Món digital i escenaris de futur de l'educació

Fa un parell de dies vaig tenir la satisfacció de participar en la XXVI Setmana Monogràfica de l'Educació organitzada per la Fundació Santillana amb el títol "L'Educació en la Societat Digital" a la seva seu corporativa de Madrid. Va ser molt agradable ser de nou a la mateixa sala en què van tenir lloc diversos "Seminaris de Primavera" dels que guardo un excel·lent record (en un d'ells vaig descobrir a Tom Bentley) i compartir la taula amb D. Emiliano Martínez, president del Grup Santillana, el Sr. Lluís Font, secretari de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la directora i la coordinadora de Batxillerat de l'institut Guillem Catà de Manresa, el delegat de Pedagogia i Innovació de La Salle Catalunya i professors del col·legi La Salle Mollerussa. El que segueix a partir d'aquí és el relat de la meva intervenció.

L'objectiu de la meva ponència, titulada "L'educació entre el seu present i el seu futur: la contribució del món digital" i desenvolupada en el marc d'una sessió de la Setmana dedicada específicament a Catalunya, era fer algunes reflexions "amb els llums llargs" sobre l'educació i els possibles papers que hi puguin jugar les tecnologies digitals en futur en un mitjà termini, expressament indeterminat en termes de temps i lloc, encara que en el context implícit d'un sistema educatiu "occidental".

M'explico. Tots sabem que el futur no està escrit, que no el coneixem ni podem conèixer, que no es pot visualitzar amb claredat ni molt menys predir. Podríem dir que és un assumpte "fosc". En la conducció dia a dia dels assumptes humans (i en particular dels educatius) solem conduir amb els llums curts, estem atents a l'objectiu pròxim i l'obstacle imprevist, al detall i la circumstància, al risc i l'oportunitat concretes. La nostra principal ocupació es focalitza en avançar mantenint el control del nostre vehicle en un entorn canviant i incert que exigeix una atenció constant. De tota manera, conduir amb llums curts no elimina la necessitat (o almenys la conveniència) de posar els llums llargs de tant en tant per entreveure la direcció en què ens movem, per fer-nos una idea del que pot haver més enllà del'immediat, per comprovar si anem pel camí desitjat. Evidentment no podem fer tota la ruta només amb llums llargs. La gestió dels assumptes de la vida quotidiana exigeix una potent il·luminació de proximitat.Penso que aquesta modesta metàfora automobilística pot ser aplicable al món educatiu.

Atès que el futur es construeix a partir de l'avui, sembla del tot lògic començar esmentant el present de l'educació. Gairebé cada dia podem veure el fàcil que és criticar el sistema educatiu i dir als professors i als administradors el que haurien de fer i fins i tot com ho haurien de fer. És per això que abans de prosseguir amb especulacions sobre futurs hipotètics, vull assenyalar que el sistema educatiu és un sistema estable i que funciona ─el que no és pas poc en aquests temps─ proporcionant un servei d'interès públic de gran demanda i d'alt valor afegit, encara que tingui limitacions. El sistema educatiu, una de les grans realitzacions del segle XX; és un patrimoni de incommensurable valor que cal preservar i potenciar.

Una possible manera de fer-ho seria procurar que es mantingués no només estable (el que em sembla irrenunciable), sinó el més estàtic possible. No obstant això, com diu el prospectivista Jordi Serra, el futur menys probable és aquell en què res no canvia. De manera que sembla raonable atalaiar possibles horitzons per després optar pels que puguin ser millors d'acord amb les nostres conviccions i valors.

Com que acostuma a ser difícil pensar en les coses excepte en la manera com ho hem fet sempre(mètode que no ajuda gaire a resoldre els problemes i rarament permet millorar) és convenient emprar instruments de prospecció i un d'ells és el dels escenaris.Sense pretendre entrar en definicions, assenyalem que els escenaris es poden veure com a descripcions exploratòries coherents d'hipotètics futurs alternatius, que recullen perspectives del passat i del present i les projecten en el futur, ajudant a comprendre el diferent que aquest pot arribar a ser. Fins i tot poden ajudar a formular opcions i a orientar l'acció. De tota manera, els escenaris no són prediccions, no són propostes de polítiques o estratègies: són només visions de futur que compliran la seva funció si són divergents, reptadores i rellevants. Insisteixo que formular escenaris no predetermina res. Precisament, en el diari El País del mateix dia de la xerrada, Brian David Johnson, futuròleg de l'empresa Intel, deia que la seva feina consisteix a crear visions de futur, "però predir és inútil".

Seguidament comentaré alguns plantejaments alternatius presentats en forma d'escenaris, pensant que poden ajudar a comprendre o a situar la contribució del món digital a l'educació a llarg termini. A això anem, però assenyalem abans que les concepcions, situacions i factors que afecten la societat incorporades en els escenaris són almenys tan condicionants del futur com les pròpies funcionalitats i propietats de la tecnologia. Per això em baso en un treball realitzat sota els auspicis de l'OCDE en la dècada passada, generalment conegut com "The Schooling for Tomorrow Scenarios" o "Scenarios for the Future of Schooling" que va donar lloc a l'esplèndid llibre "Think Scenarios, Rethink Education"(OECD - CERI, 2006).

