"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dimecres, 20 de febrer de 2008

Confrontar la realitat

En el marc del debat sobre educació que té lloc a diversos mitjans de comunicació originat pel que se'n pot dir "la crisi de l'educació a Espanya", el diari El Periódico de Catalunya m'ha donat l'oportunitat, que agraeixo molt, de publicar dos articles que voldria comentar breument aquí.

En el primer d'aquests articles, el títol del qual és "El fil conductor", assenyalo que l'organització actual dels centres educatius imposa maneres de funcionar que porten el germen del fracàs i que els més malparats per aquesta causa són justament els alumnes que procedeixen de famílies amb menors expectatives sobre els beneficis de l'educació. Mirar de resoldre-ho requereix un fil conductor, que al meu entendre no pot ser cap altre que un interès radicalment renovat per cada alumne posat per davant de tradicions, conveniències i corporativismes. L'interès per l'alumne, no com a categoria sinó per tots i cadascun dels alumnes individualment considerats, no s'ha de centrar només en els que són en zona d'abandonament o de fracàs, sinó que ha de servir per posar molta més atenció en els altres alumnes. Aquests, els que amb més o menys brillantor o grisor aproven (o són aprovats) i tiren endavant, reben molta menys atenció de la que necessiten. Actualment sembla que el fet de passar de curs equivalgui a que tot va bé i que no cal preocupar-se. Com si l'aprenentatge d'aquests nois i noies fos òptim i la seva educació esplèndida. La tesi de "El fil conductor" és que s'ha de vetllar molt i molt més pels nivells de preparació i de motivació dels alumnes considerats regulars i bons, i fer tot el possible per aconseguir que al llarg dels anys que passen a l'escola adquireixin un esperit inquisitiu, obert i emprenedor, així com els coneixements i les aptituds necessàries per a un món cada vegada més complex, on el treball té dimensions cada cop més globals. Que això sigui possible amb els actuals esquemes de funcionament i de lideratge és certament dubtós, per la qual cosa cal incidir en aquests àmbits amb visions molt renovades i molt més àmplies del que és habitual.

Per avançar pel camí de la millora dels aprenentatges és imprescindible "Confrontar la realitat", que és precisament el títol del segon article. Confrontar la realitat vol dir encarar-se a diversos problemes fonamentals i molt especialment al fet de que el nostre sistema educatiu genera un nombre inacceptable d'alumnes que acaben l'ensenyament obligatori amb uns grans dèficits en les seves capacitat d'escriure, de llegir i d'entendre el que llegeixen, d'expressar-se verbalment i d'emprar les regles de l'aritmètica. En la meva opinió atacar aquest problema -que és gravíssim perquè afecta moltíssims alumnes i hipoteca completament el seu posterior aprenentatge- és l'acció més important que ha de fer el sistema educatiu ara i aquí.

Fa poc que a Catalunya s'ha estat discutint sobre les hores de llengua al batxillerat i hi ha hagut una certa controvèrsia sobre l'augment de les hores lectives de les matèries "modals" dels tres tipus actuals batxillerat (artístic, de ciències i tecnologia i d'humanitats i ciències socials) en detriment de les destinades a matèries comunes com la llengua i la literatura castellana i catalana i la filosofia. Per a mi això no és sinó una altra mostra de com els debats educatius eviten el fons dels problemes. En bona lògica, la comprensió oral i escrita i les destreses comunicatives i expressives dels estudiants haurien d'haver estat sòlidament fonamentades a l'educació primària i plenament desenvolupades en l'ESO, però d'això no se'n parla i la polèmica es limita a plantejaments sobre les hores de més i de menys. El fet és que, tot i reconèixer que en l'aprenentatge de les llengües les coses no van gens bé, no sembla que s'estigui analitzant què cal fer per solucionar-ho a fons, de manera que el domini instrumental del català i del castellà estigui plenament assolit abans de començar el batxillerat, molt abans. Molt més important que discutir el nombre d'hores de llengua al batxillerat és veure com es podrien solucionar els dèficits des de la seva mateixa base.

