"Notes d'opinió" és un bloc amb informacions, punts de vista i opinions personals sobre les tecnologies de la informació, l'educació i la societat.

Qui desitgi ser avisat de les novetats només té que dir-ho frtarrago@gmail.com

Més informació

dissabte, 9 d’octubre del 2010

El projecte Baselga

Gairebé havia oblidat que tenia un blog obert. Durant cinc mesos no he escrit ni una sola línia, per una combinació de falta d'inspiració i de voluntat. Avui, fent neteja de diaris acumulats durant l'estiu, he trobat un article del Magazine de La Vanguardia (18 de juliol de 2010) que per analogia em sembla rellevant per al nostre món educatiu i que m'impulsa a fer un nou post a Notes d'opinió. Serà un post curt curt i espero que inspirador.

En una entrevista del periodista Josep Corbella, el prestigiós oncòleg Josep Baselga explica com en la seva primera etapa a Nova York, ara fa un quart de segle, va quedar sorprès per la distància enorme entre la ciència i la clínica, per la distància entre el que es deia en relació a com curar el càncer i la pràctica real als hospitals: "Mentre que per les nits parlàvem de com curaríem el càncer, pels matins se'ns morien els pacients." D'això va sorgir la seva idea de traslladar el més ràpidament possible els avenços científics a la pràctica amb els malats, cosa que li exigia fer alhora la doble carrera de metge i d'investigador. Després d'una dècada treballant intensament en aquests dos fronts, el Dr. Baselga va tornar a Barcelona per dirigir el servei d'oncologia de l'Hospital Vall d'Hebron. El motiu, tal com explica a l'entrevista, era que tenia la seva pròpia idea de com s'havia d'organitzar un servei d'oncologia en l'era de la biologia molecular per fer arribar als malalts els avenços en la investigació. Literalment, la idea bàsica "consistia en aconseguir que metges de diferents disciplines treballessin en equip, en lloc de cadascun pel seu compte, per atendre millor els pacients. Una cosa tan elemental i, tanmateix, tan complicada. Aconseguir que oncòlegs, radiòlegs, patòlegs i cirurgians tinguessin un diàleg fluid. Que hospitals i companyies farmacèutiques, que són les que saben desenvolupar el fàrmacs que necessitem ... aprenguessin a col·laborar d'una manera més eficient per fer avançar les teràpies."

En la meva opinió, "el projecte Baselga" integra i estructura un seguit d'elements essencials. Visió "utòpica" de futur (curar el càncer!), recerca i aplicació de nou coneixement multidisciplinar, cooperació honesta entre especialistes, inversions amb un target precís, bypass de la burocràcia, superació de rutines i protocols obsolets, respecte a la persona i atenció a la seva realitat específica, reestructuració de les relacions professionals, humanitat, professionalitat i exigència ètica són segurament uns keywords apropiats per caracteritzar l'essència del seu mètode.

Sense voler forçar la comparació entre la salut i l'educació, penso que "el projecte Baselga" és la mena d'exemple que necessitem en el camp educatiu. Proporciona una metàfora del que hauria d'inspirar una acció consistent de recerca i desenvolupament (amb "construcció de solucions") en el camp educatiu. Parlem molt de com millorar i canviar l'educació en les converses de sobretaula, en els mitjans de comunicació i en les publicacions especialitzades, però tenim molta pràctica descoordinada, sense objectius i projectes ben definits. En general no sabem plantejar processos cooperatius amb massa crítica a mitjà termini, estructurats en base a les aportacions de la recerca més actual en diversos camps d'expertesa, processos en els que alhora s'aporti, generi i apliqui nou coneixement rellevant. Fem recerca educativa però patim d'una crònica incapacitat de portar al nostre dia a dia els avenços en ciència i psicologia cognitives, en models d'organització i de gestió, en sistemes d'informació, en lideratge, en disseny i ergonomia, en motivació i participació, entre d'altres. O som investigadors i professionals (dic professionals perquè això no afecta només al professorat sinó també als directius i els administradors de l'educació) o només continuarem fent més del mateix, sense avançar a fons en la resolució dels problemes fonamentals de l'educació i en la millor satisfacció de les necessitats humanes.

I quin objectiu justifica aquest enorme esforç? Simplement, cap altre que educar i atendre els alumnes com a persones molt millor que ara. Per responsabilitat, per deontologia i pel legítim goig de fer bé la feina que hem de fer.

Ferran Ruiz Tarragó