"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dimarts, 17 d’abril de 2007

Webcams i intimitat

El passat 3 d'abril el diari La Vanguardia informava de la web votamicuerpo.com, lloc on molts adolescents i joves pengen fotos d'ells mateixos que són comentades i puntuades de l'1 al 10 pels internautes. Que aquesta mena de "servei" és un negoci per al que qualsevol publicitat és bona ho deixa ben clar el missatge que apareixia a les poques hores: "Hola: Debido a la aparición de esta página en diferentes medios de comunicación durante el dia de hoy estamos teniendo problemas en aceptar todas las visitas que nos llegan. Estamos ampliando los servidores y realizando algunos cambios para poder volver lo antes posible (Eso no significa ni que hayamos cerrado ni lo vayamos a hacer, sino todo lo contrario). Disculpen las molestias. " L'esmentat diari deia que webs com aquesta són una manifestació preocupant de la forma que pren entre adolescents i joves el "culte al cos" que tant es practica a la nostra societat. Jo hi afegiria que també és una manifestació de la promoció econòmica d'aquest culte. Amb poca inversió i encara menys escrúpols es poden muntar empreses que prosperen sobre la base de la manipulació i l'explotació de la intimitat de les persones, i molt especialment de la de joves i adolescents.

N'hi ha prou amb una observació superficial de la xarxa per constatar la gran expansió d'aquests negocis. És important remarcar que el seu impacte va molt més enllà del que es pot considerar "culte al cos" i que implica plenament l'àmbit formatiu. Aquestes webs poden incidir molt negativament en el desenvolupament dels adolescents: estimulen una fixació desproporcionada per l'aparença personal, fan que el propi cos es posi en el centre de la personalitat i indueixen a que noies i nois es presentin merament com a potencials objectes sexuals, amb exclusió de qualsevol altra característica.

Aquest fenomen ha arribat en molt poc temps, gairebé de cop, per l'efecte combinat d'Internet i de les webcams. Aquestes eines permeten gravar fotos i vídeos i pujar-los a un servidor, des del qual són visionats o descarregats. El pas intermedi per un servidor fa que en principi sigui possible un cert control si el proveïdor del servei té criteris al respecte i els aplica posant-hi els mitjans necessaris. Tanmateix no sembla que aquest sigui el cas habitual.

Una altra manera de procedir és emetre en directe, sense cap mena de filtratge, cosa que molts adolescents fan habitualment des de la intimitat dels seus dormitoris. El desconeixement dels pares d'aquesta realitat és molt gran i la immensa majoria ni s'imagina que a l'abast dels seus fills hi pugui haver servidors de videoxats cara a cara i en directe, sense cap mena de controls. Menys encara s'imaginen que en puguin ser usuaris habituals.

La tecnologia ha posat ben a l'abast dels menors d'edat l'accés a entorns d'alt risc que prenen la forma de comunitats virtuals on tothom transacciona intimitats. En els videoxats no és pas estrany que un actor demani a l'altre que es tregui la roba i que el llenguatge combini incitació, adulació, dominació i vexació. També hi ha el perill d'anar més enllà: el salt que hi ha de fer poses i exhibir-se davant la webcam a ser subministrador del priopi cos és certament molt gran però no pas impossible de donar. No falten exemples de les males conseqüències que per a alguns adolescents han tingut les incitacions i exigències de certs visitants habituals d'aquests llocs, entre els que no hi falten depredadors sexuals.

L'ús de les webcams per part dels adolescents és sobretot un assumpte de les famílies, però és clar que no pot ser aliè a un sistema educatiu que tingui com a objectiu primordial la formació de persones. El fet que la transacció de la intimitat no es produeixi en hores de classe ni s'emprin els ordinadors i les connexions a Internet dels centres d'ensenyament no significa que no se n'hagi de parlar en termes educatius. Sense dramatitzar, cal saber més sobre una problemàtica que existeix i que està molt estesa.

