionals.

És obvi que per als joves d'avui les coses ja no es presenten així.

Donats els grans canvis que hi ha en tots els ordres és lògic preguntar-se si aquesta locomotora educativa que ens va ser útil (i que avui per avui és l'única que tenim) no s'ha quedat irremisiblemente vella, si no se sembla a una màquina de vapor antiquada, per a alguns magnífica i entranyable, però que ja no pot donar el rendiment que la societat li reclama. Veient la gravetat dels problemes, com en són de tòpiques moltes postures i la limitació conceptual i material amb que es desenvolupen les escasses iniciatives veritablement innovadores, és lícit preguntar-se si el que fem (en conjunt) és conformar-nos amb millorar en el possible el rendiment de la vella màquina de vapor de l'era industrial en lloc de pretendre renovar a fons el sistema motriu de la societat.

En els pocs anys que duem de segle ha emergit una realitat nova, diferent de la que va caracteritzar l'últim terç del segle XX, i molt més distinta encara de la realitat de les etapes anteriors al "desarrollismo" espanyol dels 60. En un temps molt breu (el d'Internet) els avenços tecnològics han transformat la producció del coneixement i la seva utilització, han modificat les relacions laborals i l'organització del treball, han redefinit els sistemes financers i han alterat les pautes de consum, de comunicació i d'intercanvi cultural. Aquests canvis no només no han finalitzat, sinó que continuen a tota velocitat. És per això que l'educació del segle XXI no pot limitar-se a aspirar a produir persones amb els perfils del segle passat ni pot pretendre fer-ho amb el mateix repertori d'estratègies, i al seu torn obtenir millors resultats.

En el marc de la vida i de l'economia del segle XXI no n'hi ha prou que el sistema educatiu posi les bases de l'existència d'una certa elit professional. Ara es tracta que capaciti el màxim nombre possible de persones per treballar creativament amb el coneixement, persones que han de ser flexibles i adaptables, amb mentalitat global, que estiguin predisposades a aprendre al llarg de la seva vida. I a més, sent el nostre un país molt petit, això ha d'assolir-se no només per a una fracció de la població escolar sinó per a la gran majoria. En cas contrari el nivell de vida minvarà i no es podran mantenir les modestes però valuoses cotes de benestar social que s'han aconseguit.

Donat l'ambiciós, complex i alhora crucial que és aquest objectiu convé plantejar-se si té sentit dedicar totes les energies a reparar la vella locomotora educativa i fins i tot a fer arranjaments en el seu disseny al preu que no quedin recursos materials ni mentals per a explorar a fons nous camins. Així, amb la millor de les intencions però amb escassa perspectiva de futur es van comprometre sumes ingents en la introducció d'una sisena hora de classe en l'educació primària en lloc d'augmentar la qualitat dels aprenentatges de les classes ja establertes i d'impulsar projectes sòlids d'innovació. Això és només un exemple local d'un problema general: les burocràcies educatives tendeixen a posar més èmfasi en les velles rutines que en les noves oportunitats, de com veu les coses més en termes de passat (normes, pràctiques, costums) que d'alternatives imaginatives amb potencial de futur.
L'educació no evolucionarà en el sentit que alumnes i societat necessiten (i que convé al professorat) a força de pegats, per molt que s'acompanyin amb coses necessàries com normes més flexibles i més diners. Certament cal mantenir l'actual locomotora en moviment, però amb això no n'hi ha prou. O es creen noves perspectives sobre el que l'educació podria ser dintre de quinze o vint anys, o tot es reduirà a anar reparant la vella maquinària, apuntalant amb uns costos molt alts estructures i formes de funcionar que estan en el mateix origen dels problemes. És per això que cal impulsar a fons la generació de nou coneixement pedagògic i organizatiu des de la mateixa base, potenciant projectes amplis, audaços i rigorosos que tinguin un alt potencial d'enllumenar el futur. Alguns d'aquests projectes ja existeixen i cal potenciar-los; també cal que n'hi hagin més.
 
No hi ha garanties que el que abans funcionava vagi a seguir fent-ho en el futur. Tampoc cal pressuposar que l'educació del 2030 s'ha de semblar a la 1980. A més, com diu Manuel Castells, el rebuf dels joves a l'educació causat pel desfasament cultural i tecnològic que hi ha entre ells i un sistema que no evoluciona és creixent i imparable, fet que compromet qualsevol intent de millorar els resultats. Per tot això necessitem que un nombre apreciable de centres educatius siguin tallers de disseny i elaboració de noves formes d'aprendre i d'ensenyar.

Encara que desconeixem el futur no és del tot aventurat assenyalar que el sistema educatiu, quant més se sembli al del segle XX, menys capaç serà de fer front als reptes del segle XXI.

Ferran Ruiz Tarragó, autor de "La nueva educación" (LID Editorial), premi d'Assaig 2006 de la Fundación Everis.
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz/index.htm