Fa uns dies la directora d'un institut em comentava que se li negava la possibilitat d'examinar els plànols de l'edifici que, un cop estigui construït, allotjarà el centre que dirigeix. Només sol·licitava consultar uns plànols que ja estan elaborats. No es queixava d'haver estat exclosa del disseny del nou centre, procés en el què no ha tingut ni la més mínima possibilitat de participar. El que li dolia i lamentava és que, un cop elaborat el projecte constructiu, ni tan sols se li ha volgut "concedir" l'oportunitat de veure els planells de l'edifici. Francament, costa d'acceptar que la representant de la comunitat educativa destinatària d'una obra pública no pugui disposar d'uns plànols ja fets per analitzar-los internament amb el seu equip i si escau demanar aclariments i fer aportacions, o simplement, pensar com en podrà treure el millor profit. Amb el sistema o la mentalitat de gestió actual això no és possible.
Una de les "justificacions" que se li han donat en relació amb aquesta negativa és, dit sigui amb les seves pròpies paraules, "que els directors i les directores són aus de pas, que van i venen pels centres i no fos cas que el que capriciosament escull un, l'altre ja no en fes ús". Aquesta apreciació revela que aquest no és un cas aïllat, cosa que d'altra banda no costa gens de constatar. També posa de manifest que entre els serveis administratius i tècnics competents en aquest àmbit i els directius dels centres educatius (i, amb ells, la comunitat educativa que representen) s'ha bastit un mur infranquejable i opac. Si es tractés d'un equipament públic com ara un hospital o una presó, es donaria aquest nivell extrem d'exclusió d'una part? Hom concep quelcom semblant en el disseny d'un centre educatiu privat?
No estic pas insinuant "barra lliure" per a les peticions dels directors o camp obert a les interferències de les comunitats educatives i locals. És clar que tots els especialistes implicats (planificadors, arquitectes, dissenyadors, contractistes, supervisors, etc.) han de fer la seva feina seguint normes precises i que han de lliurar productes ben acabats, satisfent els requeriments tècnics, de calendari, econòmics i procedimentals aplicables a cada cas. Ningú no posa en dubte la complexitat de la seva feina, ni la seva solvència professional ni que han d'actuar seguint els protocols establerts. Cada agent que intervé en un procés de construcció escolar ha d'assumir les seves responsabilitats i prendre les decisions que li pertoquen. Tanmateix això ha de poder ser compatible amb la presentació i la justificació dels projectes, amb el diàleg obert entre els representants dels diversos interessos que conflueixen en un equipament social de gran magnitud i amb la discussió de les observacions i propostes dels "clients-futurs usuaris", partint de la base que poden ser del tot encertades i oportunes, malgrat no procedir d'experts. Als responsables dels projectes els hi correspon flexibilitzar postures, harmonitzar interessos i en darrer terme decidir sense augmentar els costos.
En resum, res no hauria d'impedir un diàleg ampli i articulat entre totes les parts i en cap cas s'hauria de rebutjar la pretensió dels centres d'estar informats i de poder fer aportacions als projectes que els afecten. Trobo del tot inacceptable que es menystinguin les direccions dels centres i, implícitament, tot el que representen. A més a més, avui dia, aquest manera de procedir no s'adiu gens amb les polítiques de promoció i reforç del lideratge als centres educatius ni de desenvolupament de l'autonomia d'aquests, a no ser que es tingui una visió molt tova i instrumentalitzada de l'autonomia.
Aquesta problemàtica és especialment rellevant ara que, dia a dia, creix la consciència de que el model escolar de l'era industrial s'ha quedat molt envellit i que superar les disfuncions requereix grans dosis d'iniciativa, lideratge i flexibilitat, coses que al seu torn exigeixen respecte pels projectes, les realitats, els sabers, les visions i les opcions locals. Tal com vaig intentar explicar en poques paraules a l'article "Por una transformación del diseño escolar" (Escuela, núm. 3777, 21/02/2008), la configuració tradicional dels edificis escolars és una manifestació prou expressiva d'aquest envelliment. En aquesta línia, en el llibre "La nueva educación" (LID Editorial, 2007) vaig dedicar tot un apartat a la "quarta transformació" del sistema educatiu, la de l'arquitectura i el disseny escolars. Un dels elements de la meva argumentació era la importància de preguntar l'opinió dels "clients" en les qüestions relatives al disseny dels edificis escolars. Tot i que els projectes de construcció siguin encarregats i pagats per les administracions educatives, els directors i directores dels centres són els veritables representants dels clients d'aquests projectes i no és admissible que en quedin exclosos.
El cas que ha motivat aquest post sembla indicar que no hem avançat gaire. Però no costaria massa fer-ho; certament no és una qüestió de diners. El gener de 2009, en la compareixença davant la Comissió d'Educació i Universitats del Parlament de Catalunya que dictaminava sobre el Projecte de Llei d'Educació de Catalunya, vaig proposar que es reconegués el dret dels centres educatius a expressar les seves aspiracions pel que fa els entorns d'aprenentatge, entenent de manera molt àmplia aquest concepte. La construcció d'un nou centre educatiu és la màxima oportunitat en aquest sentit. La idea és que les comunitats educatives han de poder expressar els seus plantejaments en relació a les actuacions de construcció i remodelació de centres, incloent els seus acabats i equipaments. Professors i alumnes han d'estar de gust en els centres educatius i poder sentir-los com a cosa seva. L'arquitectura i les instal·lacions impacten en el treball educatiu, l'aprenentatge, el capteniment i l'ambient del centre. Els directors i directores ho saben perfectament i conscients de la seva responsabilitat en aquest sentit, només pretenen exercir-la. Les "aus de pas" també tenen dret a opinar.
Ferran Ruiz Tarragó