A banda de la discussió del batxillerat, una realitat que cal confrontar és que els centres educatius no s'organitzen per resoldre aquest assumpte, o que ho fan molt poc. L'aprenentatge de la lectura i l'escriptura té una finestra temporal que cal aprofitar. Si no es fa en el temps que toca la persona n'és molt perjudicada. Controlar l'èxit d'aquest procés no es pot deixar només pel final; si no va bé s'ha d'actuar immediatament. Precisament per això és encara més inadmissible que, sigui pels motius i circumstàncies que sigui, passin els anys i no s'adoptin mesures dràstiques per reenfocar l'aprenentatge dels moltíssims nens i nenes que presenten dèficits en aquests àmbits. Un bon sistema educatiu hauria de ser capaç de reaccionar internament davant d'això. Però aquest no és pas el cas del nostre. Com que en el lloc i moment on el problema seria corregible s'hi dóna poca rellevància, s'ignora o se n'amaga l'evidència, el problema es fa més i més gran i adquireix proporcions pandèmiques.

És per això que a l'article "Confrontar la realitat" vaig proposar que als 10 o 11 anys es fes un diagnòstic de cada nen i nena de la manera més objectiva i completa possible i fer-lo arribar a qui correspon: als pares i als mestres, i també al propi alumne, explicant-li que li cal i a quines coses s'haurà de dedicar de manera preferent per a no quedar enrere. Per aconseguir eficàcia i objectivitat aquesta prova hauria de ser externa als propis centres, per la qual cosa podria semblar una revàlida però en cap cas la seva funció hauria de ser filtrar o segregar. Una prova externa, que tingui per missió diagnosticar amb precisió la situació de cada alumne, adquireix plenament sentit si es fa amb l'objectiu de que posteriorment a ella cada centre s'organitzi fent tot el que calgui i amb els recursos necessaris per garantir que tot l'alumnat, sense excepcions, acaba la primària havent adquirit sòlidament les competències esmentades, sobre les quals es puguin construir amb eficàcia i satisfacció els aprenentatges posteriors. Si no té aquesta finalitat, si no va associada a un ferm plantejament d'adaptació personalitzada, provista dels mitjans i de les reestructuracions necessàries, no val la pena plantejar-la ni molt menys fer-la.

I perquè cal que sigui una prova organitzada i valorada externament? Mirem una mica enrera. Fa sis o set anys que es van establir les proves de competències bàsiques en acabar el segon cicle de l'educació primària, que tenien com a objectiu ajudar a focalitzar els mestres en aquests aprenentatges bàsics. Les proves donen els resultats que donen però ningú sembla que planifiqui l'acció educativa posterior precisament en base als resultats obtinguts. Això no es fa en general ni molt menys per a cada alumne en concret. Les proves de competències són massa casolanes per als professionals i massa "tecnocràtiques" per a les famílies i la societat.

Cal una cosa molt més clara, rotunda i eficaç. L'avantatge d'una prova individual i externa seria que els pares i mares sabrien que hi ha una important prova diagnòstica en un cert moment de l'etapa escolar i corresponentment hi posarien expectatives i n'esperarien els resultats (així com els plans d'acció individual corresponents per resoldre les mancances detectades) en un moment concret de l'escolarització. A més a més, els centres sabrien quin és el moment i quina és la manera de donar comptes d'un aspecte absolutament crucial del seu treball.

Si en el decurs de la primera escolarització no s'actua per atacar el dèficit lector i de les altres competències fonamentals, l'educació de facto contribueix a les desigualtats i les legitima. Ara, aquí, avui, aquesta medalla d'honor se la poden penjar tots els agents de l'educació, els mestres i professors, els centres educatius (universitats incloses), les patronals privades i l'administració (tant les persones que hi treballem com la institució en conjunt), més o menys ex aequo. I els agents socials i econòmics, també, ja que gairebé mai no han fet sentir la seva veu al respecte. Confrontar aquest problema és cabdal i ha de passar per davant de consideracions curriculars, administratives, econòmiques i professionals. La manca d'actuació decidida i eficaç en aquest assumpte potser porti a plantejar el dret a rescabalament quan el sistema no atén l'alumne com cal per garantir que desenvolupa plenament aquestes competències. Els alumnes i les seves famílies tenen el dret a que es faci tot el possible perquè s'assoleixin.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com