Sóc de l'opinió de que els professors i professores parlen molt poc de com els alumnes fan servir Internet. L'assumpte de l'accés a pàgines pornogràfiques en els centres educatius i de com controlar-lo era objecte temps enrera d'un cert nivell -limitat- de conversa i debat, i en una part dels centres públics de Catalunya s'havien instal·lat dispositius per fer-ho possible. Sovint s'esmentava el concepte "d'ús segur d'Internet", sobretot en relació amb l'assumpte del filtratge de continguts, i s'havien fet campanyes al respecte. Però ara és evident que el concepte de seguretat a Internet ha adquirit una nova dimensió i que s'hauria de renovar i ampliar la conversa respecte d'això, perquè la tecnologia ha posat el llistó molt amunt, situant-nos davant d'una situació molt més complexa i díficil. Només la podrem afrontar si entre tots (adolescents i joves, famílies i professorat, mitjans de comunicació, institucions) som capaços de fer seriosament aquest debat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

dilluns, 2 d’abril de 2007

Un euro al dia

Un estudi realitzat als països nòrdics assenyala que la disponibilitat i l'accessibilitat d'equipament és el factor que més facilita i estimula l'ús educatiu de les TIC. Això sembla bastant obvi, però el fet que s'afirmi en un informe realitzat per una consultora independent finançada pels departaments d'educació de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia li dóna un to molt alt de respectabilitat i de fiabilitat.

O sigui que podem donar per confirmat el que en certa manera (molts) ja sabíem: que disposar d'amplis recursos informàtics és imprescindible per canviar la pràctica de l'educació. A nivell d'un centre educatiu la destresa exercitada, el coneixement empíric i l'autosuport d'una massa crítica de professorat són els factors fonamentals perquè prengui cos la innovació basada en les TIC, molt més que les teories i els cursos. Innovar és canviar les pràctiques socials, i no hi pot haver prou pràctica si no hi ha prou eines a l'abast de tots, professors i alumnes.

És senzill quantificar el volum necessari de recursos informàtics quan l'objectiu és que cada professor o professora faci les seves classes amb l'ajut d'un ordinador. Facilitar la integració de les TIC en la pràctica del professorat requereix, essencialment, la creació d'una infraestructura de centre amb les millors condicions de seguretat i disponibilitat.

Però la cosa no és tant senzilla quan l'objectiu és canviar la pràctica de l'alumnat donant-li oportunitats reals de que sigui més actiu i responsable en el seu treball, perquè aleshores són els alumnes els que han de tenir els recursos informàtics al seu abast, d'una manera àmplia i continuada. En el cas més òptim diríem que han de disposar d'ordinadors individuals (personals) de manera permanent. És a dir, un ordinador per cada alumne, o com diuen als USA, "1-to-1 computing".

Un estudi de tots els "sistemes escolars" dels Estats Units de com a mínim 4,000 alumnes (un total de 2,500 "sistemes" diferents comandats per autoritats locals) ha posat de manifest que l'any 2006 el 23% d'aquests sistemes estava implementant projectes de "1-to-1 computing". Amb l'increment dels pressupostos educatius sembla que aquesta tendència s'hagi d'accelerar, oimés si es té en compte que donar protagonisme a l'alumnat mitjançant l'ús de les TIC té uns resultats preliminars apreciables en termes de menor absentisme, de menys problemes de disciplina i de millora de les destreses d'escriptura, resultats que ja es venien veient en projectes capdavanters com el d'Henrico County o el de l'estat de Maine.

Al nostre país, què es podria fer amb un euro per alumne al dia? Si es prengués com a base un col·lectiu inicial "experimental" d'uns quants milers d'alumnes (o fins i tot, d'unes desenes de milers) en centres apropiats, que no es podria fer amb 365 euros per alumne i any? Amb 1,460 euros en quatre anys, no podria tenir cada alumne un ordinador portàtil amb tota mena de programari, manteniment, garantia, infraestructura de centre, serveis de suport? I, molt especialment, no es podrien incloure dins d'aquest cost continguts digitals lliures i de pagament substancialment alternatius als llibres de text? Pensant en termes de prova en una escala suficient, no seria aquesta una manera pràctica d'investigar com es poden afrontar conjuntament la crisi de resultats i de comportaments, la divisió digital i l'encara més problemàtic "skills gap"?

Als USA sembla que ho comencen a fer, i un 30% més barat: allà diuen que això es pot aconseguir amb un dòlar al dia. Segur que avançar en aquesta línia no és fàcil en cap sentit, ni d'una rendibilitat educativa immediata. Tanmateix, caldrà seguir-ho de prop, i sobretot, experimentar-ho!


Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com