A finals del proppassat mes de febrer el govern central va presentar una nova versió de la seva proposta de pacte social i polític per afrontar els problemes de l'educació, cosa que es coneix amb el nom de "pacte d'estat per l'educació". Entre els seus molts objectius destaquen la reducció de l'abandonament escolar en els estudis obligatoris, fer que més alumnes continuïn estudiant després de finalitzar-los, millorar la preparació prèvia al batxillerat, fomentar la formació professional, potenciar l'atenció a la diversitat, incrementar les beques i reforçar el finançament. Fins aquí molt bé i molt d'acord.
En els mitjans de comunicació se succeeixen declaracions que coincideixen en la necessitat d'aquest pacte i els principals convidats a subscriure'l (administració central, governs autonòmics, partits polítics i agents socials) parlen d'aconseguir el consens. Tanmateix gosaria a dir que no és pas obvi que tots estiguin d'acord amb l'abast i implicacions de les mesures ni que les interpretin de la mateixa manera. Encara menys obvi em sembla que puguin coincidir en la forma d'aplicar-les, ja que el text és completament opac al respecte. Això retrotreu a certs vicis del passat, dos dels quals són l'objecte d'aquesta Nota.
En primer lloc voldria assenyalar que compartir l'objectiu genèric de millorar l'educació (qui gosa dir que no el comparteix?) no és incompatible amb l'enorme recel que provoca la indefinició en el pla econòmic. Tot i que al final de la proposta hi ha una referència al finançament en termes d'una imprecisa equiparació a la Unió Europea en relació al percentatge del PIB destinat a educació, en la meva opinió és inacceptable (i no vull pas exagerar, no és l'estil d'aquestes Notes) que un document que proposa ni més ni menys que 137 mesures no incorpori una memòria econòmica pormenoritzada, susceptible de ser analitzada i discutida, de manera que els eventuals signants del pacte, els professionals de l'educació i la pròpia opinió pública coneguin detalladament l'abast real del que es té entre mans. El punt 137 i últim afirma que la valoració econòmica del que costa tot plegat es farà a resultes del propi pacte, de manera que aleshores es podrà saber que hauran d'aportar l'administració de l'Estat i les administracions autonòmiques. Ho repeteixo: en aplicació del pacte s'estudiarà que costen les mesures i les actuacions que proposa el pacte!
La urgència de pactar sense saber quan val i com es reparteix la despesa (i no entro en l'assumpte no gens trivial de quina serà la incidència en la LOE i d'altres normatives vigents) sembla indicar que ara per ara és més prioritari escenificar que es comparteixen objectius i projectes d'hipotètica millora de l'educació, generar titulars i fer-se les fotos, que no pas centrar-se en el substantiu, en concrecions de diners, mètode i calendari, assumptes dels quals ja se'n parlarà més endavant o, si escau, s'imposaran (aspecte en el què ja se sap qui en sortirà guanyador). Aquesta manca de serietat typical spanish evoca, malauradament, les lleis educatives de la democràcia, que no han tingut els recursos necessaris per fer-les efectives, fet del qual, en bona mesura, procedeixen els mals actuals. Donada la trista història del finançament de l'educació a Espanya, el procedent, almenys per una vegada, no seria establir conjuntament els objectius, les mesures concretes i els termes econòmics, organitzatius i procedimentals necessaris per fer-les efectives?
A més a més, encara que hom pressuposi que les parts es comprometen sincerament a complir l'estipulat, hi ha prou fonament per pensar que no està pas garantit que ho puguin complir. L'actual situació de les finances públiques i de l'economia en general fa, per tant, encara més exigible que es detalli prèviament i de manera realista el cost del que es vol dur a terme i la manera de fer-ho efectiu. Aquest últim aspecte no és pas trivial, atès el llenguatge voluntariós i intrusiu de la proposta (que té un rerefons de LOAPA educativa sobretot perquè alguns dels eventuals signants voldrien que a través del pacte l'administració central recuperés competències transferides).
En certa manera és inevitable pensar que aconseguir els objectius que es pretenen es fa més difícil per la inconsistència amb que es plantegen. Aquest és precisament el segon "vici del passat" que vull comentar: els objectius del document són inseparables del llenguatge en què es formulen i aquest s'adiu poc amb la construcció del futur. D'una banda el sistema educatiu es presenta com un ens desvalgut, saturat de problemes i necessitats, i per altra es dóna a entendre que una sèrie providencial d'actuacions ho resoldrà tot. La profusió en l'ús de termes com "ampliarem, adoptarem, promourem, incrementarem, prioritzarem, establirem, organitzarem" transmet el missatge d'un Pla Marshall educatiu benefactor i paternalista. Em sembla greu i em sap greu que la proposta del Ministeri d'Educació passi per alt que l'arquitectura social del segle XXI es serviria molt millor posant l'èmfasi en l'alliberament del potencial existent a les comunitats educatives (que és molt elevat) i en el desplegament de totes les seves capacitats.
Al meu entendre, una estratègia amb autèntica projecció de futur hauria de deixar ben clar que la superació de les disfuncions depèn sobretot de la capacitat emprenedora local pròpia de cada centre educatiu, de l'aplicació autònoma i compromesa del coneixement individual i col·lectiu i de l'ús flexible i discrecional dels recursos. En lloc d'un pla intervencionista engiponat amb la mirada posada en el retrovisor, en l'antiga manera de fer les coses "de dalt a baix" ("nosaltres manem, vosaltres obeiu; nosaltres fem, vosaltres seguiu el nostre joc"), el més prometedor i productiu en els temps actuals seria potenciar les iniciatives i les dinàmiques locals mitjançant col·laboracions en xarxa i aportacions de recursos específics i de coneixement expert, tot plegat proporcionat de manera estimulant, suportiva i humil.
La millora real de l'educació d'avui necessita menys de programes exhaustius i empatxants de mesures que de visions de futur i principis de conducta individual i col·lectiva que puguin ser interpretats, adaptats i posats en pràctica per professorat que coneix el seu alumnat i la seva realitat, que treballa de manera assenyada, organitzada i eficaç sota un lideratge dinàmic i projectat al futur, en centres que disposen de mitjans suficients i que donen comptes a la societat de manera equilibrada i productiva. Tot i que penso que els impulsors del pacte no ho pretenen, l'actual proposta fomenta l'assentiment i la passivitat molt més que la diligència, el compromís i la voluntat de prendre el timó i modelar el futur amb les pròpies mans. I mentre es necessitaran anys per fer efectives les mesures previstes i es concediran encara més anys per veure'n els resultats i investigar com és que no ha funcionat, les burocràcies governamentals (i d'altres que en són simbiòtiques) hauran tornat a aconseguir el seu objectiu real i prioritari, que no és altre que acaparar poder i perpetuar-se a si mateixes.
Ferran Ruiz Tarragó