Em prenc la llicència de reduir i compactar en tres els sis escenaris plantejats per l'OCDE. A més de no voler allargar-me, corrent el risc de convertir aquesta breu ponència en una lliçó, cosa que no faria al cas, fins i tot crec que el fet d'agrupar i simplificar pot facilitar a visualitzar la relació entre TIC i escenaris educatius. En qualsevol cas el material original és fàcilment accessible per a la lectora o el lector interessat i a ell em remeto.

Un primer escenari seria el d'una certa desescolarització, el que no s'ha d'entendre com la fi de l'escola ni com homeschooling. La idea d'aquest escenari és que l'evolució de la societat fa que sistemes educatius fortament institucionalitzats donin pas a sistemes més diversificats, en part privatitzats, comunitaris i fins i tot informals, amb centres educatius que ofereixen múltiples alternatives d'aprenentatge per respondre de manera eficient a demandes específiques. El pas d'uniformitat a diversitat s'obté mitjançant la incorporació de nous agents al "mercat educatiu", que competeixen i aporten varietat, tal com sembla que passa actualment al Regne Unit. D'alguna manera això obriria el camp educatiu a opcions que poden generar fortes dosis de dinamisme i innovació però que al seu torn presenten amplis riscos pel que fa a exclusió i falta d'equitat.

En aquest escenari, els forts lideratges interns propis de centres educatius amb agenda competitiva són decisius a l'hora d'establir la intensitat i els usos de les TIC. Possiblement predominarien els usos que converteixen les TIC en instruments per aconseguir alts resultats d'acord amb els sistemes establerts d'avaluació o de retiment de comptes, com per exemple aconseguir bones posicions en els rànquings públics de centres escolars. Les TIC també es posen al servei de "la satisfacció dels clients", usualment els pares que han optat pels centres d'acord amb les seves conviccions, interessos o possibilitats.

Un segon escenari (resumit, insisteixo) seria l'anomenat del "status quo" o burocràtic. En ell, davant pressions socials múltiples i contradictòries, els centres educatius, poc eficients a l'hora de gestionar la complexitat, s'atenen al que està establert, es repleguen en si mateixos i continuen treballant "com sempre", obeint com a màxim a intervencions "top-down". D'alguna manera aquest escenari es caracteritza per certs impulsos auto-protectors dels professionals, el que pot anar en la línia de inspirar-se en un passat idealitzat o en la priorització dels seus propis interessos.

En aquest marc les tecnologies digitals tenen escàs impacte en la renovació de l'organització i en les competències i l'avaluació de l'alumnat. Les TIC es conceben abans que res com a instruments del professorat, per reforçar la didàctica, i com a eines dels alumnes (treballs, buscar informació) però l'examen és tradicional o en tot cas les TIC s'empren per aplicar proves. Els professors es plantegen l'ús de les TIC com un àmbit d'opcionalitat i l'èmfasi recau en la formació individual del professorat.

En aquest escenari l'ús de les TIC pot créixer en volum, però no s'hauria de descartar la possibilitat d'un cert retrocés (potser petit, o tal vegada molt substancial) de les TIC del panorama pedagògic per assumptes com dificultats tècniques, conflictes amb l'estatus quo organitzatiu i del professorat, descrèdit induït pels mitjans de comunicació al correlacionar TIC amb certs tipus de resultats (o l'absència d'aquests), i, com no, per dificultats en el finançament de l'educació. Fins i tot es pot pensar que aquestes opcions puguin ser enquadrades sota l'etiqueta "realisme", reforçant així l'estatus quo.

L'últim escenari "compactat" que els presento ─alhora que confesso que és el que jo personalment prefereixo─ és l'anomenat "reescolarització": en entorns socials i culturals en els que hi ha consens sobre el valor de l'educació i molta preocupació per la equitat, les escoles es reformen i dinamitzen amb la finalitat de centrar-se en l'èxit de cada alumne independentment del seu talent, procedència o entorn.En aquest escenari, els centres educatius creen consensos al voltant del que cada comunitat pensa i valora en termes d'aspiracions, currículum, cooperació, interacció i ús del temps. Sent fonamental la preparació de cada professor, la qualitat pedagògica per a l'èxit de tots els alumnes es basa més en les sinergies de l'equip que en eventuals virtuosismes individuals.

En aquest cas les TIC s'orienten a obtenir el màxim de cada alumne, contribueixen a que pugui desenvolupar el millor del seu potencial en termes d'un ampli espectre de competències, i posen a disposició del professorat instruments eficaços d'intervenció i de seguiment amb l'objectiu de posar les màximes expectatives en cada estudiant. D'alguna manera en aquest escenari no es planteja que els professors utilitzin les TIC perquè la capacitat de funcionar de l'escola, convertida en una empresa d'aprenentatge autoorganitzat, només és possible amb aquestes eines.

Tal com els he esmentat abans, crec que aquests escenaris poden ajudar a imaginar per on podria anar en el futur la contribució del món digital a l'educació en base a factors de tipus social i professional, no tecnològic. Però això no impedeix que donem una ullada ràpida a l'evolució imparable de la tecnologia.

En primer lloc cal constatar que probablement continuarà l'increment exponencial de la capacitat de procés, que s'integrarà en tot tipus de dispositius i serveis i permetrà elevar l'automatització a cotes elevadíssimes: tot el que tècnicament pot ser automatitzat ja ho està sent en el moment en que és rendible fer-ho, fet que ja ara té importants repercussions educatives sobre les quals no ens podem estendre. El sorprenent desenvolupament de la capacitat d'emmagatzematge digital (que permet coses insospitades, per exemple, actualment, amb un cost molt baix, cadascun podria enregistrar la seva pròpia vida en qualitat DVD) sembla que continuarà sense treva. Els objectes intel·ligents, amb informació relativa a aspectes com ubicació, descripció, context, ens permetran utilitzar la xarxa per respondre a preguntes de nou encuny sobre objectes en l'espai-temps (on és el meu cotxe ara?).

Més important que això en termes educatius, hi ha grans desenvolupaments pel que fa la web personal (capacitat de reorganitzar, configurar i gestionar contingut en línia); s'estan creant xips que aprenen i responen a mesura que adquireixen experiència i comencen a emergir aplicacions amb consciència semàntica. Aquestes proporcionaran respostes a preguntes molt complexes que per ara no poden ser "enteses" pels sistemes actuals. Quan, prenent un exemple d'actualitat, dins d'un cert temps un ordinador pugui respondre a una pregunta del tipus "quins líders polítics europeus joves estan en aquests moments donant el seu suport als eurobons i perquè", com s'haurà de redefinir el concepte de treball escolar? Podrem llavors continuar separant l'avaluació de la persona de les eines de treball intel·lectual que utilitza per a fer-lo, o de la informació que proporciona el seguiment proper i personalitzat de cada alumne?

En definitiva, penso que la tecnologia establirà la seva pròpia i potent agenda, però que la seva contribució a l'educació estarà condicionada pel curs general que segueixi la societat i per la visió predominant que aquesta tingui de l'educació i del paper que atorgui a l'educació en la construcció del seu propi futur.

No voldria acabar aquesta ponència sense deixar d'esmentar que Catalunya té des dels anys 80 una llarga i profitosa tradició de "informàtica educativa", després subsumida en el concepte més general de TIC en l'educació. Els desenvolupaments del Programa d'Informàtica Educativa (PIE) i de la xarxa telemàtica educativa XTEC, el projecte Argo i el portal edu365, són exemples primerencs i al meu parer fecunds de polítiques públiques de TIC en educació. De tota manera, val a dir que aquestes estratègies per a la societat del coneixement basades en les dotacions informàtiques dels centres educatius i en les infraestructures de connectivitat, en la inversió en formació del professorat, coordinació, difusió, continguts, innovació i recerca, no es van acompanyar d'una adequació normativa suficient en els aspectes crucials d'avaluació i de seguiment dels alumnes. Al meu parer, això va ocórrer no només a Catalunya sinó que va ser i encara és un fenomen molt general que afecta la contribució del món digital a l'educació.

Afortunadament, sobre aquests assumptes la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) de l'any 2009 ha establert noves bases. No entro ara en els aspectes generals que ja ha esmentat el secretari de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament en la seva intervenció i em limito als temes digitals i d'entorn.

Assenyalo en primer lloc que la LEC estableix la possibilitat de noves formes d'avaluació basada en el treball de l'alumne amb les TIC, de manera que aquestes serveixin per recollir i organitzar el seu treball mitjançant un dossier personal d'aprenentatge propi de cada alumne, tipuse-portfolio. En segon lloc, la LEC també estableix el desenvolupament d'un registre acadèmic personal en format digital com un instrument eficaç de seguiment de l'alumne a nivell individual, el qual ha de fer possible que el professorat estigui en condicions òptimes de donar suport i orientació personalitzades. I en tercer lloc, la Llei d'Educació de Catalunya és pionera quan preveu que l'estructura i l'organització dels centres han d'evolucionar definint entorns d'aprenentatge que permetin el treball en xarxa i les diverses formes de transmissió de coneixement als grups classe i també les activitats individuals de treball i estudi, el que obre el camí a futurs dissenys en què l'arquitectura escolar, el mobiliari i l'ergonomia vagin estretament de la mà del projecte educatiu del centre docent.

No em estenc més. Acabo expressant la meva convicció que en conjunt disposem de bases suficients perquè l'evolució del sistema educatiu de Catalunya es pugui orientar en el sentit de l'escenari descrit com "reescolarització" per l'OCDE. Aquest escenari no és altre que el d'una profunda revaloració de l'educació i de la funció de l'escola, amb tot el potencial del món digital posat al servei de l'alumne i de la societat.

Moltes gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

www.about.me/frtarrago